CONVERSA AMB EL GRUP REVERSOS

Espai Vilaweb / Dimarts 26 de febrer de 2019

El passat vint-i-sis de febrer vàrem rebre en Ricard Mirabete, poeta convidat pel nostre grup per a parlar de la seva obra poètica; un acte-celebració dels vint anys de trajectòria literària des que el 1999 va rebre el Premi Amadeu Oller pel llibre Última ronda.

Crònica de la trobada:

REVERSOS GRUP POÈTIC

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a CONVERSA AMB EL GRUP REVERSOS

CONVERSA A L’ESPAI VILAWEB

Conversa amb el poeta Ricard Mirabete a l’Espai VilaWeb

El grup poètic Reversos ha organitzat aquest dimarts 26 de febrer una conversa amb Ricard Mirabete per parlar sobre l’evolució de la seva poesia, i sobre els temes i interessos principals que estructuren el seu estil i la seva obra poètica. L’acte serà a les set del vespre a l’Espai VilaWeb, al carrer Ferlandina 43 de Barcelona.

Ricard Mirabete ha publicat vuit llibres de poesia, al marge de les col·laboracions en diversos treballs col·lectius. El seu primer llibre, Última ronda, va rebre el Premi Amadeu Oller el 1999. El seu darrer poemari és Esdeveniment (Edicions Tres i Quatre, 2017) i és una obra que trenca la seva trajectòria poètica fins aleshores.

Enllaç:

VILAWEB

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a CONVERSA A L’ESPAI VILAWEB

ENTREVISTA A BURJASSOT RÀDIO

Al programa Mar de muses, de Burjassot Ràdio, que condueix el poeta Alfons Navarret, vam comentar els aspectes centrals del llibre Esdeveniment (València: Edicions 3i4, 2017) de Ricard Mirabete. Una conversa centrada en la llengua i la cultura catalana que posa en relleu la poesia com a eina de transformació de la realitat individual i col·lectiva.

Enllaç:

 

MAR DE MUSES

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ENTREVISTA A BURJASSOT RÀDIO

ENTREVISTA A RÀDIO SANT FELIU DE LLOBREGAT

Entrevista al programa EL MIRALL, de Ràdio Sant Feliu de Llobregat, en motiu de la publicació del llibre Esdeveniment, de Ricard Mirabete.

El programa té la secció de poesia “Contrapunt poètic” de la poeta Marta Pérez i Sierra.

EL MIRALL és un programa que condueix el periodista Marc Roca i produeix la també periodista Laia Laffaure. Ràdio Sant Feliu: 105.3 FM.

Enllaç a l’entrevista:

EL MIRALL (12/02/2019)

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ENTREVISTA A RÀDIO SANT FELIU DE LLOBREGAT

ANTONI TÀPIES I LES FORMES DE L’ESTAT

 

Barcelona 6 de junio de 2018 Exposicion Antoni Tapies Biografia politica en la Fundaco Tapies Foto Ricard Fadrique

Foto: El Periódico

Antoni Tàpies i les formes de l’Estat

Exposició: Antoni Tàpies. Biografia política

Lloc: Fundació Antoni Tàpies

Data: Fins el 17 de febrer de 2019

 

L’impacte de l’obra d’Antoni Tàpies (1923-2012) que rep l’espectador/a o la visitant actual és fascinant i alhora aclaparador. L’exposició desplega un període artístic que va del 1946 fins el 1977 però que avui, en el context polític actual, ens interpel·la -i de quina manera- sobre la denominada “transició democràtica espanyola”. Si algú dubtava de les motivacions polítiques i socials de bona part de l’obra de Tàpies -entesa aquesta com una cristal·lització material d’una experiència vital i estètica unitària- després de visitar l’exposició Antoni Tàpies. Biografia política ho podria corroborar. El trànsit per les obres del nostre pintor, que ha establert el Carles Guerra, director de la Fundació Antoni Tàpies i alhora el comissari d’aquesta exposició, és un recorregut molt ben pensat que mostra i fa explícit un discurs polític (estètic) molt ben travat sobre l’evolució i la riquesa pictòrica (matèrica) de l’obra de Tàpies. Si bé el període de l’exposició arriba fins el 1977 (començament de la denominada “transició democràtica espanyola”, parcial i incompleta, al cap i a la fi) podem afegir que a més d’un dels que l’hem visitada els deu semblar que l’exposició arriba fins a la més estricta actualitat, quaranta anys després!

Les formes de l’Estat són una màquina de crear dolor i destrucció. Al descobert o d’amagat. En execucions, detencions, persecucions i prohibicions cap a tots els individus i els grups socials que mostren públicament i efectiva la seva dissidència política. També els que declaren el seu compromís cívic, humà i social de manera explícita. Una de les formes més subtils i perverses de qualsevol tirania és la producció constant de propaganda falsa sense cap correspondència objectiva, o versemblança, vers la realitat social i política de la ciutadania. A l’exposició som a la postguerra, en concret, als quaranta anys de dictadura franquista i l’obra d’Antoni Tàpies s’hi insereix de ple, com a experiència artística i com a compromís social i humà. Avui, dins i fora de l’exposició, som als quaranta anys que segueixen certes inèrcies polítiques.

El vincle entre art i política queda del tot palès en aquest període determinant al qual l’exposició de la Fundació Tàpies hi dedica el bo i millor de l’artista. L’exposició Antoni Tàpies. Biografia política recorre el període del 1946 al 1977, fins a les darreries del franquisme i l’inici de la transició parcial i incompleta que han estat aquests quaranta anys posteriors. Execucions, detencions, persecucions, multes, prohibicions… i una ferma resistència cívica i nacional amb un seguit de fites culminants: la Caputxinada, la resposta ciutadana a nivell de l’Estat espanyol contra el Judici de Burgos, la constitució de l’Assemblea de Catalunya, l’execució agònica (i coneguda per tot Europa) de Salvador Puig Antic, per part de la dictadura franquista… Hi ha una acció governamental, policial i judicial directa contra la ciutadania. És una acció invasora, que ve de fora, que és estranya, que és punitiva. Un govern que vigila i castiga en el seu màxim grau de terror i persecució. Una altra de les formes que aplica l’Estat totalitari és la manera com infringeix les lleis que diu defensar per mitjà de dues accions paral·leles: per un cantó, la freda i cruel aplicació objectiva de la injustícia contra els més desfavorits i, és clar, contra els dissidents; per un altre cantó, l’Estat sempre protegeix (i exculpa) els executors dels seus interessos polítics, econòmics, “nacionals”, que fan possible la seva pervivència com a maquinària de dolor i d’injustícia. Una diversitat d’accions infringides contra la població autòctona i no pas contra un adversari extern, estranger. La perpetuació efectiva de la dictadura com a entitat estatal i política s’estructura en la violació constant de tots i cadascun dels drets humans -i polítics- bàsics. Contra aquesta situació d’ofec i d’exclusió de l’espai social les execucions individuals i les prohibicions col·lectives són un esperó moral per a l’obra de Tàpies. Promou les formes de l’art com a experiència, com a resposta a l’agressió, com a rebel·lia per mitjà de la pràctica estètica, com a constatació objectiva d’allò que no diuen els diaris, com a construcció d’un entramat ideològic referencial que s’enfronti a la grisa postguerra (la gran tela gris), a l’Espanya negra (el gran “sobre” negre), a la vida material o natural que no serà destruïda (l’ocre). Aquestes tres nocions poden ser exemplificades en el magnífic i impactant tríptic que regeix l’exposició de la Fundació Tàpies i que fou exposat a la documenta de Kassel el 1964. Kassel és el gran aparador internacional de l’Art des del 1955. L’informalisme, l’art abstracte del nostre pintor, al qual sempre s’ha associat la seva obra, adquirí ben aviat un compromís social i polític efectiu i, sobretot, al·lusiu. Remet a situació opressiva, hermètica, de silenci, de tancament, d’ofec, de repressió, de foscor del franquisme. El president de la Fundació Tàpies i filòsof Xavier Antich explicà, a la completíssima i brillant visita comentada de fa uns dies, com de necessari és parar atenció a aquest moment de la creació artística de Tàpies. Ens endinsà pel corpus teòric (estètic) que embolcalla el feix material de pensament (ideologia i compromís) de cadascuna d’aquestes tres obres i moltes d’altres. El tríptic està compost de tres obres murals grans. Hi ha una varietat, i consegüent gradació, de colors i intensitats i, per fi, el pintor disposa ja d’un local prou ampli (el seu taller) per construir aquesta mena de creacions de gran format (i de gran pes). El colors es mostren d’una homogeneïtat indiscutible i absoluta. El pintor entén la pintura, o nosaltres interpretem la seva pintura, com un conglomerat de color, de significació, de matèria i, per tant, la varietat i el gruix de cadascun dels materials (tela, fusta, sorra, guix) és determinant per l’harmonia i la definició d’un discurs. Hi ha també el ratllat, el fregament, la superposició de materials, etc. L’anvers i el revers d’un quadre que exposa, per exemple, elements del revers a la vista de l’espectador. Al tríptic podem detectar-hi portes i finestres tancades -que són murs, que són tàpies– estructures tancades, hermètiques, compostes de materials diversos, capes de guix irregular, sorra, pigments, coles, cordills. D’aquí prové l’art matèric d’Antoni Tàpies i la seva proposta d’una pintura que és declaradament objecte (peça unitària, tela que és material o bé escultura) i experiència vital efectiva; és a dir, transmet un missatge ideològic i/o conceptual encriptat (símbols, traços del pinzell, fregaments i ratllades, números, lletres, figures quotidianes com ara cadires, materials incrustats associats a la vida quotidiana) i que, finalment, al·ludeix a un context històric i social ben concret: la dictadura franquista i la reacció ciutadana, popular i nacional: el 7 de novembre de l’Assemblea de Catalunya, l’assassinat de Salvador Puig Antic, entre molts altres esdeveniments.

Els sistemes de govern canvien, es degraden, es corrompen, s’autodestrueixen per dins. A fora en queda la carcassa. No es transformen. En canvi l’Art s’actualitza i opera a cada moment en la percepció de l’espectador, d’ahir i d’avui; és un artefacte que confronta el passat amb l’avui; és un dispositiu per a la memòria; és pensat per mostrar a fora el que hi ha a dins, i a la inversa; posa al descobert la injustícia de la dictadura amb la vulneració de drets i de llibertats d’ahir i d’avui, a Catalunya i a moltes contrades de l’Estat espanyol.

Repetim. Els sistemes de govern canvien, es degraden, es corrompen. S’autodestrueixen per dins. No es transformen.

L’ecosistema, sí. L’Art de Tàpies, també. És sempre una resposta actual, efectiva, construïda per mitjà de materials diversos i de correspondències humanes, socials i morals:  Informació i Document / Sentit i Marques socials / Veritat i Matèria. Tàpies com murs de memòria i d’història pintats amb la matèria de l’art i de la vida quotidiana.

                                                                                              Ricard Mirabete

Betevé

FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES

 

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ANTONI TÀPIES I LES FORMES DE L’ESTAT

ESDEVENIMENT, SEGONS SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

Esdeveniment, de Ricard Mirabete (València: Editorial 3i4, 2017)

La nostra època és la del control i la prevenció. Comptàvem que la ciència i la tècnica ens ho posarien a l’abast, una promesa. Però l’imprevist, tossut, irromp una i altra vegada a les nostres vides. L’esdeveniment, allò inesperat, canvia el nostre horitzó, com una esllavissada o un terratrèmol canvia el paisatge. Les falles ens mostren la secció d’una realitat multidimensional. La idea de progrés ha fet fallida. Els camins són infinits.

Bardo” és la paraula que empren els budistes per descriure un estat intermedi entre la mort i el renaixement. De fet, els “bardos”, estan presents tothora, moments traumàtics que provoquen un canvi, una transformació. “Moments on la possibilitat d’alliberació i d’il·luminació augmenta”.

Esdeveniment és el títol del darrer llibre d’en Ricard Mirabete, un poema dividit en tres seccions, dinàmica d’un relat sense relat que assenyala els buits, els esvorancs, més que no pas les roderes. “Kairos” enfront de “Kronos”, on el llenguatge poètic mostra tota la seva potència creadora.

Creus en el temps
que portes davant teu?
És consciència de l’enlloc.

Esdeveniment o esdevenir ment. Així com la realitat s’escapça i es transforma contínuament, el llenguatge inaugura un espai, una distància entre el cos i les coses. És en aquest espai on podrem alliberar-nos de la necessitat, perdre el món per construir mons. Teixir amb la segregació del propi cos. Com l’aranya, estendre el fil entre les fulles, caminar damunt el buit.

Feminació ardent
i convergir-hi nu.

El poeta és el verb més que no pas el subjecte i acompanya el joc generatiu que fluctua entre l’entropia i la reunificació en un moviment constant. Oracle profundament humà, d’una llengua encarnada i incardinada.

Ja no respires si no és en els noms.

Malgrat

Tota evocació és paisatge fals.

En acabar la lectura penso en les aventures del Baró de Münchhausen, de qui expliquen que durant un passeig, ell i el seu cavall van caure dins un pantà. Diuen que va aconseguir sortir del fang que els engolia estirant-se dels cabells. Això sembla que ha fet en Ricard Mirabete en el seu Esdeveniment, estirant-se del llenguatge, com va fer Münchhausen dels cabells.

SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ESDEVENIMENT, SEGONS SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

RESSENYA D’ESDEVENIMENT A LA REVISTA CARÀCTERS 84

“Entre paraules i ment: som i esdevenim“, la ressenya del llibre Esdeveniment (València: Edicions 3i4, 2017) que ha escrit la crítica literària Sílvia Campins Comas a la revista Caràcters, núm.84, de la Universitat de València.

CARÀCTERS

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a RESSENYA D’ESDEVENIMENT A LA REVISTA CARÀCTERS 84

A LA TERRA. 30 POETES PER LA LLIBERTAT

k.malèvitx

1-O 30 poetes per la llibertat

A LA TERRA

Res no declaro sinó que sóc afirmat.
Ni em dol ni vull. Construeixo frases al mar
dictades per algú que llegeix paraules d’altres

transmutades en sang
dels nostres avantpassats.

De tants miratges com d’horitzons en sóc nascut
—visions d’un altre groc, o vermell d’altres ulls—
que ja recordar és oblidar i tota una sola cosa:

vindràs al costat del pres i per fi caurem amb l’aigua
de l’antic torrent que fecundà la nostra presència.

Ricard Mirabete, dins el llibre col·lectiu 1-O 30 poetes per la llibertat (Alella: Vibop edicions, 2018)

Enllaç:

VILAWEB

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a A LA TERRA. 30 POETES PER LA LLIBERTAT

LA PINTURA EN QÜESTIÓ. PICASSO-PICABIA

LA PINTURA EN QÜESTIÓ. PICASSO-PICABIA

 

El misteri i l’aparença són posats en qüestió. Un objecte és sempre alguna cosa que percebem o que és susceptible de ser pensat. Amb les Avantguardes europees del començament del segle XX es posa de relleu la contraposició entre el misteri del sagrat i de la transcendència amb el maquinisme de la societat industrial i tecnològica. L’art hi tindrà alguna cosa a dir i a representar. Els pintors cubistes inauguren un art que treballa amb formes pures, sense connotacions religioses; més aviat, el seu referent és una interpretació de la realitat regida per la geometria i la presència del moviment. Així doncs, hi trobem a Braque, Picasso i Picabia, entre altres. En paral·lel, l’Avantguarda russa és també una proposta trencadora i radical per a la pràctica pictòrica d’aquella època, amb les figures de Malèvitx i Ródtxenko. Els pintors avantguardistes professen una mateixa llibertat d’experimentació que es concreta en propostes singulars, que defugen l’assimilació a una sola opció artística, uniformadora o, fins i tot, castradora.

Picasso i Picabia exemplifiquen a la perfecció aquesta situació i aquest distanciament entre els pintors de l’època. Es defugen mútuament ja que l’un a l’altre es poden comprometre o perjudicar. La mostra Picasso-Picabia. La pintura en qüestió, que la Fundació Mapfre exposa a la Casa Garriga Nogués fins el 13 de gener de 2019, planteja què pot fer l’art i com ho ha de fer. Curiosament, els dos pintors sempre tenen com a referent la realitat quotidiana i no pas cap mena de simbolisme religiós. La prova és que els referents principals dels seus quadres són objectes -que són transformats en una altra cosa- o bé retrats humans. Picasso pintarà retrats tota la seva vida. En canvi, Picabia s’inclina en major mesura cap als objectes, tot i que també practica el retrat, amb els motius pictòrics de l’andalusa o les espanyoles. La proposta és clara: davant el qüestionament de la pintura com a forma d’art i de pensament davant la barbàrie que significà la 1a Guerra Mundial, els pintors accentuen la seva orientació pictòrica cap a l’art abstracte. Fins i tot és enlluernador comprovar com Picasso i Picabia poden ser referents per a la proposta molt posterior de l’art matèric d’Antoni Tàpies, per exemple. Cal destacar que Picabia conclou la seva obra amb una sèrie Points (Punts), el 1949, que és una successió de pintures monocromes amb la presència d’uns punts distribuïts als extrems del quadre. Aquest plantejament de la tela com un tauler per a les figures concèntriques (els punts) i com un quadre anterior, Cornély (1922), de Picabia, apunta cap a la diversificació de cercles i traços que se sobreposen a la tela; com tant i de quina manera desenvoluparà Joan Miró al llarg de la seva obra. Picasso també prefigura l’art matèric amb la incrustació al quadre d’objectes i teixits. L’aposta per l’art abstracte i la concepció de la pintura com a objecte visual i no representatiu, sensorial i no simbòlic, va prenent forma fins a la desaparició del referent real/humà en les creacions pictòriques. D’aquesta manera arribem a la proposta més radical, segons el meu parer, que significa la irrupció del suprematisme de Malèvitx: la geometria es menja la realitat i la matemàtica imposa l’ordenament del món per mitjà de les formes geomètriques.

Ricard Mirabete, article publicat a última ronda (21/11/2018)

Enllaç:

LA PINTURA EN QÜESTIÓ. FUNDACIÓ MAPFRE

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a LA PINTURA EN QÜESTIÓ. PICASSO-PICABIA

ENTREVISTA A ONA CULTURAL

Avui al programa @OnaCultural amb la periodista cultural i professora Laura
Clemente hem parlat de la poesia d’Anna Aguilar-Amat, Pau Sif, Jordi Mas i Carles Camps Mundó. De novetats poètiques i de la funció i diversitat d’estils literaris, en concret, d’estils poètics que són tendència avui dia. Són poetes amb moltes coses a dir-vos!

A més, hem comentat l’edició del volum V de l’Obra Completa de Vicent Andrés Estellés, acabada de publicar a 3i4 i de la qual n’ha tingut cura Jordi Oviedo Seguer.

També hem fet un balanç de la 47a celebració dels Premis Octubre, de València. Premis literaris de referència per als Països Catalans, que organitza i publica l’Editorial 3i4.

No us perdeu el programa!

Enllaç: 

ONA CULTURAL

Enllaç:

EDICIONS 3i4

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ENTREVISTA A ONA CULTURAL