última ronda

LA DONA QUE MIRAVA LA TELE

Dolors Miquel

Editorial Empúries

Barcelona,2010

Entre el semblar i el ser, entre el figurar i l’estar en el món. De la realitat retransmesa per la pantalla en sobresurt, desmesurada, la banalització d’una suposada vida real i en directe; fruit de llargues hores sotmesos a la pantalla grisa del televisor, neix aquest llarg i cabalós poema-riu de Dolors Miquel. És un poema únic que fluctua pels vessants de la dictadura de la imatge deformadora i del no-discurs propis del mitjà televisiu, massiu i alienant a parts iguals. La poeta lleidatana ens proposa a nosaltres, lectors televidents, una mirada lúcida i reflexiva sobre els efectes nocius i narcotitzants que provoca en la nostra identitat i vida íntima una perllongada exposició a la pantalla mítica. Les imatges se succeeixen superposades, sense cap fil conductor –tret de la intenció perversa d’alguna “ment” arbitrària-, les notes d’actualitat i de desinformació global se serveixen d’una crònica del tot manipuladora, la intenció última dels emissors és la no-consciència, la no-racionalitat, la no-veritat: això és la televisió, i això és allò contra el que aquest Poema combat. Amb tota la ironia i el sarcasme, amb tota la intel·ligència i lucidesa escaient. La poeta elabora aquest artefacte líric que aprofundeix una reflexió crítica sobre l’entorn televisiu i alhora en fa la constatació pràctica de l’absurd i l’angoixa que incideixen en la nostra vida real.

Davant i després de la pantalla, els televidents acumulem unes grans dosis de deixalles existencials –l’anomenada teleporqueria i la que anomenarem teledesinformació- transportades damunt nostre com una rèmora, com un escull, pel nostre desenvolupament afectiu, intel·lectual i vital. Hi trobarem grans versos i grans frases: hi ha versos –com en tots els llibres de poesia -veritat- que són frases magnífiques; i frases esplèndides que són versos susceptibles de ser retransmesos també –i és clar que sí!- per aquest mitjà audiovisual. Tanmateix la poesia no la deixen participar, òbviament, de la transmissió televisiva ja que és un discurs conscient, racional i real, i el que interessa és justament el contrari d’allò que la poesia i aquest llibre declama. Hi ha un seguit d’apunts reflexius sobre la realitat a què ens condueix la televisió: I sí, sí: la gent desitjava / publicitat en lloc de privacitat. Saber que la intimitat és / un concepte adquirit de no fa tant, / em torna menys valuosa la meva / mentre estic aquí, immòbil, / jugant a ser invisible, / jugant a amagar-me sota el metafòric llençol, / segura que no hi sóc, segura que ningú em trobarà, / ni tan sols jo. Perquè si ho fes, hauria de veure’m / i veure’s és l’enigma que no em resol / cap mirall del món. I una de les grans paradoxes que fa palesa aquesta obra és com allò que surt, figura o vomita la televisió és en realitat allò que no és, que és invisible i menys real que cadascú de nosaltres.

           Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.54