BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Publicació Horizons.

La Independència de Catalunya.

Vicent Partal.

Traducció al català:

 

Independència de Catalunya

Vicent Partal és un periodista català. Després de treballar durant molts anys com a reporter internacional, va fundar l’any 1995 VilaWeb, un dels primers diaris digitals d’Europa. Ha escrit diversos llibres sobre política catalana i internacional. És president del Consell d’Administració del Centre Europeu de Periodisme, amb seu a Maastricht. Podeu seguir-lo a Twitter @vpartal

Article:

Independència de Catalunya

La crisi entre Espanya i Catalunya no és nova, ja que hi ha un conflicte polític i institucional entre les dues nacions almenys des del segle XVIII. Durant aquest temps, Catalunya ha fet diversos intents de declarar la independència. Ho va fer l’any 1810, però dos anys més tard es va incorporar a l’Imperi Napoleònic i després va tornar a Espanya el 1814. Ho va tornar a fer el 14 d’abril de 1931, però en poques hores es va convertir per primera vegada en una regió autònoma d’Espanya. Ho va tornar a fer l’octubre de 1934, provocant una dura repressió que va portar a l’empresonament del govern català fins a la victòria del Front Popular l’any 1936. Aquest va ser l’inici de la insurrecció franquista. Finalment, el 27 d’octubre de 2017 es va produir una altra declaració d’independència, en un episodi que, malgrat les aparences, està lluny d’haver acabat.

Amb l’excepció del 1931, la resposta espanyola a la política catalana ha estat negar-se a parlar i, en canvi, recórrer a la repressió. Les imatges de la policia espanyola colpejant els ciutadans que votaven en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017 —destrossant col·legis electorals i emportant urnes— van fer la volta al món i van tornar a situar Catalunya als titulars d’arreu.

Poc després, la presidenta de l’Assemblea Catalana, Carme Forcadell, va ingressar a la presó, i el president del Govern, Carles Puigdemont, s’exilià, dos fets que no són gens normals a l’Europa democràtica. Tot i que potser no són normals a Europa, ho són a Espanya. En aquest sentit, és rellevant mirar la sort dels 13 presidents de la comunitat autònoma de Catalunya des del 1931 per entendre millor que les relacions entre Catalunya i Espanya mai no han estat fàcils. Cinc d’ells van ser empresonats en algun moment de la seva vida, dos van ser inhabilitats pels tribunals per motius polítics, sis es van exiliar —un dels quals només era president a l’exili— i un, el president Lluís Companys, va ser empresonat per la República espanyola des de 1934 a 1936 i exiliat el 1939, després lliurat a Espanya pels nazis i afusellat pel franquisme.

Curiosament, un d’aquests dos presidents, Pasqual Maragall, que no va patir repressió, és el gran protagonista del gran canvi que s’ha produït a la societat catalana. Maragall va ser un lluitador antifranquista, socialista, alcalde de Barcelona durant l’acollida de la ciutat dels Jocs Olímpics de 1992, que a poc a poc va passar de federalista a adoptar posicions independentistes.

Maragall va ser president de la Generalitat l’any 2003, en substitució de Jordi Pujol, el carismàtic nacionalista de dreta que havia governat l’autonomia catalana entre 1980 i 2003. El govern que va formar va reunir el Partit Socialista Català —afiliat al PSOE espanyol— el càrrec. -comunistes, i l’únic grup independentista aleshores, Esquerra Republicana.

En aquelles eleccions, Esquerra va obtenir el 16,59 per cent dels vots populars. L’any 2022, 20 anys després, l’independentisme, ja dividit en tres forces diferents, va obtenir el 52 per cent dels vots populars. Del 16 al 52. És evident que aquest canvi de dimensió no és molt habitual, així que entendre com es va fer un salt tan gran és la clau per entendre l’actual conflicte català.

L’autonomia catalana: el pacte que Espanya no ha respectat
Després de la mort de Francisco Franco, l’oposició democràtica va acordar amb la dictadura un nou règim, la missió del qual era suavitzar el perfil d’Espanya per permetre la integració europea. La canalització dels conflictes nacionals, especialment els de Catalunya i el País Basc, va tenir un paper clau en la democratització que esdevenia inevitable. Aquest va ser l’origen de l’actual “estat de les autonomies”.

Es va concedir autonomia a totes les regions i als territoris africans per tal de diluir el potencial poder autònom dels catalans i bascos. A més, hi havia un model informal de govern: el sistema de “dues claus”.

Bàsicament, funcionava així: el parlament català podia aprovar la llei bàsica, l’anomenat Estatut d’Autonomia. Però un cop aprovat pel parlament català, el parlament espanyol, Las Cortes, tenia dret de revisió i esmena, fins i tot a la baixa. Aquesta era la seva clau. Llavors l’Estatut va tornar a Catalunya, on els populars tenien la segona clau, que era el seu vot en referèndum, per rebutjar-lo si creien que s’havia modificat massa a Madrid. L’Estatut només es va aprovar després de passar per les dues claus.

El president socialista, Pasqual Maragall, era conscient dels nombrosos problemes que Catalunya havia estat incapaç de resoldre per la delimitació de competències poc clara i el mal finançament derivat del continu espoli fiscal de la població catalana. Va decidir elaborar un nou estatut d’autonomia en el marc de la constitució espanyola per tal de resoldre aquests problemes.

Catalunya va quedar atrapada en una dinàmica perillosa, dècades després del pacte de transició. L’estat del benestar era insostenible pel dèficit fiscal entre el que recaptava Espanya en impostos i el que tornava l’estat central. El govern autonòmic s’encarregava de la sanitat, l’educació, la policia i el benestar social, entre d’altres. Però el finançament venia de Madrid, que continuava cobrant la majoria dels impostos dels catalans.

El debat sobre aquesta xifra ha estat molt intens els darrers anys. En tot cas, és una càrrega enorme per a la funció pública catalana. En l’època en què Maragall era president, una comissió d’estudi d’experts va concloure que la diferència entre la despesa de l’Estat en la comunitat autònoma i els ingressos fiscals que percep (en forma d’impostos o cotitzacions a la seguretat social) era del 6,6 per cent del PIB de Catalunya i del 24,5 per cent. per cent dels ingressos que els catalans aporten a les arques de l’Estat. Més concretament, el 2002 la xifra va ser de 9.220 milions d’euros, una xifra que finalment va augmentar fins als 20.196 milions d’euros el 2019.

La solidaritat amb les regions més pobres mai va ser el problema. El problema era que els catalans que pagaven més rebien menys serveis que els altres. La capacitat del govern català per mantenir l’estat del benestar estava amenaçada. Per a un socialdemòcrata com Maragall, això no podria ser així.

El Parlament català va redactar així un nou estatut. Es va intentar replantejar la relació amb Espanya d’una manera més igualitària. Tots els partits catalans excepte el Partit Popular van aprovar la llei l’any 2006. Hi va haver 120 vots a favor i 12 en contra. És important recordar aquesta xifra, ja que un dels càrrecs dels nacionalistes espanyols és que Catalunya està dividida, i que les reivindicacions són inabastables per manca d’una majoria important. Però és un fet que les demandes no van ser ateses amb una majoria superior al 90 per cent.

Després, segons el sistema de dues claus, la llei es va aprovar a les Corts espanyoles. Els únics vots en contra van ser del PP i de l’independentista Esquerra Republicana, que consideraven que les Corts espanyoles havien canviat massa el que havia votat el Parlament català. I, finalment, es va aprovar en referèndum amb un 73,9 per cent a favor i un 20,7 per cent en contra, bàsicament per part dels independentistes i els que van quedar decebuts pel retoc. Aleshores, tot va esclatar.

En una situació sense precedents, tot i que la llei ja havia estat aprovada pels dos parlaments i el poble i signada pel monarca, el Tribunal Constitucional espanyol, a instàncies del Partit Popular, es va convertir en una mena de tercera cambra del Parlament i va retocar la llei. cada cop més avall. Inaudit.

Això va passar l’any 2010 i va suposar l’inici del procés d’independència, ja que bona part de la població catalana tenia la sensació que el pacte constitucional s’havia trencat de manera autoritària i injusta. També van sorgir les sospites que el poder judicial s’hagués interferit en el procés democràtic. Si l’autonomia es podia veure com un procés d’autodeterminació interna dels catalans, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que va trencar el pacte per l’autonomia va obrir la porta a l’autodeterminació externa dels catalans.

Antecedents: Un Estat excèntric a Europa
Davant d’un problema polític, el govern d’un estat democràtic reacciona buscant una solució política, preferentment a través del diàleg. No ha estat així a Espanya, com és sabut.

Durant cinc anys, des de la vulneració de l’Estatut i davant la gravetat de la situació, els partits catalans han intentat trobar una solució pactada amb Espanya que canalitzi les aspiracions d’una població cada cop més indignada. Van intentar fer un pacte fiscal. Va fracassar perquè el govern espanyol no en volia ni parlar. Es van proposar mesures de foment de la llengua catalana. Mai van ser acceptats. Es va parlar de la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació, i les autoritats catalanes van demanar a Madrid més d’una desena de vegades l’autorització formal, en la línia del referèndum escocès. Madrid es va negar.

No només es va negar aquesta possibilitat, sinó que l’espanyolisme —que mai havia desaparegut de l’escena però s’havia camuflat— s’intensificava socialment cada cop més. El franquisme tenia la seva base ideològica en el nacionalisme espanyol. Per això, el nacionalisme espanyol va estar marcat negativament durant diverses dècades i semblava irrepresentable socialment i políticament. Però des del tombant de segle, abans de la crisi catalana, però enmig de la crisi basca, l’espanyolisme ha tornat a augmentar, combatiu i inflexible com sempre. I la crisi catalana, sobretot per la violenta intransigència del rei, ha posat fermament al centre l’espanyolisme, trencant els acords de l’anomenada “transició democràtica” immediatament després de la mort de Franco.

Si es vol entendre els fets d’avui, cal entendre aquest període clau de la història espanyola. A la dècada de 1940, gairebé tota Europa estava dominada per dictadures. Espanya, amb el seu règim aliat a l’Alemanya nazi, no va ser una excepció. Però ara sí, perquè Espanya és l’únic estat europeu que no ha trencat amb el seu passat dictatorial. No hi ha hagut liquidació de comptes amb la dictadura, ni depuració de les institucions de l’estat.

El que va passar després de la mort de Franco va ser un pacte entre els febles. Amb l’excepció de Catalunya i el País Basc, l’oposició democràtica era molt fràgil. I la dictadura també era molt feble i necessitava integrar-se a Europa. Per tant, es va posar en marxa una operació de canvi des del franquisme cap a un sistema democràtic, que havia de deixar intactes les fonts de poder de l’antic règim militar rebel. I així es va fer.

Sobre la base d’una llei de reforma del franquisme, es va aprovar una constitució per un parlament que no era una assemblea constituent. Va emblanquinar les estructures de poder del franquisme i encara avui és vigent. El rei Joan Carles, nomenat personalment per Franco, trencant la línia dinàstica legal, esdevingué de la nit al dia un rei democràtic —profundament corrupte, com veurem més tard. El poder judicial va canviar les plaques de la porta però poca cosa més: l’ombrívol Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura es va convertir en l’Audiència Nacional el 5 de gener de 1977, però els jutges, els funcionaris i els casos que investigaven eren els mateixos. Una llei d’amnistia alliberava els presos democràtics, però alhora actuava com a llei de punt i final, prohibint i impedint qualsevol mena de processament dels delinqüents franquistes. Mentrestant, l’exèrcit continuava governant.

L’anomalia democràtica espanyola es remunta a les seves arrels. Davant la crisi catalana, els governs espanyols, ja siguin del PP o del PSOE, han repetit fins i tot que la democràcia es basa en la supremacia de la llei, posant així la llei contra la voluntat popular. I la clau de la Llei de Reforma Política del franquisme és aquesta frase, en el seu primer capítol —una llei que ara es pot trobar al web oficial del Butlletí Oficial de l’Estat. Per increïble que sembli, no ha estat derogat.

El cas és que després de la mort de Franco només es van tancar unes poques institucions. Alguns d’ells van patir canvis estètics, però la majoria es van mantenir sense canvis. Quan li van preguntar “què després de Franco?”, un dels confidents del dictador va respondre: “les institucions després de Franco”. Les institucions es presentaven així com a noves democràtiques. Però eren la plasmació i la preservació dels principis del règim nascuts en oposició a la democràcia, i la garantia de la seva continuïtat. El més important d’aquests principis era la unitat “sagrada” d’Espanya.

De vegades costa entendre i explicar fins a quin punt Espanya, encara que formalment és un país democràtic, està profundament arrelada als principis i condicions de la dictadura. En una fossa comuna, afusellada pel franquisme, continua desaparegut Federico García Lorca, sens dubte un dels poetes més grans que Espanya ha donat al món. No és que el seu cos no hagi estat trobat, sinó que no s’ha buscat. Gairebé 50 anys després de la mort del dictador al seu llit, encara no s’han identificat 114.000 republicans i demòcrates afusellats pel franquisme. Els seus cossos es troben en sèquies al costat de la carretera. Segons l’ONU, només Cambodja té més persones desaparegudes que Espanya. Mentrestant, el cos de Franco va estar al seu mausoleu estatal fins al 2019, i quan es va traslladar, el govern socialista ho va fer amb el respecte oficial i el reconeixement com a cap de l’estat.

El procés d’independència com a ruptura democràtica
Davant d’un problema polític, el govern d’un estat democràtic reacciona buscant una solució política, preferentment a través del diàleg. Però, quin al·licient al diàleg en un Estat que, gràcies a la seva peculiar institucionalització des de la dictadura, pot canviar la voluntat del poble mitjançant un jutge? Diàleg vol dir cedir, i per què s’ha de cedir quan saps que pots decidir qui és diputat i qui no, qui és president i qui no, i què vol dir el vot, independentment del vot popular?

Aquest és el rerefons fonamental del conflicte entre Catalunya i Espanya. I és en aquest context que tot el que ha passat en els últims cinc anys té un sentit per a la Unió Europea. Catalunya ha presentat una proposta política que es basa en un camí reformista i que ha estat recolzada per la ciutadania en totes les etapes. La resposta d’Espanya ha estat la denegació dels drets fonamentals, la repressió indigna d’un sistema democràtic —penes de presó de fins a 13 anys sobre la base dels arcaics delictes de sedició i rebel·lió— i una negativa total a buscar una solució política que permeti al català. persones per canalitzar institucionalment la seva voluntat. Catalangate, el cas d’espionatge Pegàs més gran del món, n’és un exemple. Al Parlament Europeu,

La seqüència actual del conflicte té el seu inici l’any 2015, amb la formació d’una gran coalició per la independència sota el nom de Junts pel Sí. Es van presentar a les eleccions al Parlament català i van guanyar. I ho van fer amb un programa aprovat per la Junta Electoral Central espanyola. El programa era que hi hauria una declaració d’independència després de 18 mesos. Junts pel Sí va aconseguir 62 dels 135 escons del Parlament, una clara victòria, i va formar govern després d’arribar a un acord amb la CUP, un partit independentista d’extrema esquerra que havia aconseguit deu escons. Junts van superar la majoria absoluta al parlament català. Junts pel Sí va reunir els dos principals partits nacionalistes catalans, Convergència i Esquerra. però sobretot va reunir personalitats independents de tota mena i les associacions cíviques que havien generat les grans manifestacions públiques a favor de la independència. El millor exemple d’això va ser la cadena humana que va travessar el país l’11 de setembre de 2013, seguint l’exemple de la Via Bàltica. Van ser 400 quilòmetres continus de persones donant-se la mà.

L’any anterior, el govern català havia convocat una primera consulta sobre la independència, que no era un referèndum formal i no comptava amb el vistiplau del govern espanyol. Però segons el que ha sortit a la llum al llarg dels anys, en bona part a través de revelacions periodístiques, aquesta crida va portar el govern espanyol, aleshores en mans del PP, a posar en marxa l’anomenada “Operació Catalunya”. Bàsicament, hi havia dos fils paral·lels a aquesta operació. D’una banda, es va produir l’espionatge massiu i la producció d’informació falsa sobre els líders independentistes per part d’un grup de policies al capdavant dels serveis d’intel·ligència. Amb la complicitat dels principals diaris espanyols, aquest grup es va inventar acusacions de corrupció i tota mena de falsedats sobre els líders independentistes i va aconseguir interrompre el procés electoral.

I així va ser. Els dies 6 i 7 de setembre de 2017, quan el Parlament de Catalunya va aprovar amb majoria absoluta la llei del referèndum i la llei de transició jurídica i constitucional de la República Catalana, el Tribunal Constitucional espanyol va liderar l’atac contra aquesta. Els partits espanyols —que només tenien 52 dels 135 escons— van sortir del Parlament de Catalunya i les tensions van passar pel sostre. Cal recordar que tot això va passar perquè els parlamentaris catalans intentaven complir amb el mandat electoral que estava explícit al seu programa i que la ciutadania havia votat. Pocs dies després, un vaixell ple de policies espanyols va arribar a Barcelona i va començar a detenir polítics, apoderar-se de dependències del govern, a caçar partits i, sense trobar-los,

Aquell dia, 2.286.217 catalans, el 43,02 per cent de l’electorat, van anar a votar malgrat la violència desfermada per la policia espanyola als col·legis electorals. El resultat va ser un 90,18 per cent favorable a la proclamació de la República Catalana, que el Parlament faria efectiva el 27 d’octubre de 2017. El govern espanyol va abolir immediatament l’autogovern i va ordenar la detenció dels principals dirigents polítics i socials catalans. Tanmateix, en un moviment que va canviar la història de Catalunya i sens dubte la d’Europa, una part del govern va optar per l’exili.

La crisi catalana exposa l’Espanya illiberal
L’any 2000, l’historiador francès Pierre Rosanvallon va proposar un nou concepte per descriure el règim de Napoleó Bonaparte: “démocratie illibérale”. El terme es va adoptar immediatament per descriure règims formalment democràtics que, tanmateix, menyspreaven i lluitaven contra els valors democràtics. Dins de la UE hi ha un consens absolut que almenys Polònia i Hongria entren en aquesta categoria.

La manera com s’està comportant Espanya, com respon a la proposta catalana, és igualment illiberal, indigne d’una democràcia. L’intent de resoldre el conflicte a través del sistema de justícia penal no és només un gran error, sinó també un menyspreu del principi bàsic de la democràcia. També és un fet que el pànic de la resta d’estats europeus davant la perspectiva d’obrir una caixa de Pandora davant un tema nacional, amb una crida a la correcció de fronteres, va frenar en un primer moment la comprensió del que havia passat. I Espanya va poder utilitzar això per sortir.

El component illiberal de la reacció espanyola potser es pot entendre millor situant-lo en el marc del que el sociòleg israelià Sammy Smooha ha definit com a “democràcia ètnica”. Per “democràcia ètnica” entenem una situació en què un mateix sistema polític combina una estructura de dominació i opressió ètnica amb el reconeixement dels drets democràtics, polítics i civils de tota la població, incloses les minories. Segons aquest esquema, no tots els ciutadans que pertanyen a un grup nacional són necessàriament perseguits en tot moment (per tant, no és una “democràcia Herrenvolk” tal com la defineix l’apartheid sud-africà), però tots els membres d’una minoria nacional saben que estan sota un règim especial. sospita i que seran tractats de manera discriminatòria si els passa alguna cosa.

Amb una definició tan complexa, la crisi catalana s’hauria limitat a un racó sense solució possible, mal entès per l’opinió pública i els polítics de la resta d’Europa. Però una sorprenent maniobra tàctica del govern català va obrir la porta a una convergència d’interessos amb la construcció europea que, cinc anys després, porta el conflicte a un punt d’interès no només per a Catalunya sinó també per a Europa.

Immediatament després de la declaració d’independència, la majoria del govern català, encapçalat pel president Puigdemont, va aprofitar la seva llibertat de circulació com a ciutadans europeus i es va instal·lar a Brussel·les abans que les autoritats espanyoles dictés ordres de detenció contra ells.

El nacionalisme català sempre ha estat profundament europeista, però aquesta vegada encara ha anat més enllà. Els líders catalans es van exiliar per la seva ciutadania europea i la seva voluntat de ser jutjats pels tribunals europeus, tribunals independents enfront del rerefons clarament antidemocràtic i el biaix nacionalista dels tribunals espanyols.

Al principi, la maniobra —dissenyada per un equip de juristes liderat per Gonzalo Boye— no es va entendre perquè era massa revolucionària. I els polítics i la premsa espanyola, molt nacionalista, van pensar que era desesperat, quan en realitat va ser un atrevit pas endavant. Catalunya responia a l’encerclament d’Espanya convidant Europa a prendre partit. I el més important, sabien com fer-ho. No a través de la classe política, sinó a través dels altres tribunals nacionals i, sobretot, a través dels tribunals europeus: el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) i el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Van reivindicar per ells mateixos els drets democràtics europeus consolidats al Tractat de Lisboa, precisament perquè també tenen la ciutadania europea al costat de la seva ciutadania espanyola. En fer-ho, van situar aquest tractat per sobre de la constitució espanyola com a constitució real a invocar,

En conseqüència, mentre els líders independentistes que es van mantenir i van reconèixer l’autoritat espanyola van ser exposats a tota mena d’arbitrarietat, ingressats a la presó i prohibits de fer política, els polítics de l’exili van lluitar i van guanyar les seves causes a tots els tribunals i també van guanyar l’europeu. eleccions a Catalunya. Avui, tres d’ells són eurodiputats, tot i que Espanya encara no els reconeix.

La detenció del president Puigdemont a Alemanya el març del 2018, a petició de la justícia espanyola, va ser el moment clau. Quan la policia alemanya el va detenir tan bon punt va entrar al país, la justícia espanyola, la classe política i els mitjans més nacionalistes ho van celebrar, convençuts que en poques hores el president seria enviat a Madrid i empresonat. Estaven enganyats amb la idea que Europa encara era només un club d’estats amics que s’ajuden mútuament. Però com que Europa ja no és només això, es van enfrontar a la realitat. L’Europa d’avui és una “nació” en construcció i, sobretot, un espai de llibertats garantit a tots els europeus i no només als del propi estat.

La gran visió de la maniobra es va confirmar al juliol quan el tribunal de Schleswig-Holstein va decidir que no hi havia marge per a l’extradició de Carles Puigdemont a Espanya pels delictes de rebel·lió, sedició o desordres públics perquè, després d’una anàlisi dels fets, el tribunal no va considerar raonables aquestes acusacions de les autoritats espanyoles. El sistema automàtic instal·lat a Madrid no va funcionar i el president de Catalunya va quedar en llibertat després de passar uns dies a la presó. A Espanya, l’alegria començava a convertir-se en angoixa.

La por va créixer quan les autoritats judicials de Bèlgica, Escòcia i Itàlia també es van negar a extradir els polítics exiliats, quan el Consell d’Europa va exigir l’alliberament dels presos polítics (cosa que va passar després que alguns d’ells havien passat tres anys, vuit mesos i un any). setmana de presó), el retorn dels exiliats (que encara no s’ha produït) i una reforma legal que eliminaria els càrrecs més inacceptables en democràcia, com la sedició (una reforma que s’ha fet). Fins i tot l’ONU ha intervingut en diverses ocasions per denunciar les vulneracions comeses per l’estat espanyol contra l’independentisme català.

La clau de la crisi catalana
Tot aquest arsenal de decisions judicials ha situat Espanya en una posició delicada davant la resta d’estats europeus i, sobretot, davant el proper intent d’independència català —que Espanya ja no farà. poder suprimir com es va fer el 2017. Però històricament, i des del punt de vista del desplegament de la ciutadania europea recollit en el Tractat de Lisboa, el més important és que el cas català ha contribuït a accelerar el projecte constitucional europeu, així obrint espai per a la defensa dels drets individuals, però també per resoldre problemes semblants al català, en un marc molt més democràtic i obert del que solen tenir els estats membres.

En aquest context, té una especial rellevància la sentència C-158/21 dictada pel TJUE el 31 de gener de 2023. En resposta a la petició del jutge espanyol d’extradició de Bèlgica del ministre de Cultura a l’exili, Lluís Puig, el Tribunal va aclarir , entre altres coses importants, que una persona no hauria de ser extraditada si hi ha la sospita que, fins i tot en un estat formalment democràtic, hi ha discriminació contra les persones que pertanyen a un “grup objectivament identificable”. Això vol dir contra una minoria, en aquest cas una minoria nacional, en altres casos religiosa, lingüística, sexual o qualsevol altre tipus.

Com tan bé expliquen Neus Torbisco i Nico Krisch, quan el Tribunal Suprem espanyol va demanar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que tractés una sèrie de qüestions perjudicials sobre Lluís Puig, va tenir una elecció fonamental a fer. Podria posar-se el barret d’integració europea, un barret que ha portat durant gran part de la seva existència, eliminant les fronteres i els obstacles injustificats entre els estats membres de la UE. O, i aquesta va ser l’opció, es podria posar el barret constitucional. Aquest és un barret més recent, reforçat per la Carta dels Drets Fonamentals i el Tractat de Lisboa de principis dels anys 2000. És el barret d’un tribunal que controla l’actuació dels governs i dels tribunals interns ordinaris, d’un tribunal que defensa els drets individuals contra la raó d’estat, d’un tribunal que interpreti la llei de manera que permeti la protecció de les minories i col·lectius vulnerables davant els riscos objectius per als drets dels seus membres derivats de les compulsions autoritàries o repressives de majories poderoses. En essència, és aquesta funció protectora la que justifica el paper central que tenen els tribunals constitucionals arreu.

El salt que s’ha fet amb aquesta sentència és gran, per a Catalunya i per a Europa. L’advertència del jutjat és molt precària. Fins ara, els tribunals només podien oposar-se a la persecució de persones sobre la base de fracassos sistèmics, com a Polònia o Hongria. Però a partir d’ara, els tribunals també s’hauran d’oposar a la persecució dels individus si un “grup objectivament identificable” d’individus —tot i que viu en un estat funcionalment democràtic— no té els seus drets respectats en condicions d’igualtat. La democràcia ètnica, que és el concepte que defineix millor què és Espanya, implica per definició que el comportament de l’estat és diferent no pels fets que es produeixen, sinó per la condició nacional, ètnica i grupal de les persones interessades. I el Tribunal, en aquesta sentència històrica,

La pregunta ara és com fer un pas més enllà. Com pot solucionar aquest “grup de persones objectivament identificables” el problema de la discriminació a què estan sotmeses? Quina és la responsabilitat d’Europa per posar fi a aquesta discriminació quan l’estat europeu que està discriminant no vol fer-hi res? El dret de cada estat preval sobre els drets dels ciutadans europeus, o l’existència de la ciutadania europea obliga les institucions europees a garantir els mateixos drets per a tots, independentment del seu estat d’origen?

Els interessos de la construcció “nacional” europea i el procés d’independència de Catalunya aniran de la mà per respondre a aquesta pregunta. Aquesta és la raó per la qual el procés d’independència català és també una oportunitat —immillorable— per a la democràcia europea.

Vicent Partal

PS. La revista Horizons, que té per editor l’ex-president de l’Assemblea General de l’ONU i ministre d’Afers Estrangers de Sèrbia Vuk Jeremic, em va demanar fa mesos un article en què explicàs per què l’independentisme català és una oportunitat democràtica per a Europa. La revista, que té format trimestral, acaba d’eixir i l’article el podeu trobar (en anglès) ací.

 

 

Text en Anglès:

“Catalan Independence”

Vicent Partal,

is a Catalan journalist. After working for many years as an international reporter, he founded VilaWeb in 1995, one of the first digital newspapers in Europe. He has written several books on Catalan and international politics. He is Chairman of the Board of Directors of the European Journalism Center, based in Maastricht. You may follow him on Twitter @vpartal

Catalan Independence:

The crisis between Spain and Catalonia is not new, as there has been a political and institutional conflict between the two nations since at least the eighteenth century. During this time, Catalonia has made several attempts to declare independence. It did so in 1810, but was incorporated into the Napoleonic Empire two years later and then returned to Spain in 1814. It did so again on April 14th, 1931, but within hours it became an autonomous region of Spain for the first time. It did so again in October 1934, provoking a harsh repression that led to the imprisonment of the Catalan government until the victory of the Popular Front in 1936. This was the beginning of the Francoist insurgency. Finally, on October 27th, 2017, there was another declaration of independence, in an episode that, despite the appearances, is far from over.

With the exception of 1931, the Spanish response to Catalan politics has been to refuse to talk and instead resort to repression. The images of Spanish police beating up citizens voting in the referendum on self-determination on October 1st, 2017—smashing polling stations, and taking away ballot boxes—went around the world and put Catalonia back in the headlines everywhere.

Soon thereafter, the President of the Catalan Assembly, Carme Forcadell, went to jail, and the President of the Government, Carles Puigdemont, went into exile—two events that are by no means normal in democratic Europe. While they might not be normal in Europe, they are in Spain. In this sense, it is relevant to look at the fates of the 13 presidents of the autonomous community of Catalonia since 1931 in order to better understand that relations between Catalonia and Spain have never been easy. Five of them were imprisoned at some point in their lives, two were disqualified by the courts for political reasons, six went into exile—one of whom was only president in exile—and one, President Lluís Companys, was imprisoned by the Spanish Republic from 1934 to 1936 and exiled in 1939, then handed over to Spain by the Nazis and shot by Franco’s regime. With the exception of the current president of the Catalan government, only two of the 13 Catalan presidents of the autonomous period have escaped repression.

Curiously, one of these two presidents, Pasqual Maragall, who did not suffer repression, is the main protagonist of the great change that has taken place in Catalan society. Maragall was an anti-Franco fighter, a socialist, mayor of Barcelona during the city’s hosting of the 1992 Olympics, who gradually went from federalist to adopting pro-independence positions.

Maragall became President of the Catalan government in 2003, replacing Jordi Pujol, the charismatic right-wing nationalist who had governed the Catalan autonomy between 1980 and 2003. The government he formed brought together the Catalan Socialist Party—affiliated with the Spanish PSOE—the post-communists, and the then only pro-independence group, Esquerra Republicana.

In those elections, Esquerra obtained 16.59 percent of the popular vote. In 2022, 20 years later, the pro-independence movement, already divided into three different forces, obtained 52 percent of the popular vote. From 16 to 52. It is clear that such a change of dimension is not very common, so understanding how such a huge leap was made is the key to understanding the current Catalan conflict.

Catalan Autonomy: the Pact Spain has not Respected
After the death of Francisco Franco, the democratic opposition agreed with the dictatorship on a new regime, whose mission was to soften Spain’s profile in order to allow European integration. Channeling the national conflicts, especially those in Catalonia and the Basque Country, played a key role in the democratization that became inevitable. This was the origin of the current “state of autonomies.”

Autonomy was granted to all regions and the African territories in order to dilute the potential autonomous power of the Catalans and Basques. Moreover, an informal model of government was in place—the “two keys” system.

Basically, it worked like this: the Catalan parliament could pass the basic law, the so-called Statute of Autonomy. But once approved by the Catalan parliament, the Spanish parliament, Las Cortes, had the right of revision and amendment, even downwards. That was their key. Then the Statute went back to Catalonia, where the people held the second key, which was their vote in a referendum, to reject it if they thought it had been changed too much in Madrid. The Statute was only approved after going through the two keys.

The socialist president, Pasqual Maragall, was aware of the many problems that Catalonia had been unable to solve because of the unclear delimitation of competences and the poor financing resulting from the continuous fiscal plundering of the Catalan population. He decided to draw up a new statute of autonomy within the framework of the Spanish constitution in order to resolve these problems.

Catalonia was trapped in a dangerous dynamic, decades after the transitional pact. The welfare state was unsustainable because of the fiscal deficit between what Spain was collecting in taxes and what the central state was returning. The autonomous government was in charge of health, education, the police, and social welfare, among other things. But the funding came from Madrid, which continued to collect most of the taxes from the Catalans.

The debate about this figure has been very intense in recent years. In any case, it is an enormous burden for the Catalan public service. At the time when Maragall was president, a study committee of experts concluded that the difference between the state’s expenditure on the autonomous community and the tax revenue it receives (in the form of taxes or social security contributions) was 6.6 percent of Catalonia’s GDP and 24.5 percent of the revenue that Catalans contribute to the state coffers. More specifically, in 2002 the figure was €9.22 billion—a figure that eventually rose to €20.196 billion in 2019.

Solidarity with poorer regions was never the problem. The problem was that Catalan citizens who paid more received fewer services than others. The Catalan government’s ability to maintain the welfare state was threatened. For a social democrat like Maragall, this could not be the case.

The Catalan parliament thus drafted a new statute. It tried to rethink the relationship with Spain in a more egalitarian way. All Catalan parties except the Popular Party approved the law in 2006. There were 120 votes in favor and 12 votes against. It is important to remember this figure, since one of the charges of Spanish nationalists is that Catalonia is divided, and that the demands are unattainable for lack of a significant majority. But it is a fact that the demands were not met with a majority of over 90 percent.

Then, according to the two keys system, the law was approved in the Spanish Parliament. The only votes against it came from the PP and the pro-independence Esquerra Republicana, who felt that the Spanish Parliament had changed too much of what the Catalan Parliament had voted for. And finally, it was approved in a referendum with 73.9 percent in favor and 20.7 percent against, basically by the pro-independence side and those who were disappointed by the tinkering. Then, it all exploded.

In an unprecedented situation, although the law had already been approved by the two parliaments and the people and signed by the monarch, the Spanish Constitutional Court, at the behest of the Popular Party, became a kind of third chamber of parliament and tweaked the law further and further downwards. Unheard of.

This occurred in 2010 and represented the beginning of the independence process, since a large part of the Catalan population had the feeling that the constitutional pact had been broken in an authoritarian and unfair manner. Suspicions also rose that the judiciary had been interfering in the democratic process. If autonomy could be seen as a process of internal self-determination for the Catalans, the ruling of the Spanish Constitutional Court that tore up the autonomy pact opened the door to external self-determination for the Catalans.

Background: An Eccentric State in Europe
Faced with a political problem, the government of a democratic state reacts by seeking a political solution, preferably through dialogue. This has not been the case in Spain, as is well known.

For five years, since the violation of the Statute and in view of the gravity of the situation, the Catalan parties have tried to find a solution agreed with Spain that would channel the aspirations of an increasingly indignant population. They attempted to make a fiscal pact. It failed because the Spanish government did not even want to talk about it. Measures to promote the Catalan language were proposed. They were never accepted. The possibility of a self-determination referendum was discussed, and Catalan authorities asked Madrid more than a dozen times for formal authorization, along the lines of the Scottish referendum. Madrid refused.

Not only was any such possibility denied, but Spanish nationalism—which had never disappeared from the scene but had been camouflaged—was increasingly socially intensified. Francoism had its ideological basis in Spanish nationalism. For this reason, Spanish nationalism was negatively marked for several decades and seemed socially and politically unrepresentable. But since the turn of the century, before the Catalan crisis, but amid the Basque crisis, Spanish nationalism has been on the rise again—combative and inflexible as ever. And the Catalan crisis, especially because of the king’s violent intransigence, has put Spanish nationalism firmly at the center, shattering the agreements of the so-called “democratic transition” immediately after Franco’s death.

If one wants to understand today’s events, one needs to understand this key period in Spanish history. In the 1940s, almost all of Europe was dominated by dictatorships. Spain, with its regime allied to Nazi Germany, was no exception. But now it is, because Spain is the only European state that has not broken with its dictatorial past. There has been no settling of accounts with the dictatorship, no purge of the state institutions.

What happened after Franco’s death was a pact between the weak. With the exception of Catalonia and the Basque Country, the democratic opposition was very frail. And the dictatorship was also very weak and needed to get integrated into Europe. Therefore, an operation of change was launched from Francoism to a democratic system, which had to leave intact the sources of power of the old rebel military regime. And that is how it was done.

On the basis of a law reforming the Franco regime, a constitution was approved by a parliament that was not a constituent assembly. It whitewashed the power structures of the Franco regime and is still in force today. King Juan Carlos, personally appointed by Franco, breaking the legal dynastic line, became overnight a democratic king—deeply corrupt, as we would later see. The judiciary changed the plates on the door but little else—the dictatorship’s shady Public Order Tribunal became the Audiencia Nacional on January 5th, 1977, but the judges, officials, and the cases they investigated were the same. An amnesty law set the democratic prisoners free, but at the same time it acted as a full stop law, prohibiting and preventing any kind of prosecution of Franco’s criminals. Meanwhile, the military continued to rule. The second article of the Constitution, which defines the relationship between the nationalities and the State, was not drafted by the politicians, but by the military, who forced them to include it as it was, as several of those who drafted the Constitution have admitted in public and in writing.

The Spanish democratic anomaly is traceable to its roots. Faced with the Catalan crisis, the Spanish governments, whether of the PP or of the PSOE, have repeated ad nauseam that democracy is based on the supremacy of the law, thus setting the law against the will of the people. And the key to the Political Reform Act of the Franco regime is this phrase, in its first chapter—a law that can now be found on the official website of the Official State Gazette. Incredible as it may seem, it has not been repealed.

The fact is that after Franco’s death only a few institutions were closed. Some of them underwent cosmetic changes, but the majority remained unchanged. When asked “what after Franco?”, one of the dictator’s confidants replied: “the institutions after Franco.” The institutions were thus presented as new democratic ones. But they were the embodiment and preservation of the principles of the regime born in opposition to democracy, and the guarantee of its continuity. The most important of these principles was the “sacred” unity of Spain.

It is sometimes difficult to understand and explain the extent to which Spain, although formally a democratic country, is deeply rooted in the principles and conditions of dictatorship. In a mass grave, shot by Franco’s regime, Federico García Lorca, undoubtedly one of the greatest poets Spain has given the world, is still missing. It is not that his body has not been found, but that it has not been looked for. Almost 50 years after the dictator died in his bed, 114,000 republicans and democrats shot by the Franco regime are still unidentified. Their bodies lie in ditches by the side of the road. According to the UN, only Cambodia has more missing persons than Spain. Meanwhile, Franco’s body was in his state mausoleum until 2019, and when it was moved, the socialist government did so with official respect and recognition of him as head of state.

The Independence Process as a Democratic Rupture

Faced with a political problem, the government of a democratic state reacts by seeking a political solution, preferably through dialogue. But what is the incentive for dialogue in a state which, thanks to its peculiar institutionalization since the dictatorship, can change the will of the people by means of a judge? Dialogue means giving in, and why should you give in when you know that you can decide who is a member of parliament and who is not, who is president and who is not, and what the vote means, regardless of the popular vote?

This is the fundamental background to the conflict between Catalonia and Spain. And it is against this background that everything that has happened in the last five years has a meaning for the European Union. Catalonia has put forward a political proposal which is based on a reformist path and which has been supported by the people at every stage. Spain’s response has been the denial of fundamental rights, repression unworthy of a democratic system—prison sentences of up to 13 years on the basis of the archaic crimes of sedition and rebellion—and a total refusal to seek a political solution that would allow the Catalan people to institutionally channel their will. Catalangate, the biggest case of Pegasus espionage in the world, is an example of this. In the European Parliament, Spanish parties from the far right to the Socialists unanimously defended the need and alleged ‘right’ to spy on Catalans, astonishing the rest of the House.

The current sequence of the conflict has its beginning in 2015, with the formation of a grand coalition for independence under the name Junts pel Sí. They stood in the elections for the Catalan parliament and won. And they did it with a program approved by the Spanish Central Electoral Board. The program was that there would be a declaration of independence after 18 months. Junts pel Sí won 62 of the 135 seats in the parliament, a clear victory, and formed a government after reaching an agreement with the CUP, a far-left pro-independence party that had won ten seats. Together they exceeded the absolute majority in the Catalan parliament. Junts pel Sí brought together the two main Catalan nationalist parties, Convergència and Esquerra, but above all it brought together independent personalities of all kinds and the civic associations that had generated the huge public demonstrations in favor of independence. The best example of this was the human chain that crossed the country on September 11th, 2013, following the example of the Baltic Way. It was 400 continuous kilometers of people shaking hands with each other.

The previous year, the Catalan government had called a first consultation on independence, which was not a formal referendum and did not have the approval of the Spanish government. But according to what has come to light over the years, largely through journalistic revelations, this call led the Spanish government, then in the hands of the PP, to launch the so-called “Operation Catalonia.” Basically, there were two parallel strands to this operation. On the one hand, there was massive espionage and the production of false information about the pro-independence leaders by a group of police officers at the top of the intelligence services. With the complicity of the main Spanish newspapers, this group invented accusations of corruption and all kinds of falsehoods about the pro-independence leaders and managed to disrupt the electoral process. On the other hand, a change in the law by the ex-profeso, giving the Constitutional Court punitive powers, turned it into a battering ram against the steps taken by the pro-independence movement in the Catalan parliament.

And so it was. On September 6th and 7th, 2017, when the Catalan Parliament approved the law on the referendum and the law on the legal and constitutional transition of the Catalan Republic with an absolute majority, the Spanish Constitutional Court led the attack against it. The Spanish parties—which only had 52 of the 135 seats—walked out of the Catalan Parliament and the tensions went through the roof. It should be remembered that all of this happened because the Catalan parliamentarians were trying to comply with the electoral mandate that was explicit in their program and that the citizens had voted for. A few days later, a ship full of Spanish police arrived in Barcelona and began to arrest politicians, seize government offices, hunt down parties and, without finding them, search for the ballot boxes that would allow the referendum on self-determination to take place on October 1st.

On that day, 2,286,217 Catalans, 43.02 percent of the electorate, went to the polls despite the violence unleashed by the Spanish police at the polling stations. The result was 90.18 percent in favor of the proclamation of the Catalan Republic, which the parliament would make effective on October 27th, 2017. The Spanish government immediately abolished self-rule and ordered the detention of the main Catalan political and social leaders. However, in a move that changed the history of Catalonia and certainly that of Europe, part of the government opted for exile.

The Catalan Crisis Exposes Illiberal Spain
In 2000, French historian Pierre Rosanvallon proposed a new concept to describe the regime of Napoleon Bonaparte: “démocratie illibérale.” The term was immediately adopted to describe formally democratic regimes that nevertheless despised and fought against democratic values. Within the EU there is an absolute consensus that at least Poland and Hungary fall into this category.

The way Spain is behaving, the way it is responding to the Catalan proposal, is equally illiberal, unworthy of a democracy. The attempt to solve the conflict through the criminal justice system is not only a big mistake, but also a disregard of the basic principle of democracy. It is also a fact that the panic of the other European states at the prospect of opening a Pandora’s box in the face of a national issue, with a call for the correction of borders, at first slowed down the understanding of what had happened. And Spain was able to use that to get out.

The illiberal component of the Spanish reaction can perhaps be better understood by placing it within the framework of what the Israeli sociologist Sammy Smooha has defined as “ethnic democracy.” By “ethnic democracy” we mean a situation in which the same political system combines a structure of ethnic domination and oppression with the recognition of democratic, political, and civil rights for the entire population, including minorities. According to this scheme, not all citizens belonging to a national group are necessarily persecuted at all times (so it is not a ‘Herrenvolk democracy’ as defined by South African apartheid), but all members of a national minority know that they are under special suspicion and that they will be treated in a discriminatory manner if something happens to them, precisely because they do not belong to the ‘central nation’ that monopolizes control of the state.

With such a complex definition, the Catalan crisis would have been confined to a corner with no possible solution, misunderstood by public opinion and politicians in the rest of Europe. But a surprising tactical maneuver by the Catalan government opened the door to a convergence of interests with the European construction that, five years later, is bringing the conflict to a point of interest not only for Catalonia but also for Europe.

Immediately after the declaration of independence, the majority of the Catalan government, led by President Puigdemont, took advantage of their freedom of movement as European citizens and settled in Brussels before the Spanish authorities issued arrest warrants against them.

Catalan nationalism has always been deeply Europeanist, but this time it went even further. The Catalan leaders went into exile on the basis of their European citizenship and their willingness to be judged by the European courts—independent courts as opposed to the clearly undemocratic background and nationalist bias of the Spanish courts.

At first, the maneuver—designed by a team of jurists led by Gonzalo Boye—was not understood because it was too revolutionary. And politicians and the very nationalist Spanish press thought it was desperate, when in fact it was a bold step forward. Catalonia was responding to Spain’s encirclement by inviting Europe to take sides. And most importantly, they knew how to do it. Not through the political class, but through the other national courts and, above all, through the European courts: the European Court of Justice (ECJ) and the European Court of Human Rights (ECHR). They claimed for themselves the European democratic rights consolidated in the Treaty of Lisbon, precisely because they also hold European alongside their Spanish citizenship. In so doing, they placed this treaty above the Spanish constitution as the real constitution to be invoked, which it is.

As a result, while the pro-independence leaders who remained and recognized the Spanish authority were exposed to all kinds of arbitrariness, put in jail and banned from politics, the politicians in exile fought and won their cases in all courts and also won the European elections in Catalonia. Today, three of them are MEPs, even though Spain still does not recognize them.

The arrest of President Puigdemont in Germany in March 2018, at the request of the Spanish justice system, was the key moment. When the German police arrested him as soon as he entered the country, the Spanish judiciary, the political class, and the most nationalist media celebrated, convinced that in a few hours the president would be sent to Madrid and imprisoned. They were deluded by the idea that Europe was still just a club of friendly states that help each other. But because Europe is no longer just that, they were confronted with reality. Europe today is a “nation” under construction, and, above all, an area of freedoms guaranteed to all Europeans and not just to those of one’s own state.

The great vision behind the maneuver was confirmed in July when the Schleswig-Holstein court ruled that there was no room for the extradition of Carles Puigdemont to Spain for the crimes of rebellion, sedition, or public disorder because, after an analysis of the facts, the court did not consider these accusations by the Spanish authorities to be reasonable. The automatic system set up in Madrid did not work and the president of Catalonia was released after spending a few days in prison. In Spain, the joy was beginning to turn into anxiety.

The fear grew when the judicial authorities of Belgium, Scotland, and Italy also refused to extradite the exiled politicians, when the Council of Europe demanded the release of the political prisoners (which happened after some of them had spent three years, eight months and one week in prison), the return of the exiles (which has not yet happened) and a legal reform that would eliminate the most unacceptable charges in a democracy, such as sedition (a reform that has been carried out). Even the UN has intervened on several occasions to denounce the violations committed by the Spanish state against the Catalan independence movement.

The Key to the Catalan Crisis
All this arsenal of legal decisions has placed Spain in a delicate position vis-à-vis the other European states and, above all, vis-à-vis the next Catalan attempt at independence—which Spain will no longer be able to suppress as it did in 2017. But historically, and from the point of view of the deployment of European citizenship enshrined in the Lisbon Treaty, the most important thing is that the Catalan case has contributed to accelerating the European constitutional project, thus opening up space for a way to defend individual rights, but also to solve problems similar to the Catalan one, in a much more democratic and open framework than the member states usually have.

Of particular relevance in this context is the judgment C-158/21 delivered by the ECJ on January 31st, 2023. In response to the Spanish judge’s request for the extradition from Belgium of the exiled Catalan Minister of Culture, Lluís Puig, the Court clarified, among other important things, that a person should not be extradited if there is a suspicion that, even in a formally democratic state, there is discrimination against persons belonging to an “objectively identifiable group.” This means against a minority, in this case a national minority, in other cases religious, linguistic, sexual, or any other kind.

As Neus Torbisco and Nico Krisch explain so well, when the Court of Justice of the European Union was asked by the Spanish Supreme Court to deal with a series of prejudicial questions concerning Lluís Puig, it had a fundamental choice to make. It could put on its hat of European integration—a hat it has worn for much of its existence, removing unjustified borders and obstacles between EU member states. Or, and this was the choice, it could put on the constitutional hat. This is a more recent hat, reinforced by the Charter of Fundamental Rights and the Lisbon Treaty of the early 2000s. It is the hat of a court that checks the actions of governments and ordinary domestic courts, of a court that defends individual rights against raison d’état, of a court that interprets the law in a way that allows for the protection of minorities and vulnerable groups in the face of objective risks to the rights of its members arising from authoritarian or repressive compulsions of powerful majorities. In essence, it is this protective function that justifies the central role played by constitutional courts everywhere.

The leap that has been made with this ruling is a great one, for Catalonia and for Europe. The court’s warning is very precarious. Until now, courts could only oppose the persecution of individuals on the basis of systemic failures, as in Poland or Hungary. But from now on, the courts will also have to oppose the persecution of individuals if an ‘objectively identifiable group’ of individuals—although living in a functionally democratic state—do not have their rights respected on an equal footing. Ethnic democracy, which is the concept that better defines what Spain is, implies by definition that the behavior of the state is different not because of the facts that occur, but because of the national, ethnic, and group condition of the individuals concerned. And the Court, in this historic ruling, has taken it upon itself to warn that this is totally unacceptable in the European democratic and legal framework.

The question now is how to go one step further. How can this “objectively identifiable group of persons” solve the problem of discrimination to which they are subjected? What is Europe’s responsibility in putting an end to this discrimination when the European state that is discriminating does not want to do anything about it? Does the right of each state take precedence over the rights of European citizens, or does the existence of European citizenship oblige the European institutions to guarantee the same rights for all, regardless of their state of origin?

The interests of European “national” construction and the Catalan independence process will go hand in hand in answering this question. This is the reason why the Catalan process of independence is also an opportunity—an unbeatable one—for European democracy.

Vicent Partal, Catalonia.

PS1:

OPINIÓ · EDITORIAL

Una mirada política als incidents del camp de l’Espanyol
La violència rabiosa dels grups ultres, més que no pas amb el futbol, té a veure amb les conseqüències de la violència desfermada per Espanya el 2017.

“Però no vull mirar al passat sinó parlar de com hem de reaccionar. Perquè una cosa que no podem fer de cap manera és acostumar-nos-hi i abaixar el cap, i això comença no cedint al seu xantatge permanent. Els Mossos d’Esquadra van demanar al Barça que no celebràs la lliga a la gespa i per això va estar tan bé que els jugadors desoïssen el suggeriment i fessen la rotllana.

I com això tot. Dissabte, en un acte fet a Arenys de Mar, Clara Ponsatí va dir que ara calia que tothom fes allò que li tocava. Que a ella li ha tocat de no presentar-se davant Llarena i ho fa. Que si ets pare i et roben els drets lingüístics que té la teua filla t’has de queixar. Que si entres en un bar i es neguen a atendre’t si no ho dius en espanyol te n’has d’anar. Que cadascú ha de fer forta la seua organització. Que cal vigilar qui votes, que cal tornar a activar la responsabilitat personal com a motor de la defensa del país.”

Vicent Partal
15.05.2023 – 21:40
@vpartal

Violència espanyola contra Catalunya i els catalans:

Els incidents a l’estadi del RCD Espanyol quan diumenge el Barça va guanyar la Lliga tenen un rerefons polític que no es pot defugir. No quan una part de la grada ensenya banderes espanyoles i crida l’aporellos i quan entre els agressors que es llancen al camp hi ha no un sinó dos candidats del PP.

És obvi que els ultres que van envair el camp són una fracció minoritària dels espectadors, això ho veu tothom. És més que demostrat que hi ha una bona part de l’afecció perica que n’està tipa, que rebutja –i s’hi sent incòmoda–aquesta apropiació de l’equip per l’extrema dreta. I la disculpa de la directiva del club, sense amagar-se rere cap excusa, és molt remarcable. Però el que hi va passar crec que no s’explica si no s’insereix en una línia de fets.

Perquè la violència rabiosa que vam veure en aquesta gent diumenge al vespre té a veure, més que no pas amb el futbol, amb dues coses que del 2017 ençà interfereixen el desenvolupament normal de les relacions socials a Catalunya: l’intent de normalitzar i convertir en natural l’ús de la violència contra qualsevol manifestació del catalanisme i el descarament d’aquella part de la societat, que no és que vulga ser catalana d’una altra manera, sinó que, vivint a Catalunya, simplement no vol ser catalana.

És evident que els uns fets i els altres s’encadenen i es retroalimenten. I cal deixar clar que no poden explicar-se sense la violència de l’estat, que és al capdavall la que ha donat força i seguretat a aquests grups molt minoritaris per llevar-se la careta. El discurs del seu rei el 3 d’octubre de 2017 i les imatges dels piolins essent acomiadats entre aclamacions perquè venien a pegar-nos són l’origen, i l’oxigen, d’això que ha passat a Cornellà – el Prat. I de les coses semblants que veiem passar cada dia en la nostra vida quotidiana. Aquells cambrers insolents que no volen entendre’t, les infermeres catalanòfobes, els qui encara avui escalen balcons per a arrancar estelades, els diputats de Vox i el PP que amenacen amb la presó tothom al parlament, els comptes de Twitter que no saben dir dues paraules seguides sense que una siga un insult o una amenaça de mort.

Però no vull mirar al passat sinó parlar de com hem de reaccionar. Perquè una cosa que no podem fer de cap manera és acostumar-nos-hi i abaixar el cap, i això comença no cedint al seu xantatge permanent.”

OPINIÓ · EDITORIAL
Una mirada política als incidents del camp de l’Espanyol
La violència rabiosa dels grups ultres, més que no pas amb el futbol, té a veure amb les conseqüències de la violència desfermada per Espanya el 2017
Vicent Partal
Vicent Partal
15.05.2023 – 21:40
@vpartal
web
Correu
VilaWeb
Els jugadors del Barça celebrant la lliga al camp (fotografia: Andreu Dalmau).
Els incidents a l’estadi del RCD Espanyol quan diumenge el Barça va guanyar la Lliga tenen un rerefons polític que no es pot defugir. No quan una part de la grada ensenya banderes espanyoles i crida l’aporellos i quan entre els agressors que es llancen al camp hi ha no un sinó dos candidats del PP.

És obvi que els ultres que van envair el camp són una fracció minoritària dels espectadors, això ho veu tothom. És més que demostrat que hi ha una bona part de l’afecció perica que n’està tipa, que rebutja –i s’hi sent incòmoda–aquesta apropiació de l’equip per l’extrema dreta. I la disculpa de la directiva del club, sense amagar-se rere cap excusa, és molt remarcable. Però el que hi va passar crec que no s’explica si no s’insereix en una línia de fets.

Perquè la violència rabiosa que vam veure en aquesta gent diumenge al vespre té a veure, més que no pas amb el futbol, amb dues coses que del 2017 ençà interfereixen el desenvolupament normal de les relacions socials a Catalunya: l’intent de normalitzar i convertir en natural l’ús de la violència contra qualsevol manifestació del catalanisme i el descarament d’aquella part de la societat, que no és que vulga ser catalana d’una altra manera, sinó que, vivint a Catalunya, simplement no vol ser catalana.

És evident que els uns fets i els altres s’encadenen i es retroalimenten. I cal deixar clar que no poden explicar-se sense la violència de l’estat, que és al capdavall la que ha donat força i seguretat a aquests grups molt minoritaris per llevar-se la careta. El discurs del seu rei el 3 d’octubre de 2017 i les imatges dels piolins essent acomiadats entre aclamacions perquè venien a pegar-nos són l’origen, i l’oxigen, d’això que ha passat a Cornellà – el Prat. I de les coses semblants que veiem passar cada dia en la nostra vida quotidiana. Aquells cambrers insolents que no volen entendre’t, les infermeres catalanòfobes, els qui encara avui escalen balcons per a arrancar estelades, els diputats de Vox i el PP que amenacen amb la presó tothom al parlament, els comptes de Twitter que no saben dir dues paraules seguides sense que una siga un insult o una amenaça de mort.

Però no vull mirar al passat sinó parlar de com hem de reaccionar. Perquè una cosa que no podem fer de cap manera és acostumar-nos-hi i abaixar el cap, i això comença no cedint al seu xantatge permanent. Els Mossos d’Esquadra van demanar al Barça que no celebràs la lliga a la gespa i per això va estar tan bé que els jugadors desoïssen el suggeriment i fessen la rotllana.

I com això tot. Dissabte, en un acte fet a Arenys de Mar, Clara Ponsatí va dir que ara calia que tothom fes allò que li tocava. Que a ella li ha tocat de no presentar-se davant Llarena i ho fa. Que si ets pare i et roben els drets lingüístics que té la teua filla t’has de queixar. Que si entres en un bar i es neguen a atendre’t si no ho dius en espanyol te n’has d’anar. Que cadascú ha de fer forta la seua organització. Que cal vigilar qui votes, que cal tornar a activar la responsabilitat personal com a motor de la defensa del país. Perquè el govern, i en general la classe política, no ens defensarà pas –i, com a constatació, ja vau veure diumenge com els Mossos van restar en una cantonada ben quiets fins que els energúmens ja eren al mig del camp.

Un comentari final sobre les conseqüències que aquesta gent rebutge el fet de ser català. Dissabte vàrem publicar ací a VilaWeb una entrevista a Timothy W. Waters en què aquest expert remarcava el fet estrany que la independència es presente, en el cas dels catalans, no a partir de la condició de catalans nacionals, sinó de la condició de ciutadans d’una comunitat autònoma que ha estat definida i construïda per Espanya. El fet que ara, d’ençà de la violència del 2017, es descaren aquests individus que, havent nascut i vivint a Catalunya no volen ser catalans, em sembla, en aquest context, un aclariment molt positiu també per a l’independentisme, un dels temes clau per a pensar com ha de ser l’embat següent.

PS2. Sobre això que cadascú ha de fer el que toca, vull destacar la reacció sensacional que tenen els batlles atacats per la República Francesa. Avui hi ha ple i hem parlat amb la batllessa dels Banys i Palaldà (Vallespir), Maria Costa, que explica què faran per a plantar cara a París.

PS3. La revista Horizons, que té per editor l’ex-president de l’Assemblea General de l’ONU i ministre d’Afers Estrangers de Sèrbia Vuk Jeremic, em va demanar fa mesos un article en què explicàs per què l’independentisme català és una oportunitat democràtica per a Europa. La revista, que té format trimestral, acaba d’eixir i l’article el podeu trobar (en anglès) ací.

Hi escriuen també un grapat de presidents, ministres, polítics i estudiosos de tot el món, a la gespa i per això va estar tan bé que els jugadors desoïssen el suggeriment i fessen la rotllana.

I com això tot. Dissabte, en un acte fet a Arenys de Mar, Clara Ponsatí va dir que ara calia que tothom fes allò que li tocava. Que a ella li ha tocat de no presentar-se davant Llarena i ho fa. Que si ets pare i et roben els drets lingüístics que té la teua filla t’has de queixar. Que si entres en un bar i es neguen a atendre’t si no ho dius en espanyol te n’has d’anar. Que cadascú ha de fer forta la seua organització. Que cal vigilar qui votes, que cal tornar a activar la responsabilitat personal com a motor de la defensa del país. Perquè el govern, i en general la classe política, no ens defensarà pas –i, com a constatació, ja vau veure diumenge com els Mossos van restar en una cantonada ben quiets fins que els energúmens ja eren al mig del camp.

Un comentari final sobre les conseqüències que aquesta gent rebutge el fet de ser català. Dissabte vàrem publicar ací a VilaWeb una entrevista a Timothy W. Waters en què aquest expert remarcava el fet estrany que la independència es presente, en el cas dels catalans, no a partir de la condició de catalans nacionals, sinó de la condició de ciutadans d’una comunitat autònoma que ha estat definida i construïda per Espanya. El fet que ara, d’ençà de la violència del 2017, es descaren aquests individus que, havent nascut i vivint a Catalunya no volen ser catalans, em sembla, en aquest context, un aclariment molt positiu també per a l’independentisme, un dels temes clau per a pensar com ha de ser l’embat següent.

PS4. Sobre això que cadascú ha de fer el que toca, vull destacar la reacció sensacional que tenen els batlles atacats per la República Francesa. Avui hi ha ple i hem parlat amb la batllessa dels Banys i Palaldà (Vallespir), Maria Costa, que explica què faran per a plantar cara a París.

PS5.

La revista Horizons, que té per editor l’ex-president de l’Assemblea General de l’ONU i ministre d’Afers Estrangers de Sèrbia Vuk Jeremic, em va demanar fa mesos un article en què explicàs per què l’independentisme català és una oportunitat democràtica per a Europa. La revista, que té format trimestral, acaba d’eixir i l’article el podeu trobar (en anglès) ací.

Hi escriuen també un grapat de presidents, ministres, polítics i estudiosos de tot el món, …” (Vicent Partal)

PS6:
Catalan Independence – CIRSD.
https://www.cirsd.org/en/horizons/horizons-spring-2023—issue-no23/catalan-independence#.ZGL5WHyvZSk.twitter

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!