Eureka!

Tres setmanes després de perdre el referèndum sobre el Brèxit, el Regne Unit ja té un altre primer ministre i un altre govern. Set mesos després d’unes eleccions generals, Espanya continua amb un govern en funcions. Y lo que te rondaré, morena…

Els temps polítics al Regne Unit i a casa nostra són molt diferents. La fotografia del camió de mudances al 10 de Downing Street l’endemà mateix d’unes eleccions -impensable tant a la Moncloa com a la plaça de Sant Jaume- ja és tot un clàssic. Però el més significatiu de tot plegat no és que en un cas el desenllaç arribi de seguida i en els altres trigui molt. El més significatiu és que mentre al Regne Unit es dóna per fet que com més ràpid millor, aquí (val tant per a Espanya com per a Catalunya) tant és.

L’endemà mateix del referèndum David Cameron va anunciar la seva intenció de dimitir al setembre, un cop el seu partit hagués triat un nou líder. Ningú s’ha esperat a l’últim moment per ensenyar les seves cartes, qui tenia intenció de presentar-se ho va dir de seguida. I qui no, també. Amb tres setmanes n’hi ha hagut prou perquè fins i tot alguns que es volien presentar hagin desistit. A les tres setmanes ja sabíem que només hi hauria una candidata. I quaranta-vuit hores després d’això, Theresa May ja és primera ministra. A ningú se li ha passat pel cap esperar al setembre per fer relleu. Per molt que Cameron hagués posat aquest horitzó. Simplement, no calia.

Comparem-ho amb com funcionem a casa nostra. Amb tres exemples.

U. El 27-S hi va haver eleccions i vam tenir un govern en funcions fins al gener, quan JxSí i la CUP van tancar un acord que incloïa el pas al costat d’Artur Mas. Quan van arribar a l’acord? L’hemeroteca diu que va ser el 9 de gener, però la dada rellevant és que l’acord es va tancar a l’últim moment. En altres paraules: si la norma fixés com a data límit una setmana després de les eleccions, el 4 d’octubre ja hauríem arribat al mateix lloc. I si la norma deixés un any, encara estaríem pendents d’una assemblea de la CUP. La nostra mentalitat és la de tancar els acords a última hora. Altrament tenim la sensació que no hem negociat prou, o prou bé.

Dos. Al desembre hi va haver eleccions generals. Ningú es va voler moure i vam anar a noves eleccions, però el rellotge no va començar a córrer fins que Pedro Sánchez va acceptar l’encàrrec del rei. Un mes i mig després de les eleccions. Però encara fa més feredor pensar que si hagués refusat l’encàrrec, com va fer Rajoy, encara hi seríem! El líder del PSOE també va decidir anar a noves eleccions -que és el que el pacte amb Cs semblava a qualsevol que sabés sumar- però les eleccions no es podien convocar fins després de fer això, allò, i allò altre. Tant és que duguem set mesos amb un govern en funcions. El procediment passa per davant de tot. I ara on som? Amb Cs anunciant que votarà en contra de Rajoy a la primera votació però s’abstindrà a la segona. I per què no s’abstenen a la primera? Doncs perquè n’hi ha dues, així de simple. La segona votació és, de fet, una invitació a prendre’s la primera com una representació de teatre. A vegades no és que les coses vulguin temps, és que ajornem les decisions tant com podem. No hi fa res que mentrestant tot estigui aturat, la prioritat és fer teatre. Fer-nos els interessants.

Tres. Per acabar, tornem a casa nostra. El Parlament tomba els pressupostos que presenta el govern, i el president Puigdemont anuncia un vot de confiança al setembre. Què ha passat des d’aleshores? Res. Ningú s’ha mogut. A diferència del que ha passat al Regne Unit, aquí és impensable que abans del setembre ningú aclareixi res. Probablement el dia abans de la moció de censura la CUP encara estarà enfeinada desempatant la votació d’alguna assemblea. I què passarà si -tres mesos després de perdre la votació dels pressupostos!- el president perd la moció de confiança? Es convocaran noves eleccions aquell mateix dia, o l’endemà? No, i ara! Aleshores s’iniciarà una nova etapa on la presidenta del Parlament parlarà amb tots els partits polítics per saber si és possible que… I amb una mica de sort, eleccions al desembre. Sis mesos després de saber que no hi hauria pressupostos perquè el pacte de legislatura havia mutat.

Qui no té feina, el gat pentina. I a qui tot plegat li importa un rave, ens fa esperar per fer veure que li està donant moltes voltes. Sovint es parla de les formes dels britànics, però en realitat són molt pràctics; qui guanya, guanya i qui perd, perd. Mentre nosaltres ens emboliquem de procediments per tirar la pilota endavant. I com més lluny, millor.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 15/07/2016.)