ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

El triomf de la bellesa

Hi havia qui ha afirmat que ja no calia veure res més, que Cat Power
havia estat el millor del festival, amb versió del "Satisfaction"
inclosa. No ho he pogut constatar personalment ja que he hagut d’anar a
veure les Pipettes (triomfarien al Luz de Gas com a banda de versions
de cap de setmana).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Enrampades i ende-rucades

Segueix el festival. La pobre Laura Veirs, a l’Auditori, va fer una cara indescriptible després d’enrampar-se amb el micro mentre provava so. Un mitjó (o alguna cosa similar) i tot solucionat per fer el seu concert de pop naïf. Al CCIB han començat les actuacions amb Tarántula (a la foto), una banda que és tot un homenatge als donostiarres Derribos Arias encara que han destrossat amb ganes el "Es especial" de Burning.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sant torne-m’hi – Primavera Club 2on dia

Doncs ja hi som de nou al Primavera Club. Esperem que avui millori una mica l’afluència de gent (Jeff Tweedy, Teenage Fanclub, Rapture o Cat Power) semblen uns bons esquers per que l’Auditori del Fòrum i el CCIB (un gegantí espai que recorda el Fira 2 on es celebra el Sònar) tinguin un aspecte menys fred que ahir.
De moment els concerts han començat amb un grup amb nom de peli de Sam Peckinpah, Grupo Salvaje (ex-Pribata Idaho). No deixa de ser curiós veure a l’encarregat de premsa del FIB, Ernesto González, actuant en un festival de la competència.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Poden ser gegants

Els They Might Be Giants ho han intentat però no ho han aconseguit. Superar la seva actuació al Primavera Sound de fa dos anys era la meta, però no hi han arribat. Han sonat molt dispersos, perduts en la fredor de l’immens local. Bé, les cançons, autèntiques bombes de pop pur, segueixen funcionant i sempre seran millors que el techno i la electrònica que està sonant mentre em preparo per abandonar el recinte del Fòrum i m’en vaig a descansar fins demà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El millor… de moment

Sens dubte ha estat l’actuació de The Twilight Singers, amb un Greg Dully (ex-Afgan Wings) perfectament sintonitzat amb el públic i la col·laboració de Mark Lanegan en tres cançons. De moment, el millor del festival, molt per sobre de l’actuació de Richard Hawley.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La segona freakada

Els barcelonins Los Tiki Phantoms van donar la primera sorpresa de la
nit i una mica d’energia, que ja feia falta, a base de surf rock
amagats darrera màscares. I darrera de les màscares hi trobarem a un conegut personatge del bar Barbara-Ann. Un lloc sempre recomanable per anar a fer una cervesa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La primera freakada del festival

Jackie O-Motherfucker han protagonitzat el primer concert desconcertant del Primavera Club. Prenent-se l’escenari com el saló de casa seva, la forma de compondre i interpretar s’allunyava de tots els canons. Alguns dirien que són un grup arty. Això si, al marge de les vistoses interpretacions, van avorrir fins les ovelles.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Primavera Club ja ha començat

A les cinc de la tarda el grup Evripidis And his Tragedies han inaugurat la primera edició del Primavera Club i el darrer festival de l’any. L’ha seguir Bobby Bare Jr. (foto) amb una electritzant actuació, tot i que cap dels dos van convèncer.

Estiguin atents a aquest bloc ja que seguirem informant durant tot el festival.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Punys enlaire i fent banyes

Iron Maiden 1.0
Palau Sant Jordi, 30 de novembre
Si, el heavy metal encara és viu. 17.000 persones enlairant el puny i fen banyes no es poden equivocar.


Article publicat a El Punt el dia 2 de desembre de 2006

Música/Iron Maiden
Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona). 30 de novembre.

Nit de banyes

Xavier Mercadé
No, el heavy metal no ha mort. 17.000 persones en van donar testimoni el passat dijous per la nit al Palau Sant Jordi al retre tribut a una de les bandes més carismàtiques de l?estil, els britànics Iron Maiden. Un públic on destacaven gran quantitat pares amb la samarreta de Killers gastada pel pas dels anys acompanyant el seu fill en tota una cerimònia d’iniciació. També hi havien els metalheads de vella escola que no es treien la jupa de cuiro encara que estiguessin trinxats a la primera filera i una nova generació molt jove que troba en aquest grup clàssic tot un referent. Era l’únic concert a l’Estat i no era difícil veure banderes d’Astúries i Galícia, pancartes enviant salutacions des de Lanzarote o una ensenya de Còrsega, tots lluint el catàleg sencer de samarretes amb l’efígie de la mascota Eddie.
Si els seguidors són tan agraïts amb Iron Maiden és per que després de gairebé trenta anys no s’han convertit amb una franquícia, ni han enganyat amb retirades i retorns triomfants. Ja van patir prou quan van fitxar a l’oblidat Blaze Bayley, com per saber que el que el seu públic vol és la màquina metàl·lica compacte i sense fissures
Els Iron Maiden són com el pessebre o els torrons, tota una entranyable tradició que no falla encara que en aquesta gira hagin decidit passar dels clàssics i fer una capbussada completa al seu nou disc, A matter of life and death.
Qui anés predisposat a deixar-se la gola amb The number of the beast, Run to the hills o The Trooper es va quedar amb les ganes. Només al final del concert van sonar Fear of the dark, Iron Maiden, 2 minutes to midnight i Hallowed be thy name. Però els fans de Maiden són del que no hi ha: havien fet els deures i se les sabien totes al peu de la lletra. Un disc que van interpretar en un escenari amb la èpica del cartó-pedra que simulava un camp de batalla on no hi faltaven filats amb punxes, focus antiaeris, sacs de terra i un curiós paracaigudista penjat del sostre de l’escenari. Malgrat que Bruce Dickinson portava una americana, la resta anaven vestits de vikings i tot i tenir una edat considerable, s’ho passen com a nens corrent i saltant per les passarel·les i les bastides de l’escenari. Tampoc van fallar amb els tòpics ortodoxes sense els quals una cerimònia dels Maiden no tindria sentit: postures per la galeria, tornades que conviden a alçar el puny, tota mena de solos i lluïments personals, guitarres doblades, centenars de litres de cervesa servits a la barra i, sobretot, l’omnipresent Eddie que en aquesta ocasió va sortir al final de l’actuació muntat a sobre d’un immens tanc i, ja als bisos, passejant-se amb una metralleta per tot l’escenari.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Apocalipsi ara

John Zorn, Sala Apolo 29 de novembre
Tot i que el cartell posava en lletres ben grans el nom de John Zorn, aquest només va aparèixer a l’escenari al final de l’actuació. La resta del bolo el genial compositor i saxofonista el va passar a la taula de so manipulant als músics com si fossin titelles. Mike Patton (Faith no More) als crits, Trevor Dunn (Mr Bungle) al baix i el bateria Joey Baron (un llarg etcètera on hi caben des de Gillespie fins Chet Baker, Bowie o Bill Friser) van oferir la banda sonora del que potser s’escolta en el purgatori, amb una brutalitat malaltissa com poques vegades s’ha viscut. Una de les més fortes descàrregues d’adrenalina de l’any.

Article publicat a El Punt el 6 de desembre de 2006

Brutalitat sonora
música/John Zorn

Xavier Mercadé


Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona). 29 de novembre.

En el darrer número de la revista Enderrock, el grup de metall extrem Vidres a la Sang declara que «algun dia la música extrema gaudirà del mateix estatus que el jazz». Al grup de Terrassa no li falta raó quan l’eminent compositor i saxofonista John Zorn va presentar dimecres passat a la Sala Apolo Moonchild, un projecte que ja tenia els seus referents en aventures anteriors de Zorn com ara Painkiller i Naked City. Un trio dirigit per ell, en què s’exploren les formes i el nivell d’expressió del hardcore, el grindcore, el noise i altres subgèneres per donar-li un vernís experimental i obert a totes les lectures possibles. En una sala Apolo plena de gom a gom, a sobre l’escenari hi vam trobar Mike Patton (Faith no More) als crits, Trevor Dunn (Mr. Bungle) al baix i el bateria Joey Baron (un llarg etcètera en què caben des de Dizzy Gillespie fins a Chet Baker, David Bowie i Bill Friser), però no pas John Zorn. Tot i que el seu nom era el reclam que figurava en els cartells, aquest s’amagava al darrere de la taula de so, esquivant flaixos, manipulant els músics com si fossin titelles i introduint samplejats i efectes sonors.

Va dir Antonin Artaud (una de les inspiracions del disc juntament amb el músic Edgar Varese i l’ocultista Aleister Crowley): «No ha quedat demostrat que el llenguatge de les paraules sigui el millor possible.» Clenxinat i vestit de negre, Mike Patton es va agafar al peu de la lletra aquesta afirmació acudint a un llenguatge preverbal format per sons, xiuxiuejos, xiscles, onomatopeies, escandaloses escorregudes i sorolls guturals mentre interpretava les notes escrites en un faristol amb les enrevessades estructures de les cançons. L’acoblada secció rítmica de Dunn i Baron funcionava com un rellotge al mig del caos. Un resultat no apte per a puristes, cardíacs o consumidors de músiques més convencionals, una experiència més propera al concepte de Fantômas de Mike Patton que no pas al Masada de Zorn. Durant quaranta minuts la Sala Apolo va viure tota una catarsi vivint la banda sonora del que potser s’escolta en el purgatori, amb una brutalitat com poques vegades s’ha viscut. Una de les més fortes descàrregues d’adrenalina de l’any. Per sort, els limitadors de volum de la sala van funcionar, si no hagués estat així ara parlaríem d’una experiència dolorosa per als timpans.

A la fi del concert John Zorn va abandonar la seva taula de so per saludar el públic i dirigir els músics en la darrera descàrrega de la nit amb Sorceress, un tema aberrant i malaltís però interpretat amb un precisió impactant. Un impacte que va encomanar el públic, que va reclamar al grup que tornés a l’escenari fins i tot quan ja s’estava desmuntant l’equip.

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Sopa de galets

Els Sopa també han rebut aquest matí un disc d’or per les vendes de Bona Nit Malpartis (per cert, un altre disc amb boniques fotos tan a la portada com a l’interior), el seu treball que recollia els concert de comiat de la banda enregistrats a la sala Razzmatazz ara fa cinc anys, els dies 7 i 8 de novembre de 2001. I per cert, on era Pep Bosch?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una colla de malparits

Sopa de Cabra, SGAE 29 de novembre de 2006
Aquest matí, a la seu de l’SGAE de Barcelona, s’ha fet la presentació de Podré tornar enrera, el disco d’homenatge a Sopa de Cabra. Allà s’hi han plantat representants de Pastora, Sidonie, Lax’n’Busto, Jofre Bardagí, Shuarma, Pedro Javier Hermosilla, Gertrudis, Gossos, Sabor de Gràcia (en Sicus no hi surt a la foto), Gossos, el pare de la criatura Pep Blay i fins i tot el fotògraf que ha fet les fotos de dins del disc (que tampoc surt a la foto). Tots ells ha posat amb Gerard Quintana, Josep Thió, Francesc Cuco Lisicic i la germana i la neboda de Ninyín.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

QUART I ÚLTIM ASSALT-THE UNFINISHED SYMPATHY 23 h.

Sala Be Cool, 25.11.06
El concepte de la sala Be Cool està força be: a uns baixos, un escenari petit i la proximitat humana del públic. El problema és que quan s?omple massa és absolutament impossible veure ni els caps dels músics. Això és el que els hi va passar als Unfinished Sympathy en la seva primera actuació a Barcelona per presentar el seu flamant disc ?We push you pull?. Després d?un any i mig sense trepitjar cap escenari de la ciutat, hi havia ganes per saber com sonen en viu les noves cançons d?Eric Fuentes i els seus.
El millor? Sens dubte la estòica àvia que va aguantar suor, empentes i aglomeracions sense deixar el seu lloc a primera filera.

Publicat dins de General | Deixa un comentari