TEMPS D'INCERTESES

Fa pocs dies ha esclatat una altra guerra. Una més de les moltes que, desgraciadament, assoten el món sencer. Aquest cop, però, pel que fa als contendents, és més a prop nostre, més a prop del que significa la nostra vella Europa. De seguida que ho vaig saber, vaig pensar en un meu amic periodista amb qui ens vam veure dies abans del nou esclat bèl·lic —casualitats?— per parlar del viatge que havia de fer a Sarajevo, a fi i efecte d’escriure un reportatge sobre el proper desè aniversari de la reinauguració de la reconstruïda Biblioteca Nacional de Bòsnia i Hercegovina, destruïda quan la guerra dels Balcans, i en el fet que potser hauria de canviar aquell viatge per un altre que el dugui a cobrir aquesta nova confrontació bèl·lica.

Alguna vegada, amb ell, hem parlat d’aquestes coses —de les que motiven les guerres, vull dir— i, especialment, de la fal·làcia de les teories bonistes de tots aquells que defensen la blanesa dels homes i creuen en el fet que tot té una solució sense necessitat de recórrer a la violència. Habitualment hem convergit a considerar que aquestes postures només són un subterfugi per tranquil·litzar les consciències dels qui les apel·len, però que, en el fons, ni ells mateixos hi creuen. Podrien ser veritat si no hi hagués interessos superiors en els conflictes i no fossin aprofitats per qui vol obtenir-ne rèdits, però no és així. De sempre hem cregut que el problema neix de la pròpia idiosincràsia de les societats. Com els virus, els humans tenim com a meta sobreviure i aniquilar allò que ho impedeixi. Qualsevol molècula té com a objectiu indefugible reproduir-se i, per fer-ho, ha d’eliminar qualsevol obstacle que li ho impossibiliti, i nosaltres, els suposats éssers racionals, atès que estem formats per milions de molècules, no tenim cap manera diferent de comportar-nos. I, a pesar que en un món idíl·lic algú pogués pensar que ho podria aconseguir de manera individual, la realitat és que, inserits dins la societat, mai podrem superar els conflictes. Els nostres interessos i sentiments individuals, per més que creiem que els podem dominar de manera privativa, mai ho podrem fer col·lectivament i, per a tant, mai podrem actuar individualment puix, som dirigits i controlats pels qui mouen els fils de la geopolítica, que són, en definitiva, els qui se n’aprofiten i, ens agradi o no, són qui acaben portant-nos on volen. Fins i tot a la guerra. És molt trist, però és així. Al cap i a la fi, on hi ha patró, no manen mariners

Està prou constatat que ja des del principi de les primitives cultures guerreres de finals del paleolític —seminòmades, recol·lectores i estratificades en classes socials—, la solució als conflictes era la guerra. Des de llavors, les guerres han estat el pa nostre de cada dia i, quan algú s’ha engrescat, si no ha estossinat més és perquè no ha pogut. Això, ha estat sempre un no parar.

Morts, odi, venjança. És l’eterna oda, és la cançó que marca l’esdevenir de les societats. Per molts happy flowers que hi hagi, per moltes flors felices que amunteguem, es podriran, tothora, damunt de les esperances dels qui ja no poden flairar-les.

Trist, però real.

El desig de riquesa, és molt potent i, quan és sinònim de poder, encara ho és més. Per això, els conflictes i les guerres, nascudes de l’ànsia de poder i de la lluita per la supervivència, són intrínseques a tot ésser viu. I, en aquest terreny, tot si val. Inclús virtuts tan lloables com la poesia i les paraules, que ens permeten transmetre els sentiments, en els conflictes són utilitzades per manipular als altres.

L’amor és possessió, i l’amor a la terra —la sagrada terra— suposa, mantes vegades, l’enfrontament entre tots els qui volen posseir-la.

La Pau, sempre precedeix a la mort de l’enemic.

Glòria als vencedors, l’amor només els serveix a ells, als qui han obtingut el poder. No hi ha amor sense dolor ni rosa sense espines.

Al comú dels mortals, dissortadament, només ens quedarà la lluita constant per sobreviure entre l’amor i la guerra. És la nostra història. És la cruenta història de la humanitat.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!