ROCKVIU

No ens ficarem en la seva politoxicomania (el hobbit que canta a Keane també li fot que dona gust i ningú es fica amb ell) ni amb les relacions amb Kate Moss. Simplement, Peter Doherty i els seus Babyshambles deuen ser el grup que més fama a assolit sense arribar a poder coordinar amb una mica de coherència dos acords seguits en les dues visites que ens han fet enguany.

Al Primavera Sound (01.06.2006) es creuaven apostes sobre en quin moment del seu concert cauria al terra, ensopegaria amb el micròfon o es foteria la gran llet caient de l?escenari. No hi va haver sort, només alguns moment patètics com veure?l cantar situat a metro i mig del micro i no donar-se?n compte. I fidel als seus costums, va ser detingut només aterrar a l’aeroport d’El Prat per jugar amb agulles als lavabos de l’avió.

A Benicàssim(21.07.2006) va actuar just a l?hora en que els hooligans es començaven a despertar, més o menys cap les cinc o les sis de la tarda. Segons expliquen les cròniques va acabar l?actuació amb un altre capsigrany reconegut, Shane McGowan de The Pogues. Un servidor va decidir anar a prendre la fresca per aixugar-me la cervesa que Peter m?havia tirat al cap i buscar altres escenaris més interessants.

La darrera que ha fet (fin ara mateix, mai se sap quan augmentarà el seu currículum) ha estat cancel·lar el concert que just avui havia d?oferir a la sala Apolo.

Fa pocs dies el company de El Punt Guillem Vidal em preguntava si ja havia fet les meves llistes de l?any. Només havia preparat la que em tocava de la redacció d?Enderrock del bo i millor que havia donat la escena catalana d?aquest 2006 que desapareix. Doncs ja posats i aprofitant que aquests dies la activitat musical baixa una miqueta, us ofereixo un parell de llistes del millor i del més freak de l?any.

Començarem pels cinc pitjors esperpentes que han passat pels escenaris durant aquest 2006. Atenció ja que aquí hi trobareu engendres que poques vegades s?han pogut veure en els blocs de Villaweb. Vinga, cada dia un de diferent, com una enciclopèdia per fascicles.

(PD. Els concerts de The!Fuck, Bob Log III, Tiki Phantoms, els Xerramequ transvestits i el paquet de Maxïmo Park ja els teniu una mica més avall, així que us els estalvio.)

5è ? ROLLING STONES
De ben segur que els Stones haurien encapçalat sens cap mena de dubte la llista dels millors concerts de l?any, però els senyora Jagger, Richards i companyia no ho van voler així. Primer va ser la maledicció del cocoter que ens va deixar sense inici de gira europea a l?Estadi Lluís Companys de Barcelona a principis de maig. Però pitjor va ser la peregrinació fins Valladolid el 16 d?agost per quedar-nos amb un pam de nassos a les portes de l?estadi José Zorrilla i donar-nos per sac poques hores abans de començar el concert. Ni el lechazo que ens vam fotre a un asador de Pucela ens va fer treure el mal sabor de boca. Per sort a la porta del Zorrilla es podien comprar souvenirs tan freaks com aquests en tota mena de coloraines i mides.

L’Auditori (Sala Tete Montoliu), 14 de desembre de 2006

No, no és un homenatge en solidaritat amb Isabel Pantoja. És Pele Vilader (La Thorpe Brass) en el seu paper de cantant dels Xerramequ Tiquis Miquis, en la presentació d’Obrador. Ni els mateixos companys del grup sabien que Pele havia llogat aquesta disfressa poques hores abans del concert.

Crònica publicada a El Punt, el dia 16 de desembre de 2006

Música/Xerramequ Tiquis Miquis

Lloc i dia: L?Auditori-Sala Tete Montoliu (Barcelona). 14 de desembre.

Rauxa xerrameca

Xavier Mercadé

Xerramequ Tiquis Miquis no és el que s?entén habitualment per un grup de rock, ni tan sols són un grup. És un projecte on s?amaguen dos personatges: Marc Serrats i Marc Grau. El primer és el guitarrista que composa les cançons mentre que el segon fa la seva tasca a l?ombra preparant les bases i i els ritmes. Com que cap dels dos canten, en el seu segon disc, Obrador, han comptat amb la col·laboració d?onze cantants de les més diverses procedències. El producte final és un excitant treball on hi cap de tot, un calaix de sastre on hi han influències mediterrànies, ritmes tropicals, música àrab, hip hop, funk, cant d?estil, reggae i fins i tot samplejats d?Alfred Rodríguez Picó i Joan Capri.
A l?hora de traslladar aquest producte al directe, les coses canvien. Marc Grau, a qui no li agrada pujar-se a un escenari, es va passar tota l?actuació a la sala Tete Montoliu de L’Auditori, mirant el concert des del fons de la platea. Marc Serrats, en canvi, domina la situació amb les seves guitarres, acompanyat per Miquel Sospedra al baix, Èric Herrera a la bateria, Dani Thorpe als teclats i Dani Kalabrita a les sis cordes. I com que portar a onze cantants de gira és una tasca gairebé impossible, compten amb les inestimables col·laboracions d?Agata Casas (Dijous Paella, Safanoria i recentment amb Feliu Ventura) i Pele Viadé (La Thorpe Brass) que saben posar-se en la pell de tots els registres vocals que hi ha al disc.
Després d?una curta pero saludable actuació del rapper de Gràcia Gato-el-Qiam com a teloner, va saltar la gran sorpresa de la nit que no esperava ni la mateixa banda. Pele Viadé, que minuts abans passejava pels camerinos vestit normal, va pujar a l?escenari amb un impressionant vestit de farbalans i un barret gallec, una disfressa que havia llogat per internet poques hores abans del concert. Només per veure la cara dels seus  companys ja va pagar la pena aquesta presentació de Xerramequ Tiquismiquis, però a sobre Viader va demostrar durant tota la seva actuació ser un autèntic showman posseït per l?esperit del soul. Agata Casas per la seva banda va saber estar més que correcte i tot i que la veu se li va quedar curta a Cada moment, si que va saber estar a l?alçada d?una cançó com Tombar-me al teu costat on va substituir la veu original de Miquel Gil portant la cançó cap el cant d?estil valencià. Però tot i els encerts al grup se?l va veure mancat d?una major cohesió entre ells, més tenint en compte que la participació de cada músic resulta fonamental.
I llàstima que el formalisme i les restriccions de l’Auditori que, tot i que van retirat les cadires, va jugar en contra d’una proposta que requereix d’un espai més festiu. Esperem poder veure més als Xerramequ en algun local on el públic pugui tenir una major llibertat d?acció i, sobretot, amb una barra amb begudes.

Josep Thió, Metro Diagonal 12 de desembre del 2006

Així s’han de veure els nostres músics, tocant al metro a canvi d’almoines. O potser és una nova tàctica de Josep Thió per promocionar el seu nou disc 5000 nits. Que no s’ho gasti en vi o altres vicis.

Adrià/Josep Puntí, Heliogàbal (Gràcia) 9 de desembre

Si, aquest és l’Adrià Puntí (o Josep Puntí) que voliem veure des de fa uns quans anys. Un músic pletòric, sol a l’escenari i amb un grapat de cançons que, aquest cop si!, va aconseguir acabar-les senceres. Que duri.

Crònica publicada a El Punt el dia 11 de desembre de 2006

Música/Adrià Puntí
Lloc i dia: Sala Heliogàbal (Barcelona)

Duri, duri la bona sort

Ja ho havia avisat en el seu primer disc en solitari, Pepalallarga i…, tot i que van ser pocs els que van desxifrar correctament el nom del disc: Pep a la llarga i…
Josep Puntí (nom real de l’artista) ha volgut desfer-se del seu germà
Adrià i parla d’ell en passat. Al concert del passat dissabte a
l’Heliogàbal es va presentar com Josep Puntí canta cançons d’Adrià Puntí.
Una doble personalitat en la qual de mica en mica es va consumant el
fratricidi artístic. Les seves actuacions al FigaRock de 2005 i a la
sala Zacarias el dia 12 d’abril d’aquest any són exemples de com podia
malbaratar el seu talent i fer perdre la fe als més fervorosos
seguidors. Per sort, la seva actuació al PopArb d’enguany va aixecar
esperances de la seva recuperació artística. Abans de sortir a
l’escenari, el mateix Puntí ens explicava que en aquella actuació al
Zacarias se’l va jutjar malament («Jo no he fallat mai en un concert,
potser el meu germà sí»): ja formava part d’una pel·lícula (un drama)
que està filmant amb guió i direcció pròpies però va acabar dient: «No
vull desvelar res més ja que si no, m’ho robaran els d’Antena 3.» El
nou capítol d’aquesta estranya situació es va viure a l’Heliogàbal, un
petit bar de Gràcia que va fer el possible, amb la millor de les
voluntats, per fer encabir tothom dins del reduït espai, tot i que va
haver d’abaixar la persiana quan l’ocupació va ser completa. A sobre
del minúscul escenari es va veure un Puntí serè i tranquil, alternant
la guitarra, l’harmònica i el teclat i… per fi, centrat no sols a
oferir les seves cançons i alguna novetat sinó també a acabar-les i
completar-les. Una tornada als orígens amb un públic còmplice que abans
de començar encara dubtava sobre si vindria o no, però sense amagar una
veneració malgrat les ensopegades i el silenci discogràfic que dura des
que l’any 2002 va enregistrar Maria. «Com més constipat estic,
millor veu tinc», va dir abans d’atacar un clar referent en la seva
música, Tom Waits. També hi van passar sobrevolant la sala els esperits
de Dylan y Mike Scott (The Waterboys), referents clau per entendre
l’univers Puntí. Amb lucidesa, l’artista abans conegut com Adrià Puntí
va fer un repàs íntim i emotiu al bo i millor de la seva carrera,
començant per Setze Jutges i passant per El gitanillo de Triana, De muda en muda, Si, Anònima in albis, Jeu, Sota una col (disculpant-se per no haver-la acabat bé), un Longui núm. 13 que va aixecar ovacions i un Coral·li amb què va tocar el cel, només superat per la immensa Ull x ull. Amb el somriure i la satisfacció a la cara del públic, Puntí es va voler acomiadar amb una atropellada versió de Conxita Casas de Pau Riba, el tema que li hauria agradat interpretar al Celebratge del Dioptría. «La diferència entre l’Adrià i jo? Doncs que jo toco millor que ell!». Geni i figura i que duri.

Article publicat a El Punt el 10 de desembre de 2006

Música/Lambchop
Lloc i dia: Casino L?Aliança (Barcelona). 7 de desembre.

La veu tremolosa i trista

Xavier Mercadé

Els Estats Units te moltes cares diferents provoquen contradiccions.
Tal i com es va poder viure el passat dimecres a la ciutat de
Barcelona. Mentre al Palau Sant Jordi es repartien mastegots a dojo amb
l?espectacle kitsch de Smack Down! amb gladiadors Pressing Catch
carregats del d?hormones, al Casino l?Aliança del Poble Nou ens
trovavem a Lambchop amb un concert intimista que amaga un sentiment de
culpabilitat provocat per la seva pròpia idiosincràsia. Un país que no
deixarà de sorprendre, tal i com es corrobora amb la notícia de la
compra de la cadena Hard Rock Cafe per la tribu índia dels Seminoles.
Lambchop són un grup ja habitual en els nostres escenaris i festivals.
Sense anar més lluny, el passat mes de maig se?ls va poder veure i
sentir al festival Primavera Sound i han passat en diverses ocasions
pel FIB de Benicàssim. El concert va començar amb retard i amb
l?actuació de Hands Off Cuba, un duet d?electrònica orgànica format per
dos dels músics de Lambchop que van acabar la seva actuació amb tota la
banda principal acoblant les respectives músiques. Un grup encapçalat
per la veu tremolosa i trista de Kurt Wagner i acompanyat per set
músics més, es a dir més o menys la meitat de la nombrosa formació
original de Lambchop. De totes maneres, un excés de personal per un
grup que vol i aconsegueix sonar íntim i introspectiu. El grup va estar
gairebé les dues hores d?actuació a la penombra, mentre que la posada
en escena es completava amb cinc grans globus que servien de pantalles
on eren projectades imatges de natura, platges, carreres d?automòbils
antics o rodeos que il·lustraven els paisatges sonors d?art i assaig
que descriu la seva música. Música de clara procedència country  però
que divergeix ràpidament cap altres estils i contrades allunyades del
seu Nashville natal. Un preciosisme aclaparador que de vegades, com va
passar l?equador del concert, pot caure en una espiral letàrgica
marcada per una veu que transmet la sinceritat i seguretat de l?home
més sensible del ranxo.
Després de dues llargues hores on va repassar a fons el seu darrer disc
Damaged i altres cançons de Nixon, How I quit smoking o Is a woman, al
final de l?actuació amb les cançons The Militant i Decline Kurt es va
saltar el guió que havia seguit durant el concert deixant la guitarra i
mostrant-se més teatral i dramàtic que mai, per acabar recollint els
papers i creuar la platea per situar-se a l?entrada i saludar
personalment al públic que abandonava la sala. I tot sense treure?s la
seva inseparable gorra.
Per cert, que al Casino L?Aliança no li aniria gens malament una
renovació de les butaques ja que a més de velles i incòmodes, els seus
grinyols es van fer notar sobretot en els moments més calmats.

Smack Down!, Palau Sant Jordi 7 de desembre de 2006

Pantuflades, càstigs al fetge, bufetades, castanyes, nates, bolets, patacades i mastegots. Braços masegats, puntades de peu i punys esclafant nassos. Tota una xarlotada teatral al més pur estil americà protagontizat per masses musculoses plenes d?anabolitzants. Un espectacle tan didàctic i educatiu que no vaig dubtar a anar-hi acompanyat pel Gerard, el meu fill de set anys, i una bossa gegantina de crispetes.
Això si, al davant d?aquella massacre de cartró-pedra, que a ningú se li acudís encendre una cigarreta. Cada dia ens semblem més als yankes.

The!Fuck, Sala Be Cool (Barcelona), 5 de desembre de 2006

Però si algú troba escaient fer-ne cap,  pot fer-ho aquí sota…

Kid Congo Powers, Sala Be Cool (Barcelona), 5 de desembre de 2006

Mercenari de luxe de les millors èpoques de Gun Club, The Cramps i Nick Cave & The Bad Seeds, el guitarrista Kid Congo Powers es va passejar per la sala Be Cool amb la classe que sempre l?ha caracteritzat. Sense virtuosismes però amb efectivitat, la seva actuació no va decebre tot i que potser li va faltar més mala llet.

Article publicat a El Punt el 9 de desembre de 2006

Música/Kid Congo Powers
Lloc i dia: Sala Be Cool (Barcelona). 5 de desembre.

Llicenciat en underground

Xavier Mercadé

Kid Congo Powers ha estat durant anys un secundari de luxe, un nom que dona llustre i qualitat. En el seu currículum es poden trobar tres dels pilars bàsics del rock underground: Gun Club, The Cramps i Nick Cave & The Bad Seeds, tres grups on va deixar gravada la seva petjada dels millors moments dels vuitanta. La seva visita a Barcelona obeïa a la presentació dels dos primer treballs que ha enregistrat amb el seu nom després de trenta anys de carrera. Dos discs que s?han editat gairebé simultàniament, per una banda el compilatori Solo Cholo on recull enregistraments i col·laboracions fets durant dècades, i Philosophy and underwear, amb temes nous de trinca.
Vestit com un pinxo i acompanyat pels Pink Monkey Birds, amb Danny Hole a la Bateria i Kiki Solis al baix, l?elecció de la sala no podia haver estat més correcte. La sala Be Cool te la zona d?actuacions a un sotan donant l?ambient underground que la música de Powers necessita. Amb una còmode mitja entrada, a la pista hi havia principalment públic format per una vella guàrdia addicta als concerts de Barcelona que consensuaven les vegades que Kid Congo Powers havia visitat Barcelona, amb el següent resultat : amb els Gun Club l?any 1987 al Zeleste, acompanyant a Nick Cave al mateix escenari el 1998, com a mercenari de Julee Cruise al Sònar de 2001 i fa cosa d?un any també va estar a la sala La Paloma de matinada formant part de duet electro Kid & Khan.
Kid Congo no és un músic virtuós però sap ser efectiu i sonar amb un estil propi empantanegat per les aigües del blues i contaminat pel punk. Simpàtic, comunicatiu i fent bromes sobre Nova York i Barcelona, va comentar ?Barcelona és maca però molt cara?. Devia haver a sopar per algun dels selectes restaurants al voltant de la sala (Plaça Lluís Llongueres, a Sarrià-Sant Gervasi) amb les conseqüents clavades. Tot i haver tingut mestres com Jeffrey Lee Pierce, Nick Cave o Lux Interior, la forma de cantar de Kid es va acostar més a la dicció narrativa de Richard Hell o Lou Reed.
Llàstima que el concert en el seu conjunt va sonar massa lineal, Kid Congo podia haver estripat una mica més i haver-lo omplert de  més mala llet. Fins i tot el Goo goo muck dels The Cramps va sonar massa ralentitzat. Tenint en compte que als anys setanta va ser el president del club de fans dels Ramones a Nova York, no haguès estat malament una mica de provocació punk.
Una provocació de la que van anar sobrats els teloners The!Fuck, combo de punk-rock barceloní que, sense arribar als extrems de GG Allen ni a la llengua esmolada de Jorge Martínez (Ilegales), no tenen cap vergonya ni en en dir lo tonto que és el seu públic ni en sortir en pilota picada a escena.

Tanquem ja el tema del Primavera Club i anem a la crua realitat.
Paquita la del Barrio, la cantant mexicana autora d’himnes com "Tres veces te engañé", "Cheque en blanco" o "Rata de dos patas" ha passat una estoneta a la garjola per evadir al fisco mexicà un quilo i mig de pesos. Ara ja està al carrer i ella, es clar, ho nega tot.
La foto ñes de la seva primera visita a Barcelona, a la sala Apolo el dia 21 d’octubre de 1993. Durant tota la visita promocional que va fer, la senyora portava a la seva bossa un pot de tabasco que afegia a tots els àpats (diuen que fins i tot als postres), i es va dedicar a fotre la bronca a tots els restaurants mexicans als que la van portar, ensenyant als cambrers com s’havien de fer les salses i els menjars. Suposem que al crit de "¡me estás oyendo, inútil!".

Des del mateix foro del Primavera Club també en demanen foto de l’enclenxinat Richard Hawley. I com que ho fan de manera educada, ho faig. Et voilà!

Bé, per petició del foro de Primavera Club (http://www.cpanel15.gzo.com/~foros/index.php) aquí hi ha una foto de l’actuació de The Wrens. No va ser pas el meu concert preferit de la nit, excessivament èpics, tot i que van protagonitzar el "moment festival" convidant a la gent a tocar a sobre l’escenari. Però la foto mola.

Els The Rapture (a la foto) i un parell de dj’s dels quals ja no recordo ni el nom, va ser el darrer que vaig visitar del Primavera Club. Un festival que tot i ser la seva primera edició, hauria de definir-se encara més que la distància estètica entre l’Auditori i el CCIB es redueixi o es combini millor, i que s’aconsegueixi crear la sensació d’estar en un festival i no en una simple successió d’actuacions. A més, on s’ha vist un festi que no tingui samarreta pròpia a l’stand de merxantatge?

Per qüestions logístiques va ser impossible penjar on line la cirereta
dels pastís del Primavera Club. Aquesta va venir amb els Teenage
Fanclub que encara creuen en la vigència del seu Bandwagonesque, el seu
disc de 1991. Un  disc amb una de les portades més lletges de la
història però que inclou algunes de les més delicioses melodies i
harmonies vocals pop del món mundial.

Sol, sense els Wilco i només amb la seva guitarra acústica i bones cançons.