He repassat de nou els comentaris i veig que em vaig equivocar, aquesta Clinton no és republicana sinó demòcrata.

D’acord amb Blesa, millor lluitar de cara contra “ellos”, el PSOE és pitjor i també són “ellos”, i contra els nostres despistats (traïdors, retardataris, …,) aquests darrers cal que els parlem amb la fermesa i clarividència amb que John Adams es dirigia a les 12 colònies primeres dels EUA.

Josep Blesa, un comentari molt esperançador.
Tan de bo la nostra Llengua reeixeixi també des del mateix sud i centre de cadascun de nosaltres, els que per sort i voluntat encara la parlem i vivim.

Parlants tots de la nostra estimada llengua, practiquem l’ecologisme lingüístic, cada llengua a la seva terra, no en baixem, no l’abandonem.

Defugim les llengües, els animals i les plantes invasores.

La Llengua és molt aprop de l’ànima, forma part important de la pròpia identitat de cada persona i de cada Poble, cada vegada més necessària si no volem ser absorbits i subjugats per l’imparable mundialització, la IA i l’internet, a més dels perennes imperialistes de sempre.

En les darreres Fogueres de Sant Joan s’ha produït una certa polèmica amb l’idioma. Compromís té una bona implantació al sud del País Valencià. L’idioma sempre ha estat present. Als valencians ens costa arrancar-nos a parlar. L’idioma és present des de sempre.
Penseu que fa escassament fa 90 anys Alacant era monolingüe catalana. La por i l mleducació ens l’han interioritzat a base de bé. Però igual que cada ciutat nostra és voltada de pobles catalanoparlants com Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan, El Campello, etc. que diàriment s’acosten a la ciutat a mercar.
Alacant ha sofert el mateix cas d’introduir tot el funcionariat madrileny a governar la ciutat i la província amb el que ha marcat una ocultació molt forta.

Però és que ja hi ha algun ple de l’ajuntameent d’Oriola on feia 3 segles que s’havia substituït la població per murcians i gent d’Albacete. I ara hi ha hagut plens on s’ha ptornat a sentir regidors de Compromís parlant en català !
Feia 3 segls qu no passava malgrat tindre Elx no gaire lluny.

Com a professional els anys 1990 hi anava a treballar a fer locals com El Cafè di Roma, Bocatta’s etc i era molt difícil sentir català. Els darrers 2 anys he fet obra d’habitatges a la zona de l’Albufereta (prop de la mar , no la zona bona com El Postiguet, etc) ) i la zona del centre Maisonnave, Castaños, etc i ja sents parlar gent de manera desinvolta i no et fan allò del ” no te endiendo…i el háblame en español” això ha minvat darrerament.

I també Àpunt aha jugat una carta fonamental. alacantinitzar el missatge relegant una mica això de l’efecte “València” que tan perjudicial és per a crear un País equilibrat. Cal fer que el sud senta la seguretat de ser qui és realment.

Perquè estic convençut que ens restablirem des del sud cap amunt. I la “revolució” ha de vindre des d’ací. Igual que la gent de la Catalunya nord està reaccionant amb la qual cosa acabaran trobant-se ambdues onades.

Espere haver respost a la vista del que visc.

Per cert, l’esposa del professor Resina és alacantina.

Josep Blesa (València)

(Soc Daniel Bonaventura)

PREGUNTA A JOSEP BLESA:

Ostres, quina notícia tan agradable! No tenia idea del ressorgiment del català a Alacant. Jo entenc l’erosió de la llengua a Alacant, la Catalunya del Nord i la Franja de Ponent com una lògica perversa del procés de substitució lingüística, que s’accelera en els extrems geogràfics del territori, una realitat inevitable en el règim autonòmic. Per això m’ha sorprès gratament el teu comentari, Josep Blesa. Tens més informació, dades, alguna referència, tesi doctoral o el que sigui? Aprofito per fer notar a l’equip de Vilaweb la transcendència del tema. Gràcies!

Berta Carulla:

Que vulguem el govern més bèstia a Màdrix i els republicans a la Casa Blanca, no cal que nosaltres els ajudem. NO cal que ens acoquinem. De més dures hem passades i superades.
Que mouen l’Ebre, Tu veus la de rius que passen per Portugal?

Doncs nosaltres igual. Dels españaols pots esperar-te el pitjor, però així i tot, els doblegarem.

Ells, tot sols, són capaços d’aconseguir-ho.

Josep blesa (València)

Pels que tingueu la temptació de votar el gobierno més bèstia possible a Madrizz, compte, que amb pocs dies aquests podrien fer molt mal:

https://twitter.com/jorge_pueyo95/status/1672930315680075776?s=20

Tant el professor Resina com el M.H.P. Puigdemont son fars molt preclars per a la projecció internacional del poble català.

El reconeixement del nostre president Carles Puigdemont, per part del professor Joan R. Resina manifestant que és l’arma més potent que tenim, i possiblement l’única, dignifica els oblidats i vilipendiats exiliats. És més fàcil menysprear o ignorar un patriota que pot haver-se equivocat, o no -recordem allò d’”arbre mort, tothom fa estella”, però que està tenint una conducta exemplar i digna, en un exili -que no és precisament daurat- i, que està aguantat el tipus de manera més positiva, valenta i digna que els líders d’ERC que estan governant al país des de la rendició total i que han ignorat l’exili des del minut u. Tothom sap el que representa el Molt Honorable des dels tribunals espanyols fins a Europa.
Gràcies professor pels seus escrits

Estimat i benvolgut Enric Borràs:

He llençat la canya amb l’ham i l’esquer a posta. Sabia que l’arreplegaries. I això ens donaria peu a preguntar-nos del llegat que deixem als nostres fills. I què han entès aquests de nosaltres. També tinc un tratge a casa com el teu. M’ho vaig demanar íntimament en veure Max Cahner fill defensant des dels Comuns on milita el pacte a la batlia de BCN de Collboni, Colau, Sirera i companyia.

A casa també tinc 2 fills. Amb l’un militant a Compromís però voltat de gent d’Iniciativa que han relegat la qüestió nacional a 3r o 4t lloc en l’escala d’emergències que vivim. És més, m’amoïna tant que mensualment organitze dinars i sopars amb ell i llurs amics per a debatre i intercanviar idees. Una mena de petit Caucus.

Fins i tot ve un historiador amb un esbiatge stalinista que el veig dins de 4 dies a la Falange Española.

També aprofite per a saber què lligen i que no. I me n’informen. I què els donen a llegir a la universitat. Possiblement aquesta siga l’arrel de l’enquadrament mental nacional procedent dels plans d’estudis que s’acoblen a l’Statu Quo jurídic existent. Quasi tots es proclamen independentistes: uns de País Valencià i uns altres de nació catalana. Però tots tenen un pensament romàntic a l’estil d’un Constantí Llombart, un Pi i Margall i poca cosa més, veient-ho com un desideràtum impossible d’implementar-hi.

Darrerament observe que s’ha estacat el pensament Queer entre llurs preocupacions. Històricament s’ha interposat alguna teoria internacionalista que fa de fre a l’hora de progressar. Oblidant-hi que els avanços socials es preserven quan es territorialitze.
El pacifisme de Gandhi, si no arriba a independitzar-se de Londres,avui no serien ni tinguts en compte. Com la Democràcia liberal dels EUA sinó arriben a independitzar-se de Jordi III d’Anglaterra. Els drets socials s’afermen mitjançant véncer un enemic ben poderós auxant-lo del territori on manava. I així…va la història del món. A petites passes conquerint territoris on abans dits drets eren interdits o perseguits directament.

No-res el vulnera. No-res fa comparances internacionals. Com diu Harrigton avui mateix que no cal parlar de persones, sinó d’estructures (de poder) acabe jo mateix de perfilar el pensament. Doncs de poder no en tenim gens, tot és sota els poders colonials. L’única cosa que se’ls escapa és la gent de l’Exili, el president Puigdemont, el Consell de la República i llur assessors a l’ombra. I la gent de l’interior, que puntualment s’uneix amb causes puntuals com puga ser Escola Valenciana, el Sindicat d’Ensenyants de les Illes, Meridiana i els milers d’iniciatives escampades per la nació de manera puntual i local.

El cas de ma filla és diferent: ha viscut 4 anys als EUA, 1 a Holanda i és atleta olímpica.

I sí, li fan desfilar amb la bandera d’españa…i com diu ella “a canvi de diners…és clar…sinó, de què!”

L’estructura més sòlida que tenim és la gent. Que apareix on menys t’ho esperes. La tan maltractada Alacant quan a VW sempre se li relliga com si fóra el mateix de Gobi juntament a Perpinyà, ja veiem en els darrers mesos un reviscolament on la gent ha perdut la vergonya a parlar català i s’hi veu una recuperació brutal. O a Cotlliure la nit de Sant Joan. O la por que fa València als poders colonials on fa uns anys que la gent ha perdut la vergonya a parlar en públic.

Aquests escrits que creuen, a un nivell més planer recorden aquelles missives que es creuaven Madison, Jefferson, Adams, Franklin però en un estil molt més casolà, perquè parlem de la vida, la família i la gent de carn i ossos.

Thomas Harrington:

What could possibly go wrong?

Answer: Nothing, everything surely goes according to our way.

Step by step…but keep it on

Josep Blesa (València)

Article esplèndid, Dr. Resina.

Efectivament, Imma. Humilment, crec que cal fer pinya amb el president Puigdemont, altra cosa seria estúpida i inaudita en un territori que es vol alliberar. El món entén molt bé qui és Carles Puigdemont, el missatge que hem d’enviar, a cada oportunitat que tinguem, ha de ser diàfan i ha d’anar sempre en la mateixa direcció. O ens prendran per ambivalents immadurs i ningú donarà tres rals per nosaltres.

Perquè no ho sé fer , però aplaudiria fins i tot amb les orelles la dissecció amb la que ens té acostumats el professor Resina.
Senyalar també la picada d’ullet pel President Puigdemont i la resta de l’exili, els únics que es posicionen fora de l’òrbita sumisa i victimista que ens envolta.

Com em sol passar, d’acord només a mitges. És cert que la concessió de premis és, com diu l’autor, un acte essencialment performatiu, i en el qual l’enaltiment d’una determinada persona vol pressuposar la importància de la institució que el du a terme (“tu ets important perquè ho dic jo, que sóc important”). El poder consisteix, entre altres coses, en una litúrgia més o menys consensuada sobre l’autoritat i els seus símbols. Certament, tenir poder no és només això: és moltes altres coses (i molt més substancials) i amb raó es pot denunciar que quan la litúrgia és desproporcionada en relació al poder “real” es produeix un miratge que pot ser desemmascarat com un espectacle còmic o com una estafa. Aquesta acusació l’hem sentida mantes vegades referida a la Generalitat de Catalunya, resumida en la fórmula de que és una gestoria disfressada amb quatre oripells d’un estat. Els successius presidents de la Generalitat han usat i abusat d’aquest decorat de cartó-pedra, començant per Tarradellas, que hi tenia una gran afició. Ara bé, el consens, encara que sigui feble, existeix i crea una certa consciència (de país? de nació? de comunitat autònoma? de …?) i una certa aurèola d’autoritat, més quan els guardonats no han declinat mai el premi (que jo sàpiga) perquè el concedia algú poc important. I, d’altra banda, aquest article potser no s’hagués escrit si la premiada no hagués estat algú per a qui l’autor no sent precisament simpatia…

Excel·lent alternança d’ironies i metàfores.
Article magistralment elaborat que hauria de ser llegit pels que probablement no el llegiran (ni l’entendrien ni el voldrien entendre).
Enhorabona, professor Resina.
||☆||

DERRAPATGES

Certament, el Cànon de Bloom és ple de subjectivitats de visió limitada de la cultura, així com l’estúpid enlluernament, només per singularitzar-se, de la Colau amb Kamala, formen part d’aquest sentit de prostració nacional que ens acomplexa, ens tenalla i s’expressa en coses que semblen innòcues, hilarants, com ara que: “Catalunya pretengui enlairar-se a l’altura de Suècia tibant els llaços de les espardenyes.” Pobrets de nosaltres.

Catalunya, diu, no pas el CIDOB, que estic d’acord amb la crítica que se’n fa…

Un bon article, i ben explicat de tot allò que ens passa pel cap i de tot allò que recordem.

En Josep Blesa té tota la raó amb jo a la seua vora perquè fa anys que penso el mateix:
“S’independitzarem de l’estat colonial segurament tenint el govern més bèstia possible a Màdrix, i els republicans a la Casa Blanca.”
Per cert, Josep, de fills en tinc dos, sols espero que això no et trenqui la teua santíssima trinitat; no m’imagino pas al gran fent d’arcàngel Gabriel malgrat sigui periodista. Salut,

Enric Borràs

Interessantíssim.
Són uns pagafantes i uns acomplexats

Quin gran article. Gràcies, professor.

Per què es parla de persones quan es pot i es deu parlar de estructures? VilaWeb acaba de segellar un conveni amb el Washington Post, conegut pels seus lligams molt estrets amb l´estat profund nord-americà.

What could possibly go wrong?

Salvador Molins: hi ha una dada inqüestionable actualment respecte a la nostra guerra de descolonització:
El tomb és que W. Wilson del partit Demòcrata fou una excepción perquè són molt porucs en que canvie l’escaquer mundial, mentre que els republicans els agrada molt més sacsar-lo.

S’independitzarem de l’estat colonial segurament tenint el govern més bèstia possible a Màdrix, i els republicans a la Casa Blanca.

Per això quan els jacobins españols ens amenacen amb aquell “si no vamos nosotros, vendrán ellos” ensha d’esvarar. ës que volem que vinguen “ellos”, perquè ens interessa.

Les declaracions de ZP a la COPE i a TVE són més intel·ligents que qualsevulla altra: pura assimilació anestèsica sota la capa d’una democràcia on tothom cabem.
Quan sabem que només són mans de pintura sobre una façana que cau a trossos.

Massa vegades queiem en el parany español, que intentant senyar-nos ens treiem l’ull.

Josep Blesa (València)

Amb motiu d’aquell dia que la Clinton va venir a Catalunya sense saber on era, o pitjor encara, amagant la realitat nacional de Catalunya, tot desviant-se de la cura i consideració que tradicionalment té el Departament d’Estat dels EUA, per a la Catalunya sencera i pels països en conflicte per causa de la defensa i passió per la llibertat, vaig fer el següent comentari a la ressenya d’aquella visita que en va fer Vilaweb:

“Aquesta ex primera dana dels EUA i després candidata republicana contrincant de Trump, era a Catalunya i sembla que no ho sabia o no ho volia saber.
La política del Departament d’estat dels EEUU referent a Pobles com el nostre és ben diferent a l’actitud d’aquesta possible presidenta fracassada. Rica, perquè deu haver rebut un bon pessic de diners per dir fora de lloc coses que tots ja sabíem i callar-ne d’altres d’essencials.

Personalment vaig quedar parat quan en motiu de la commemoració dels 14 punts de Woodrow Wilson per a l’autodeterminació dels Pobles, vaig adonar-me que en una Web relacionada a l’Estat de Texas hi apareixia el concepte del GOI, no sé si es tractava d’una ressenya molt antiga en la que s’haurien inspirat recentment els jutges europeus o es tracta d’una actualització d’aquella Web inspirada en l’actual cas del Grup Objectivament Identificable catalá.

Oblidem la Clinton, no pas el seu marit que va tenir l’encert d’obsequiar-nos amb una màxima que massa sovint oblidem:
“El món serà català o talibà” i esforcem-nos per alliberar el nostre Poble i així anar desbancant tots els talibans de l’Aganistant i també de l’espanyistan.

Així, doncs, catalanes i catalans, visquem la Llengua, visquem la Nació sencera i visquem la incipient República Catalana Independent, són indestriables.”

Llegir Joan Ramon Resina és sentir que la nostra nació juga en la lliga més gran del món.
Llegir en Resina és sentir que tens algú del nivell dels grans pensadors del món entre nosaltres.
Seguint el comentari de l’amic n’Enric Borràs creus que juga dins la selecció d’Abelard, Llull, Vives, J. Fuster, J. Pla, en Ferrater i Móra, Batista i Roca, Valentí Puig, JF Mira, Aracil, Ninyoles, Vicent Alonso, Guillem Calaforra, etc. que féu en Pujols.
Alguns darrers són afegit meu, perquè Pujols mai sabé que existiren, però sí l’estora vermella que ell traçà.

N’és, en Resina, la darrera incorporació i dels joves. Per sort, hi ha pedrera i el broll no s’exhaureix.

El deler del pensament resinià rau en que cus – o embasta- una realitat poderosa com és l’estatunidenca amb la nostra nacional. I ens fa sentir que som quelcom dins del món, malgrat la nostra irrellevància real en l’escena internacional. Que només permet “personatges públics” com Pep Guardiola, Pau Casals, Lluís Llac, etc. a qui els estats colonials no poden degollar en viu i en directe com a mesura d’exemplarietat preventiva.

Tindre ID americà també ajuda molt a expressar-te amb una seguretat i no tindre cap gen romput o mancat, i posseir el punt de guaita del gran angular.

Enric Borràs i un servidor partim d’una nació que no és la del professor Resina. I és un retret iteratiu que he fet sempre en aquest diari i allà on fique cullerada. Perquè als anònims ens dóna seguretat veure la nació completa a la manera perequartiana.

La metodologia d’orsiana d’anar teixint el relat a partir de l’anècdota per a elevar-la a categoria en els articles és una constant en llurs articles. Per cert, manllevada de l’extensa praxis del materialisme empíc nordamericà.

Arrancant d’una o vàries “story/stories” reals aconseguir destil·lar un “pattern” un patró o pauta de comportament real i natural del món.

Vós mateix, professor Resina, caieu en el mateix que retraieu als Clinton en menystenir “una cistella dels deplorables” en focalitzar el vostre pensament donc “no creiu que no cal descendir a aquestes nimietats….” que no siguen del hinterland barceloní.

Per sort, l’altre dia aparegué el tema de l’Aliança Catalana i Ripoll. I la nació s’ha anat posicionant sobretot a Twitter amb una certa polèmica entre certa gent amb un cert biaix stalinista com el fill de l’Enric, Miquel Ramos, Vicent Partal i tota l’ERC, Comuns, la sucursal del psoE al Principat, la Iniciativa dins de Compromís, etc.

I què hi passa?
Que internet ens ha canviat la percepció nostra i particular en continu batallar amb la mundial. I opinar des de darrere del teclat de cadascú. Com fa tothom arreu del món.

Vós esteu “regionalitzant” aquesta nació i convertint-la en “minimum corpus” a base jivaritzar-la i engrandir el Cap i Casal d’Amunt.
Quan tampoc hi ha per a tant si ho mirem a escala internacional.

Mai no veiem escrit res relacionat amb Andorra que és l’únic territori nacional amb una política internacional amb cara i ulls. O l’enfrontament dels batles septrentional amb tot el cos jurídic de l’estat francès. Que és l’origen de molts dels nostres alifacs actuals.

No recorde haver llegit res de vós sobre les Illes. Tan subsidiàries sempre que només recorden que els amos de les Posessions eren continentals.

Caldria analitzar com “fem barca” contra la plèiade imperial que es lliura a les xarxes contra els llocs comuns dels coloniales altiplanars.

Al·lucinant els atacants com es repel·leix l’agressió o es passa a l’atac d’una aliança catalana valenciano-illenca on “catalans principatins”, no n’hi ha.

A l’espera de que faça un reciclatge mental des del regionalisme més o menys espanyol cap a un, de nacional complet, que ens permeta obrir flancs on afeblir els estats que ens tenen envaïts reste a l’espera.

Allò de fer la “guerra guerrejada” de Fra Eiximinis.

Josep Blesa (València)

El 24 de gener del 2007 qui signa llegí per primer cop un article d’en Joan Ramon Resina publicat al diari «Avui» en què ja us avançava allò que trobareu més avall, vegeu abans, si us plau de fer-ho, aquest enllaç:
https://blocs.mesvilaweb.cat/enricborras/pensar-en-catala-2/
Des de llavors ençà no he deixat de llegir-lo allà on en publiqués de nous; feina no gaire agraïda atès el totalitari tracte que gran part dels mitjans de casa nostra li han dedicat, és a dir, són inapreciables els mitjans de comunicació [sic] que no han censurat al, per a mi, molt apreciat enraonaire professor Resina.
Al llarg d’aquest anys he constatat i m’he refermat en perquè molesta tant el nostre admirat opinador: pensa en català! Tocar el voraviu a tanta de gent diversa no és pas fàcil, t’hi has d’esforçar de valent. En aquest torcebraç és meravellosa l’aportació que ens fa avui en Resina sobre la gesta milionària dels directius del Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (Cidob) que, per a celebrar el cinquantè aniversari de l’entitat, s’han regalat (amb doblers de la bossa del comú) «una conversa» —són paraules del mateix Cidob— amb l’aristocràtica membre de l’elit de «l’establishment» demòcrata als EUA, Hillary Clinton.
Altres catalans, no gaires, han practicat el mateix pecat de pensar en català. Per exemple, enguany commemorem alguns luctuosos aniversaris de la mort d’uns pocs catalans pecadors benpensants: el cinquanta-unè d’en Francesc Pujols, filòsof, mestre d’en Dalí i creador de la primera religió científica del món, la Hiparxiologia o Religió Científica Catalana; no sé si convé mencionar el trenta-tresè d’en Manuel de Pedrolo, perquè ell mateix ens deixà dit: «No se sap mai, però, quan aquest si convé convé de veres. És amb l’esperança que no convingui en cap moment que hom escriu»; i, per no cansar-vos mencionaré el darrer per avui, el trentè d’en Carles M. Espinalt a qui vaig editar un llibre titulat, justament, «Pensar en català».
Que per molts anys fruïm del genuí pensament català d’en Joan Ramon Resina.

Enric Borràs

Molt bon article. Provincians i sense cap visio d’estat, cap.

Magnífic!!!

Un plaer llegir-lo. Gràcies.

Tenim molta feina per endevant,.Son moltes les coses que s’han canviar en aquest pais nostre,pero el mes urgent es fer fora de les nostres institucions aquesta colla d’ ineptes i aprofitats que avui ens mal governen.