última ronda

Allò que no veiem amb els ulls corporals no existeix? Què és el real i què és l’imaginari? No és la poesia un llenguatge de la transfiguració de la realitat concreta perquè realitat és també el somni i la visió? Totes aquestes preguntes em van sorgint de la lectura de La desaparició (La Garúa Libros-Tanit), de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971), un conjunt de poemes en els quals la descripció de la realitat per una banda i la metafísica per l’altra banda, van de la mà.

En la lectura dels poemes de La desaparició, en la qual els òrgans de la vista, els ulls, hi tenen una gran presència, per analogia van sorgint en la ment imatges espontànies que tenen a veure amb com tradicionalment la pintura ha intentat sintetitzar en la figura d’un ull, o de diversos ulls, conceptes tan abstractes com la visió. Dit de manera sintètica: la visió és un fet espiritual. És per aquest motiu que a aquesta lectora li ve a la memòria una il·lustració que el seu autor, l’artista simbolista Odilon Redon, va titular «Visió», en la qual es veu el globus d’un ull enorme situat entre dues columnes com si fos en un temple.

«Si la consciència recorda,/ ens permet deduir que allò vist/ segueix situat en aquell mateix lloc?», escriu Mirabete. Redon fixa el lloc de la visió en la imatge d’un ull, però la iconografia romànica situa la visió en una multiplicitat d’ulls en les ales dels àngels com donant a entenent que aquesta visió és un fet holístic, un fet que arriba a tot arreu, tanmateix com és propi del simbòlic ull dins d’un triangle que tantes vegades hem vist dibuixat per representar la divinitat.

Ulls a les mans, o per tot el cos, o el tercer ull frontal, són imatges pròpies de la cosmovisió hindú per representar el mateix: la visió del que no es veu, però que és: la visió espiritual. «La comprensió de la realitat ens porta a anar més enllà del que es pot veure», escriu Ricard Mirabete en un dels seus aforismes. I ens servim d’imatges metafòriques i simbòliques per descriure no només la visió sinó també el lloc de la visió.

L’art popular, però també l’art culte, han excel·lit en la representació d’aquesta facultat de l’esperit, la visió espiritual, que es troba també en les pintures surrealistes de René Magritte en els nostres temps seculars d’on s’ha foragitat Déu. Però «certes posicions místiques de l’esperit són indestructibles i insubstituïbles; la planificació i mecanització de l’existència només poden fer que exacerbar aquestes arrels, però no pas cremar-les en el seu virginal fervor», escriu Juan-Eduardo Cirlot al seu assaig sobre l’ull en la mitologia i el seu simbolisme.

A través d’aquest ull espiritual veiem com és i també com passa el que per naturalesa és efímer, veiem el que va desapareixent de la vista, d’aquí ve el títol d’aquest llibre de poemes de Ricard Mirabete. «Fotografia amb l’ull i no amb la màquina», escriu el poeta. El que veiem amb aquest ull va més enllà del que en un moment determinat captura la màquina de fotografiar: veiem un paisatge que excedeix els límits de la geografia i dels colors perquè es tracta d’una impressió en l’ànima, d’una percepció que ens connecta amb la realitat ‘altra’ que resulta difícil de descriure si no és a través d’una imatge, ja sigui plàstica o literària, que ens remet a la realitat profunda de «quan l’ull tremola/ i resta inamovible». Una bella i expressiva forma poètica de descriure l’emoció de l’instant de la visió alhora que, amb el mateix sentit subtil, en percebem l’eternitat, tal com ens ho havien dit ja els savis sufís quan afirmaven que «el fet visionari té a veure amb uns nous sentits capaços de veure la terra celeste», i entengui’s terra celeste com la terra espiritual, la terra del nostre interior, la terra de l’ànima.

TERESA COSTA-GRAMUNT, article publicat a Eix Diari (10-08-2020)

Enllaç: EIX DIARI