última ronda

ESCRIURE. PER QUÈ ESCRIC?

Escriure. Per què escric? Escric per crear un espai habitable a la meva necessitat, a allò que és difícil i excessiu. Escric perquè l’encís i la meravella són veritat i la seva seducció és més forta que jo. Escric perquè l’error, la degradació i la injustícia no han de tenir raó. Escric per fer possible la realitat, els llocs, els temps, que esperen que la meva escriptura els desperti de la seva manera confosa de ser. Escric per fer visible el misteri de les coses. Escric per ser. Escric sense cap raó.

VERGÍLIO FERREIRA (Lisboa, 1994)

LA ESTATUA DEL JARDIN BOTANICO

RADIO FUTURA (1982)

És una gran cançó. Més enllà de fets incontestables i alhora immediats, Radio Futura és per múltiples motius un gran grup –  per trajectòria musical, pels discos editats, per l’actitud artística i professional, pel nivell de composició literària i musical… Aquesta cançó va ser una revelació per una gran part de persones inquietes, despertes, voluntarioses. Entre la natura artificial d’un espai urbà, el jo poètic es debat entre la serenor i la determinació vital d’arribar al moviment, l’acció, la vida amb els altres.

ROCK THE CASBAH

THE CLASH (1982)

En una plataforma petrolífera d’algun dels molts deserts d’Aràbia, The Clash portaven la ràdio-clash poderosa del seu rock a la kasbah. I al xèrif no li agradava que toquin rock a la Kasbah. No els ha agradat mai als governants que es toqui rock a les "seves" propietats…

VOSTÈ ÉS UNA MICA EXISTENCIALISTA

-Vostè és una mica existencialista, potser.

-És de naixença, però. No té gràcia. De bona persona, també en sóc de naixença. Quin fàstic. És com estar descafeïnat. Tot el que sóc tampoc ho sóc del tot, sap? Si li digués que sóc tot dolor, en el sentit d’alegria obligada a amagar-se m’entendria?

                                                                    B.BONET (Santanyí, 1969)

FA DOS DIES…

Fa dos dies que constato en mi, quan em plau, fredor i indiferència. Anit, mentre passejava, cada breu soroll del carrer, cada mirada dirigida a mi, cada fotografia exposada en un aparador era més important per mi que jo mateix.

                                                                        F.Kafka (Praga, 1911)

THE THE
Mind bomb (1989)

Cançó inclosa en el disc Mind bomb (1989), editat per CBS/ Sony a la Gran Bretanya. El cantant Johnny Marr presumeix de rostre pàl·lid i posat de noi il·legal. Una cançó intemporal, folk de rock harmònic… El disc acústic britànic per excel·lència dels 80. Ens parla de la “right population”, estúpidament polititzats però correctíssims. Bah! Tu i jo xiuxiuejem “open your lives, open your imaginaaation…”. Ara tu amb l’harmònica, sí, bé,Bé, BÉÉÉ!!!!!

EELS (1996)

És una gran cançó. Adrenalina i èxtasi final. És del gran compositor, intèrpret genial, l’autoanomenat E -el músic- Comença suau, uns teclats d’altre món, una explosió final. No us la perdeu, les coses bones no se’ns passen pel davant i quedem igual. No. És l’energia… Alguns encara busquen una il·lusió, una, encara que sigui mitja-una, una perfeta i rodona. Aquí n’hi ha una. EELS!

En va les passes…
R.Mirabete (1999)

En va les passes ressegueixen

l’itinerari dels records.

Són només meves les dreceres,

els carrers tallats i les llunes

somortes de l’oblit dels anys.

En va la memòria inscriu

un nou traçat de la ciutat

pels carrers de la jovenesa

esvaïda pel sol del migdia.

                          Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)

CLAMPDOWN

CLAMPDOWN

The Clash (1979) Cançó inclosa al seu millor disc, "London calling". El professor dóna consignes als alumnes avorrits; no n’és conscient però també treballa pel sistema…

No ho saps…
R.Mirabete (1999)

No ho saps però la solitud

que gela les teves passes

és l’alè dels dies que ens resten.

Un aspre silenci dins la cel·la

que va sepultant el cel rosat.

L’ànima cansada dormisqueja

darrera dels planys dels condemnats.

Una nit més la dansa de les ombres

a les velles parets de la presó:

retronen veus endins l’obscuritat

que lletregen la conspiració.

                                              Ricard Mirabete (Barcelona, 1999) 

que

És negra nit…
R.Mirabete (1999)

És negra nit i les ombres travessen

els vells carrers de la grisa ciutat,

que miren d’amagar-se de la blana llum dels fanals.

Rere l’església era el cementiri

que fou el fossar d’antics sacerdots.

Ara és un parc, on tristes parelles

assagen un amor d’encenalls.

Al racó, la foguera eterna

de les venes sagnants d’un jove

crema el batec fred de les pedres.

 

                                                  R.Mirabete (Barcelona, 1999)

i m a t g e s           1999
serralades blaves…. perspectiva malèvitx