TEMPS D'INCERTESES

Rellegint un llibre que tenia oblidat de feia anys, m’he transportat mentalment a una època passada, als temps que tots érem més joves i creiem en més coses. Aquells temps de militància política a la clandestinitat, amb aquells companys, amb aquells “camarades”, amb qui vaig viure alguns dels moments de més plenitud de la meva existència.

No obstant això, el temps no passa debades i de tots aquells vells camarades avui ja no en freqüento cap i la majoria els tinc gairebé oblidats. Però, això no obsta per reconèixer que aquells temps foren bons temps. Després en van venir altres que també ho foren, però com aquells cap. Segurament deu ser perquè mai més vam tornar a tenir l’edat que teníem llavors. Aquella edat en la qual la força empeny la vida i l’ímpetu per fer coses és infinit. Aquella edat en la qual la vida encara no ha començat a cobrar-te cap factura. Aquella edat en la qual encara es poden tenir els ideals sublims que la realitat no s’ha endut. Aquella edat màgica en la qual hom pot creure que tot és possible i tot està per fer, com deia el poeta.

Però, que queda de tot allò? Absolutament res, perquè la vida, per molt que ens costi adonar-nos-en, al final ha acabat sent una cosa totalment diferent dels somnis de joventut. Tots aquells anhels de llibertat individual i col·lectiva pels quals vam lluitar, al capdavall, només han esdevingut una estàtua al riu Hudson, que ens la mirem, ens agrada més o menys, però sempre resta immòbil. Les estàtues no tenen vida, com no la té la llibertat dels nostres somnis juvenils, perquè aquella LLIBERTAT amb majúscules que anhelàvem, per més que la reivindiquem, no existeix.

Tot ha canviat amb el pas temps. O potser no. Potser només hem canviat nosaltres. O potser només és una sensació meva. En qualsevol cas sento que ja no hi ha màgia. Avui, la màgia és la resignació. Per això som, diuen, de cultura cristiana, aquella que ha dominat bona part del món durant dos mil anys. Amb tot, la resignació que ara ens venen ja ni tan sols és la cristiana. L’actual està despullada de l’aura de la metafísica i del temor de Déu, i l’han adaptat al capitalisme més ultramuntà. La resignació és, ara, la filosofia que resumeix la ideologia imperant, a pesar que, per molts, la vida, lluny de ser un paradís, sigui un horror.

Tinc la sensació que hem perdut la fe en la possibilitat de canvi. Potser els anys de lluita, més per la vida que per la llibertat, han esgotat la nostra energia i esperança. O potser, simplement, el confort i la seguretat són ara més importants que la idea de la llibertat.

En qualsevol cas, tot és tan diferent d’aquells anys en els quals enarboràvem banderes alliberadores i somiàvem amb un futur millor, que cada dia em costa més entendre el món actual. Avui, miro al meu voltant i em costa entendre com hem arribat fins aquí. Abans, per poc, hi havia revoltes. Ara, la gent no es mou ni sota la sospita que aviat les lleixes dels supermercats podrien quedar-se buides en qualsevol moment. Hem arribat a un punt que ja no hi ha cap diferència entre la veritat i la mentida, entre l’eficiència i la inoperància, entre la deixadesa i l’excel·lència. Tant hi fa que sigui en els afers públics com en els privats. Passa a la vida en general. El lliure albir, que tant havíem preuat, ara és pecat. Només rendim culte a la feina i l’esforç, com a valors suprems de la vida. I, als diners, naturalment. Ens hem convertit en engranatges d’una gegantina maquinària productiva al servei d’un sistema que tendeix a la repressió. I alguns diuen que, fins i tot, a l’autodestrucció.

Malgrat tot, però, resistim. I, ho farem mentre recordem que un dia vam aconseguir canviar algunes coses quan vam ser capaços d’aixecar-nos plegats i trencar la inèrcia. Resistirem, amb el record i l’esperança, i ho farem, almenys, fins que desapareixem com a individus o, al pas que anem, potser, fins i tot, com a civilització.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!