NOTES DE POESIA (8)

JOSEP MANUEL BLASCO, Adelaida Furs. València: Ed. 3 i 4, 2009

   VERSOS I UNIVERSOS

A les lletres catalanes ens calia una mica de substrat ètic que fomentés una estètica… a la poesia actual ens cal encara avui seguir els poemes diversos i els versos volgudament identitaris de Josep Manuel Blasco (Elx, 1961-2007). Exacte. Aquest és un recull poètic pòstum… L’autor desaparegué físicament fa dos anys. Exacte. Qui ho sabia? Servidor no ho sabia… aquest modest cronista no sabia de llur existència, i em pregunto per què? Ostracisme literari dels bons poetes? Perquè no se’ls publica regularment? Perquè són bons? Ho són? La seva proposta poètica no s’adscrivia a una col·lectivitat social, localista, com els cenacles d’arreu, ni a una comunitat lingüística estrictament catalana. No escrivia sobre aquestes identitats excloents.

La identitat construïda pel poeta d’Elx va per d’altres viaranys: no participa de fronteres, no declama discursos… En canvi, aquells que es fan dir poetes curiosament inventen discursos… i per què no escriuen poesia? Doncs això: perquè reciten discursos, imprimeixen discursos que no arriben a ser ni retòrics….en col·leccions de poesia! En Blasco se’l pot qualificar de poeta maleït… se’l pot descriure com a simbolista-surrealista i ens podem quedar tan satisfets. Però i si la seva poesia és una mena de dir poèticament súperrealista, com abans d’altres ho han sigut… Bé, en Brossa i…  ¿d’altres? Als seus versos es vesteix un cinisme, una crítica social i identitària sublimada, una honestedat brutal. Recordem uns d’aquells poemes en què nega tota mística de l’home i escriu: “(Sí, home, jo avorresc els homes i llurs dones, llurs crueltats, llurs fàbriques, llurs sements, llurs acomptes i llurs sabates emprestades, també llurs altres dones.)” Quina manera tan elegant de dir-nos coses… i escriure poesia. Aquest és tan sols un fragment del començament del poemari… La seva poesia va més enllà de la mala llet –del tot necessària, si volem donar veu als qui no se’ls ho permet- del lirisme de saló de te –o de barres de bar- o de performances tant i tant estrambòticament oposades a alguna mena de fet poètic. En Blasco escriu poemes; en Blasco vivia i ara només el podem llegir; d’en Blasco podem afirmar en ell i amb ell que, renoi!, “Que puta, la música!”.

                        Ricard Mirabete (2009) 

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017), que és la fita de la seva obra poètica. No us el perdeu!
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*