Hi ha un moment en què tot s’atura. No és un instant solemne ni previsible, sinó una fissura petita en el temps: el soroll d’una porta que es tanca, una olor que ja no torna, una veu que s’apaga en silenci. A partir d’aquell moment, la vida ja no és la mateixa, però tampoc no
Darrerament, he assistit a dos enterraments —lamentablement, a la nostra edat anem més a enterraments que a casaments. Potser també perquè la gent, avui dia, es casa menys. L’amor dura poc, però la mort continua sent definitiva. Ambdós han estat cerimònies civils — de fet, en lloc d’enterraments en van dir “cerimònies de comiat”—. I
Vam ser l’última generació del Preu, d’això ja fa molts anys. Tants, que alguns dels qui en van formar part ja no hi són —no en sentit figurat, sinó literal: les drogues, la sida i el càncer han fet estralls. Vam ser l’última generació que va passar per aquell sistema pensat per preparar-nos per a
«Prefereixo censurar que haver d’anar a un funeral» Aquesta frase, pronunciada per la cònsol major del Comú d’Escaldes-Engordany, a Andorra, després de prohibir una exposició d’art contemporani, amb obres del Museu de l’Art Prohibit, propietat de Tatxo Benet —una col·lecció d’obres que han estat censurades, agredides, denunciades o retirades d’exposició per motius polítics, religiosos o
Fa uns dies, vaig tenir el privilegi d’acompanyar l’amic Paco Monja en la presentació del tercer volum del llibre “Vet aquí”. L’acte va incloure una teatralització —una mena de performance— en què tres actors posaven veu i cos a un text seu sobre el futur dels mitjans de comunicació. Em va captivar l’aire de realitat
En els darrers anys, el concepte de “políticament correcte” ha guanyat una gran rellevància en la societat. La voluntat de fomentar la inclusió i el respecte per la diversitat ha portat a l’adopció de pràctiques com l’ús d’un llenguatge no sexista, el reconeixement de la diversitat familiar, la representació equitativa en els mitjans de comunicació
Un amic del món de les lletres em comentava recentment una realitat que sembla que comenci a consolidar-se: la utilització de la intel·ligència artificial (IA) en l’escriptura d’articles i llibres. Em va explicar que ja coneix uns quants articulistes que escriuen la totalitat dels seus textos amb IA, amb un esforç creatiu gairebé inexistent per
En el segle XVI, Martí Luter va encendre una flama amb les seves 95 tesis, qüestionant el model i els privilegis d’una Església que, per a molts, s’havia convertit en una estructura opressiva i desconnectada del seu propòsit espiritual original. L’excés de luxes, la corrupció, l’allunyament de la vida quotidiana de la gent, la poca
Els sotracs de salut que pateixo darrerament, m’han portat a reflexionar sobre el destí —o l’atzar, si preferiu. La malaltia, amb el seu caràcter implacable i sobtat, actua com un mirall que ens obliga a llambregar més enllà de la nostra quotidianitat, a qüestionar-nos el sentit dels nostres passos i a desvetllar una fragilitat que
La revetlla de Sant Joan, una nit màgica i carregada de simbolisme, tornarà a convocar-nos enguany a l’eixida de casa. Malgrat l’edat avançada que ja tenim, la colla d’amics ens reunirem un altre cop per celebrar aquesta festa, amb la mateixa il·lusió i entusiasme de sempre. Aquesta cita anual no és només una celebració, sinó
Ja fa uns quants anys un amic —per cert, molt polititzat— em va dir que era absolutament incapaç d’escoltar cap tertúlia, fos radiofònica o televisiva. I llavors, les tertúlies encara no havien arribat a l’extrem a que han arribat enguany quan, no només ens inunden amb les que fan referència a la política sinó que
Fa uns dies, mentre m’avorria mirant el patètic joc que enguany fa el Barça de futbol, em va venir a la memòria en Wittgenstein, aquell filòsof austríac —al que ja vaig recórrer en la novel·la “Després de la tempesta, Pink Floyd”—que va morir a mitjan segle passat i que era una rara avis, tot i
Fa uns dies vaig sopar amb una colla d’amics escriptors —algun de molt prestigi— i, entre mos i mos, va sorgir la pregunta: per què escrivim? Hi va haver diverses intervencions al respecte però, la que més em va colpir és la que va pronunciar un dels més venuts —en nombre d’exemplars, naturalment— en dir
Feia anys, molts anys, que no ens havíem vist. Ens vam trobar per casualitat i ens vam asseure a prendre un cafè. El vaig notar molt desmillorat. Semblava evident que la brillantor del seu temps d’esplendor havia quedat enrere, i vaig pensar que, en el fons, ja només era la representació d’un alifacat comunista cansat
El filòsof i enciclopedista francès del segle XVIII, Denis Diderot, va fer una afirmació provocadora quan va declarar que “la democràcia s’acaba als suburbis”. Diderot va viure una època d’importants canvis socials i polítics a Europa. La Il·lustració estava en plena efervescència, i molts filòsofs com ell estaven compromesos en una crida a la raó,