Va ser pels anys setanta, en un dels cines del poble. Era l’època en què el poble sahrauí era abandonat, per la metròpoli, a mans de la cobdícia territorial i imperialista del rei del Marroc.
Ara ja fa deu anys
d’aquell any mític, aquell futur ja és passat. El món ha canviat molt, radicalment.
Bé, no tot el món, només el nostre món occidental. A l’altre encara hi ha
moltes coses que no han canviat gens.
Al Sàhara Occidental
les coses continuen exactament igual. El territori és ocupat il·legalment, des
de 1975, pel Marroc, que explota els recursos naturals, hi viola els drets
humans, efectua un procés de neteja ètnica “de baixa intensitat”, però
implacable, de potents resultats.
Els grups de xiquets
sahrauís que arriben als nostres pobles, en el marc de la campanya Vacances en
Pau, abandonen, temporalment, els campaments de refugiats on són obligats a
viure, des de l’inici de la guerra, els qui en van poder escapar. Són xiquets
que no coneixen el seu país, el seu poble, on hi tenen familiars dels quals no en
coneixen ni la cara.
Els amics del poble
sahrauí els portem als nostres pobles perquè obliden, durant un temps, els
rigors quasi inhumans, que han de suportar al desert de la Hamada de Tinduf, el
desert dels deserts.
I, per què hi ha una
gent disposada a dedicar una part del seu temps a tirar endavant aquest projecte?
Hi ha molts motius que
són al darrere d’aquests voluntaris; però veure els somriures d’aquests
xiquets, quan els vénen a recollir els “seus” familiars acollidors, esborra de
la nostra memòria totes les dificultats i el entrebancs que s’han de superar
per portar endavant la campanya. Aquell senzill somriure, de vegades crits
d’alegria, són la millor resposta a les preguntes “estarem fent-los un bé, o
no?”.
L’alegria de les vacances
regalades de què poden gaudir aquests xiquets és impagable. Unes vacances on, a
més a més, coneixen món, fan nous amics, s’enriqueixen emocionalment, maduren,
gaudeixen d’una alimentació equilibrada…
A la pregunta
recurrent, “no seria millor enviar-los els diners que costa dur-los ací?” em ve
la resposta, “i com faríem perquè pogueren gaudir de tot això, allà?”.
Aquest estiu, vindrà
un nou grup de xiques que tornarà a ser el cordó vital que transportarà, al seu
retorn, alguna cosa que no cabrà a la seua motxilla: la solidaritat viscuda en
els nostres pobles, una expressió viva de la solidaritat que hauran experimentat
molt més forta que la de la construcció d’una escola, d’un hospital, al seu
campament.
Portar-los ací,
evidentment, és només un pegat, un calmant que no resol el problema de fons,
però ajuda a mitigar-ne les conseqüències.
És el que està a la nostra
mà, ells són el recordatori viu del problema que tenim la responsabilitat de
recordar, perquè, finalment, un govern espanyol el resolga.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!