Allò que hem anomenat sempre Imperi Romà ha estat una república. Des que van abolir la monarquia, els romans s’han governat d’aquesta manera. Tenien clar que la “res publica” era el fonament de la ciutadania romana. El seu dret civil, resumit en les Instituta de Gai, ens ho recorda des del principi. Un altre concepte destacat és el del poder. I aquest el dividien, o el multiplicaven, ja ho veurem, en dos pols, l’autoritas i la potestas. El concepte de poder sempre estava lligat a la persona, la qual podia fer servir la potestas o l’autoritas en diferents graus. L’exemple del ying i el yang taoista és força clar. Però no és un cercle tancat, és una espiral que pot evolucionar. Com hem exposat, el poder és personal, i per tant, va lligat a la gent. Aleshores ens trobem amb l’emperador, el pontifex maximus i l’august, i el cèsar.
A més de la gent, tenim les coses, la “res”. Tot allò inclòs en aquest concepte va lligat al “domini”, tant si és públic com privat. Sabem que els romans entenien tot com a públic, i que la part privada era un subconjunt, o excepció, a la qual donaven el nom de “propietat”. Més aviat la “propietas” ens relliga amb el senyor o domine, el qual està lligat als avantpassats, a la seva gens, en el sentit de clan o família. Tot l’Imperi Romà s’organitzava a partir de les ciutats, i del seu territori. Aquestos territoris estaven delimitats en províncies, les quals tenien una capital, és a dir, la ciutat principal. A més ja sabem que havia ciutats amb diferents estatuts, que comportaven un govern diferent, si eren civitas, o municipium, o si tenien dret llatí o estipendiari, etc… Aquí ens trobem els diferents magistrats: pretors provincials, o els cònsols ciutadans, etc…
Aquesta introducció ens servirà per recordar els fonaments de l’Imperi Romà, i per veure com malgrat els canvis durant segles, s’han mantingut unes constants. Fins que l’Imperi desapareix a partir del 1456 amb la conquesta turca. Fins i tot el soldà reivindicava el títol d’Emperador dels Romans, i Ferran II va comprar els drets al darrer Príncep Paleòleg. Els dos grans imperis que ens han arribat fins al segle XXI. Com podem entendre el procés d’expansió i creixement de l’imperi des del bressol?
L’expansió militar anava lligada al comerç i explotació dels recursos, com s’ha anat fent des de sempre. Quan els romans dominaven als seus enemics, assimilaven la seva gent i transformaven el territori aplicant el seu model “provincial”. El model aplicat als vençuts. Fora de la península itàlica, un dels primers territoris conquerits va ser la Gàl.lia Narbonesa, arran de les Guerres Púniques. La seva conquesta havia de protegir les muntanyes dels Alps i dels Pirineus. I els rius que neixien en aquestes serralades. Els rius marcaven la frontera d’un territori, fos el Rubicó com el Rubricata, amb la mateixa arrel. Amb el temps, la gran Narbonesa es va convertir en dos: Provença i la Narbonesa. Els límits de la província de la Gàl.lia Narbonesa es van establir entre Nimes i Barcino, amb la capital a Narbona. Nimes era la porta de la conca del Ròdan, i Barcino la de la conca del Llobregat. Els límits de les províncies estaven marcats per la geografia, i sobretot, per raons militars. Per això, la frontera dels Pirineus, i les conques dels rius que hi naixien pertanyien al territori esmentat. A Catalunya, la frontera del Llobregat arribava fins a la serralada del Montsec, una constant històrica i geogràfica que s’ha anat repetint cíclicament. Més avall del Llobregat i del Montsec s’entrava a la província d’Hispània, amb capital a Tarraco, que obria la porta a la conca del riu Ebre. De fet, el tractat de l’Ebre entre romans i cartaginesos ja estableix unes regions segons els acords comercials que mantenien amb els seus aliats. Els gals o celtes al nord del Llobregat, vinculats al romans i que recollien l’herència grega, i els ibers al sud, vinculats als cartaginesos, que recollien l’herència fenícia.
Amb els Escipions els romans ja havien conquerit primer la Narbonesa, per esdevenir província senatorial. Després va arribar Juli Cèsar, de la gens Julia, d’una família de Narbona. Aquest va començar les següents conquestes des de l’eix de la Narbonesa. Des d’aquesta capital es va estendre l’imperi, per una banda cap a Hispània, i per altra cap a les Gàl.lies. Aquesta ha estat una altra constant històrica. Els seus escrits de les Guerres de les Gàl.lies ens parlen de les relacions i lligams amb els celtes i amb els germànics, i de les victòries sobre aquestos pobles. Després de Cèsar, August acabarà d’organitzar Hispània i la Gal.laecia, a l’oest, i les Gàl.lies fins a la mar i el Rin, cap al nord, consolidant les conquestes de Juli Cèsar. Amb August neix l’imperi, perquè amb la seva persona acumulava el càrrec de Pontifex Maximus, el de Cèsar i August. Les províncies conquerides per l’exèrcit passaven a ser províncies imperials.
Durant els següents segles s’organitza el territori fent baixar la població dels turons a les planes, dels antics oppida es passa a viure als municipis i ciutats, o a les vil.les agrícoles. En els moments inicials la producció acostuma a ser més per autoconsum, o en circuits comercials més autònoms, en mans dels petits propietaris, descendents dels legionaris retirats que colonitzen la província. A partir dels segle III es comença a concentrar la producció en grans extensions, i els circuits de distribució es fan més grans, i en mans de grans propietaris. L’Imperi deixa de créixer, i l’ascensor social de l’exèrcit ja no funciona com abans. Les ciutats comencen a patir per l’encariment dels aliments i el control per part dels grans senadors. Roma, per ser el centre de l’Imperi, és la ciutat que es veurà més afectada per les tensions polítiques i econòmiques. La lluita entre el Senat i l’Imperi repercutirà per tot arreu.
L’atorgament de la ciutadania romana a més població fa que es redueixi l’esclavatge, com a força de treball. L’ascens dels lliberts es fa d’acord amb la gestió de l’administració, sigui pública o privada, la qual cosa fa augmentar la dependència clientelar i el poder dels grans domines, o patrons. L’exèrcit romà passa a la defensa de les fronteres, perquè el pressupost públic no pot destinar els recursos necessaris. Les grans partides es destinen a activitats no productives, controlades pels senyors per assegurar la seva posició. Els quals, a més, controlen la distribució comercial a gran escala, la qual cosa els porta a generar una inflació de preus perquè l’imperi no els pot frenar. L’emperador romà decideix canviar la seu i buscar refugi en la part oriental, la part grega que està vivint un renaixement. S’establirà a l’antiga ciutat grega de Bizanci, i a partir de Constantí es dirà Constantinoble.
La prosperitat de l’Imperi Romà farà que els pobles germànics més enganats vulguin entrar dintre. I primer ho intentaran per la part d’Orient. La batalla d’Adrianòpolis serà un punt d’inflexió. El poble goth planta cara a l’exèrcit romà, i cal buscar una solució mitjançant un tractat. Aquest tractat prendrà la fórmula jurídica de Foedus. El foedus neix de l’acord entre dues persones, una que rep un servei a canvi d’una retribució o d’un honor. Aquest acord es fa entre l’Emperador Romà i el cap del poble goth, vinculant amb ells els romans i els goths. Cadascun conservarà el seu dret civil, els romans el seu, i els goths el seu, de manera que s’aplica el dret de gents. Cadascun és responsable de la seva gent. És un tractat entre dos pobles, pel qual, malgrat entrar en un territori que no es seu, els goths poden viure-hi de manera autònoma, sempre sota les ordres de l’Emperador Romà. L’Emperador ha fet una cessió parcial de la potestas als representants o cèsars dels goths, és a dir, als kaisers en germànic, però ell es reserva l’autoritat plena. A partir d’ara, els goths podran formar part de l’exèrcit imperial, i accedir al cursus honorum.
Una de les primeres decisions és enviar els goths a l’Occident de l’Imperi. Han de recuperar el control imperial sobre les Províncies, i posar a ratlla el Senat de Roma, així com els grans senyors que acaparen la propietat pública i les magistratures romanes provincials. Per això, cal deposar Ròmul, i recuperar les insígnies imperials per tornar-les a l’Emperador de Roma, que ara concentrarà la seva autoritat a Constantinoble. Un cop fet això, l’Emperador de Roma atorgarà al cap dels goths, o d’altres pobles germànics, el títol de governador de la província que els hi assigni, amb el nom de rex. El rex és un governador a les ordres imperials per fer de policia de la província, i assegurar la defensa del pretor nomenat per l’Emperador, el qual s’encarrega del govern dels ciutadans romans. Des del segle IV fins al segle VIII l’Imperi Romà continua fonamentant-se en les ciutats i les províncies. A més, els dos magistrats ciutadans, o cònsols, esdevenen comtes. Comte de la ciutat i del pagus. El comte és el comite, el company de l’emperador, és a dir, el seu comissionat.
La ciutat romana també ha evolucionat. Els romans que hi viuen segueixen sent pagans, els temples s’alcen enmig del recinte sagrat. Però la nova religió imperial fa que s’alcin noves edificacions fora de la muralla romana, de manera tangencial. Es fan poblacions noves, s’aixequen esglésies cristianes, s’organitzen en parròquies, que poden ser catòliques o arrianes. La decadència de la civitas i el municipium fa que es reciclin els monuments i cases per a la protecció de la gent. Els noms de pobles romans desapareixen progressivament per donar lloc a noms nous, que assenyalen aquestos desplaçaments de població. Exemple d’Egara, cap a Terrassa, o de Iluro, cap Alarona.
A nivell religiós l’Emperador Romà continua sent el Pontifex Maximus, i el cap dels bisbes cristians. Els concilis els convoca l’Emperador per controlar l’evolució religiosa, tenint en compte que la majoria de grans senyors i senadors s’ha convertit al cristianisme i han esdevingut bisbes. El bisbe de Roma té el mateix rang que el bisbe de Constantinoble, o d’altres bisbes. Mitjançant els concilis, és a dir, les assemblees poden posar-se d’acord en l’àmbit religiós. El paper de l’arquebisbe és molt important perquè resideix també a la capital de la província. I l’abast de la seva autoritat també és provincial.
Hem vist fins ara l’establiment de l’Imperi Romà. I la primera metamorfosi es produeix a partir del foedus. La separació entre el Senat i l’Imperi, el pas progressiu del paganisme al cristianisme. L’entrada de pobles amb dret civil diferent del romà, com els goths, els francs, vàndals, etc… Amb el pas dels segles la separació jurídica s’anirà esvaint fins arribar a la següent metamorfosi. Al segle VIII es produeix la invasió dels àrabs i dels carolingis.
La segona metamorfosi comença amb les invasions àrabs, que professen la religió musulmana, considerada una secta cristiana. A més, surten de la província romana de l’Aràbia. Per altra banda apareix Carlemany, amb un paper semblant. Dominen les províncies romanes, canviant els governadors pels seus. Una expansió ràpida per dues bandes que fa sospitar de l’autorització de l’Emperador de Constantinoble. Aleshores, Carlemany envia un dels seus consellers, l’abat Haito de Reichenau dues vegades a l’Emperador per demanar permís. Vol coronar-se emperador, però ja no són els temps de la Tetrarquia Imperial. Es pot coronar emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic? Potser dels germànics, però dels romans, no ho és pas!. Es diu que el Papa de Roma el corona, però el bisbe de Roma tampoc és independent. Per tant, Carlemany només pot ser governador esdevenint vassall de Constantinoble. De fet, el califa de Bagdad, més enllà de cap religiós, no estava també lligat a Constantinoble?.
Durant tres cents anys més, fins al segle XI, continuem tenint unes províncies romanes governades per comtes, i els seus representants porten aquesta corona. Exerceixen unes funcions públiques, i el seu càrrec depèn dels superiors, tant si parlem dels carolingis com dels omeies. La frontera de l’Àndalus es troba als límits del Llobregat i del Montsec, és a dir, a la frontera de la Gàl.lia Narbonesa. Els magistrats es metamorfosen en jutges, i les datacions dels documents es fan a partir dels governadors, és a dir, com si fossin els successors dels cònsols romans. Els comtes tenen les seves propietats, però el càrrec és públic, no és hereditari com el que han aconseguit les dinasties carolíngies o les omeies. En aquesta època el llinatge de la gent predomina sobre el seu càrrec.
A partir de l’any mil, entrem en la tercera metamorfosi. El bisbe de Roma se separa del bisbe de Constantinoble, i es proclama cap de l’Església Catòlica, enfront de l’Església Ortodoxa. De fet, trenca amb l’autoritat religiosa de l’Emperador. Amb això serà el successor de Sant Pere i Sant Pau qui podrà atorgar la potestas als rex o als comtes per governar les antigues províncies romanes. És a dir, esdevé l’autoritat per l’àmbit religiós. Amb l’expansió cap a Hispània, o l’Àndalus, es produeix la revolució feudal. Es tracta de garantir l’herència a la família del noble, tal com feien els carolingis o els omeies. És un procés que va des de dalt cap abaix, aprofundint en la millora de l’explotació del territoris i de la gent, i generant un progrés social que trenca amb el sistema administratiu antic. És el pas que es dona entre la generació d’Ermessenda i la de Ramon Borrell, una revolució que aporta avantatges respecte a la societat funcionarial. S’estructuren els tres ordes socials que composen la societat medieval: la noblesa, civil i eclesiàstica, i els artesans o treballadors. Per entendre aquest sistema social, cal fer-ho a l’inrevés de la societat contemporània. L’actual manté una sola autoritat, la de l’estat-nació, i la divisió de les tres potestats: executiu, legislatiu i judicial. Pel que fa a la societat medieval, la potestas és única, i en canvi, és l’autoritat la que està dividida en els tres ordes. Els nobles civils no són competents, o no tenen jurisdicció, sobre l’església o els artesans, i els altres igual.
La quarta, i final, metamorfosi de l’Imperi Romà arriba amb el pas dels comtats als regnes. El Papat com a màxima autoritat religiosa pot posar i treure els governadors, que tenen la potestas però no tenen l’auctoritas sinó és per delegació. Els nobles cerquen el reconeixement d’aquesta auctoritas anant a Roma. Per això, el Papat copia als musulmans els concepte de Jihad, o Guerra Santa, i proclama les Croades. Aquestes seran contra els seus enemics religiosos, siguin càtars, ortodoxos o musulmans.
El procés es veu clarament a la península ibèrica. A partir del segle XIII, amb la primera Croada, però sobretot a partir de l’estructuració dels nous territoris conquerits a Hispània. Aquestos adopten la forma de regne, encara que siguin privatius d’un sobirà, i prenen el nom de rei. Les antigues províncies romanes desapareixen per les noves fronteres dels regnes. Es crea el Regne de València, i el de Mallorques, i Catalunya manté el títol de Principat, com a Regne principal. Catalunya també esborra els límits de la Gàl.lia Narbonesa i d’Hispània. El Principat es configura a partir d’allò que anomenen Catalunya Vella, que pertanyia a la Narbonesa, la Catalunya Nova, que per sota de la frontera del Llobregat i del Montsec, arriba fins a la Vall de l’Ebre. Per això Jaume I estableix que les seves fronteres aniran des de Salses fins al Cinca. Però els límits d’Aragó els fixa des del Cinca fins a Fariza, població amb la frontera del Duero, és a dir, fins a Galícia. És el Gran Aragó, l’antiga província romana d’Hispània que també seguirà un procés semblant de multiplicació i divisió. Els comtats de Galiça i Portugal, esdevindran regnes. Però també els comtats de Lleó, de Castella i de Navarra, i Aragó. El procés és semblant a la resta d’Hispània, i a la resta de l’Europa Occidental.
La Crònica de Ramon Muntaner explica el canvi de la primacia del llinatge cap a la primacia del títol de sobirà. És a dir, el canvi de paradigma del dret de sang, cap al dret del sòl, és a dir, el territori. Es descriu l’escena del convit de la comtessa de Provença a la cort de sa germana, Reina de França, i com la posa sota ella per la jerarquia del títol. Tot això portarà Carles d’Anjú a la conquesta del Regne de Sicília amb l’autorització del Papat, i a la guerra amb la casa d’Aragó.
Abans hi havia un rang horitzontal i ara es passarà a un rang vertical, a una jerarquia on l’Emperador està a dalt de tot, i per sota, els reis. Però per poder ser escollit Emperador, els reis o sobirans l’han de votar. L’opció familiar es manté per part dels comtes de Barcelona, que es casen amb princeses i familiars de l’Emperador de Constantinoble, com fa Ramon Berenguer amb Eudòxia Commena. Altres nobles catalans, també, com el comte de Pallars es casen amb princeses Lascaris. L’autoritat de l’Emperador Romà de Constantinoble va minvant progressivament. L’expansió de les Croades per recuperar Terra Santa serà l’excusa perfecta per establir uns regnes llatins dins de l’Imperi de Constantinoble, a més d’exercir el saqueig de la capital imperial.
Segle XV. Desaparició de l’Imperi Romà al 1450. Els turcs conquereixen Constantinoble, i el soldà es queda amb el títol d’Emperador dels Romans. D’aquí l’expansió de l’Imperi Turc sota l’empara dels drets imperials. Amb Alfons el Magnànim, com a rei de Nàpols i Dues Sicílies, es consolida el rei amb potestas, però també amb auctoritas pròpia, no pas sotmesa a l’Església ni al Papa de Roma. Per això, es fa públic el discurs de Lorenço Valla sobre la Falsa Donació de Constantí a l’Església de Roma, per la qual cosa està dient allò que es va donar no podia ser l’auctoritas de l’Església, i que el Papat no podia posar ni treure reis. D’aquesta manera, s’acaben oficialment les croades. Ferran II compra els drets a l’emperador romà del llinatge Paleoleg. I al final, l’apoteosi es completa amb el nomenament de Carles I, com a Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic a Barcelona. Decadència del món feudal, que acaba amb Baixa Edat Mitjana. I es dona pas al Renaixement, a la conquesta d’Amèrica i a la monarquia absoluta. Imperis Nacionals.