TEMPS D'INCERTESES

Fa uns dies vaig sopar amb una colla d’amics escriptors —algun de molt prestigi— i, entre mos i mos, va sorgir la pregunta: per què escrivim? Hi va haver diverses intervencions al respecte però, la que més em va colpir és la que va pronunciar un dels més venuts —en nombre d’exemplars, naturalment— en dir que “el que escrius té la seva satisfacció, simplement, en el fet d’haver-ho escrit”.

Considero que, efectivament, és així. Hi ha una dimensió única en la creació, una esfera on el que escrius no cerca l’aprovació externa ni la validació o el reconeixement dels altres. No hi ha la cerca d’una recompensa futura, ni d’un aplaudiment distant, sinó només la celebració íntima i intensa que es desplega en el moment mateix d’estar-ho escrivint. Aquest és l’espai intangible on la satisfacció emergeix del fervor d’estar-ho escrivint, amb tots els músculs, els nervis i les neurones del cos i de l’ànima que s’entrecreuen en una tensió harmoniosa.

En aquest viatge íntim, les paraules prenen vida pròpia, ballant al ritme de la inspiració de l’escriptor. És com si el teclat fos un portal màgic que connecta amb el seu món interior i cada pulsació fos una invocació de significat. Cada paraula posada al paper és un testimoni d’un instant capturat, un ésser viu que pren forma mitjançant la dansa del teclat i deixa la seva empremta en el blanc immaculat. La satisfacció no espera al final de la creació; és una dansa que es desplega amb cada frase forjada, i és en aquest acte d’escriure quan sorgeix una satisfacció que va més enllà de l’expectació de l’auditori o de l’elogi. És una immersió total en la creació, per donar vida a les idees que bateguen a l’interior. L’acte d’escriure no és un mitjà cap a un final, sinó un fi en si mateix, una celebració de l’acte creatiu que nodreix l’essència de qui escriu.

L’alegria es troba en el moment present, quan la ploma o el teclat es converteix en una extensió de l’escriptor. No importa si les línies són perfectes o si l’estructura és impecable. L’èxtasi emergeix quan el paper (o la pantalla) captura l’essència del que s’és, quan les paraules s’arrombollen amb una elegància pròpia.

És un acte d’amor propi, una declaració d’autenticitat. En aquesta dimensió, les paraules no són meres portadores d’informació; són les criatures que bateguen amb vida, que respiren amb l’energia de la passió de qui escriu. La satisfacció no rau en el reconeixement extern, sinó en la ressonància interna de l’harmonia creativa.

Cada punt, cada coma, són pausades meditacions que subratllen la importància de cada pensament transmès i esdevenen una petita victòria, una celebració silenciosa que reverbera en la ment de l’escriptor. Les paraules, en el seu caòtic ball, creen una simfonia que només ell pot entendre.

En aquest espai singular, les paraules esdevenen el mirall de l’ànima, reflectint les pors, les esperances i els somnis. Com si cada frase fos un viatge íntim, una exploració dels racons més profunds de la ment i de l’ànima. Consegüentment, la satisfacció no és una meta, sinó un camí, una dansa inacabada que recorda la bellesa d’estar-ho escrivint.

En l’acte d’escriure per escriure, la satisfacció s’esdevé en el precís moment en el qual les paraules prenen vida i la pàgina en blanc deixa de ser un abisme per transformar-se en un univers que es desplega amb cada frase. I, aleshores, és quan l’escriptor esdevé el narrador i el públic, i es converteix en el lector més fervent dels seus propis mots. És un moment màgic i meravellós perquè, al capdavall, l’escriptura no és només un acte de comunicació, sinó una celebració íntima de l’ésser en la seva capacitat de crear universos amb un simple traç de tinta.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!