Un altre any més de
Vacances en Pau
Un any més, els
xiquets i xiquetes del programa Vacances en pau es disposen a fer les maletes
per tornar a casa.
Han passat entre
nosaltres els dos mesos d’estiu, gaudint d’una hospitalitat que els ha obert
unes noves portes, uns nous braços, que des d’ara passaran a formar part del
seu univers emocional.
Aquests xiquets han
pogut, com tants altres anteriorment, gaudir d’un estiu en companyia d’una
gent, en principi estranya, però que, ràpidament, passa a ser de la família, la
família valenciana. Han pogut conéixer un món molt diferent al seu, d’arena i
lona. Ací han gaudit d’un benestar material que se’ls nega per efectes d’allò
que se’n diu “interessos generals”.
No és un fet estrany
en el nostre món. Des de sempre una part de la humanitat ha arraconat a una
altra per tal de poder viure millor. I, Àfrica és un continent ple
d’experiències en aquest sentit.
Les famílies
acollidores del programa, també, passen ser un membre més, un membre especial
que ve d’un altre món, un món on l’aigua corrent és un somni. Uns campaments de
refugiats que existeixen des de fa més de trenta-cinc anys, i on espera tota
una població poder tornar al seu poble.
Les Vacances en Pau
són una programa d’acolliment temporal, en juliol i agost, que ha permés, des
del començament mateix de la guerra que el Marroc va provocar en annexionar-se,
il·legítimament, i il·legalment, el territori de l’antiga colònia espanyola del
Sàhara. Són un programa que consisteix en donar acollida els xiquets sahrauís
en cases, en famílies, del nostre poble. Un programa que permet de mantenir uns
lligams afectuosos entre dos pobles, el nostre i el sahrauí, que comparteixen
part de la seua història.
El dia 31 d’agost és
el dia internacional de la solidaritat; però, cada dia d’aquest estiu ha estat
un dia solidari en què cada família acollidora ha fer realitat, sobre uns
xiquets i unes xiquetes, el concepte de solidaritat.
Els sahrauís són un
poble més de tots els que estan necessitats de solidaritat per culpa de
l’egoisme dels poderosos. I no és una expressió retòrica. En aquest cas, com en
molts d’altres, és ben clar que les altes esferes del poder van per un camí, i
els pobles van per un altre de ben diferent, per la senda de la solidaritat.
Aquests xiquets i
xiquetes que ara tornen a les seues cases provisionals dels campaments de
refugiats, ho fan amb la motxilla plena d’objectes materials, però porten
l’ànima plena d’una altra cosa que no es pot mesurar. Tornen als seus poblats
amb el coneixement que hi ha tota una munió de gent, del nostre poble, que no
els oblida, que no oblida el seu patiment, ni la injustícia que els obliga a
viure enmig d’aquell desert inhòspit, a ells i als seus pares.
Aquests xiquets, que
tornen contents amb els seus familiars, mereixen poder tornar un dia, esperem
que no massa llunyà, al seu poble, al seu país, al Sàhara occidental, lliure.
On puguen desenvolupar-se i tindre un futur.
Mentre això no siga
així, els amics del poble sahrauí continuarem treballant perquè no siguen
engolits pel silenci genocida que desitgen els “interessos generals”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!