El pols de la llengua als Països Catalans

Aquesta és la sensació que tinc quan llegeixo, poc, segons quina premsa espanyola, quan escolto, poquíssim, segons quins mitjans de comunicació estatals i quan llegeixo, a vegades, alguns llibres de, suposats, grans lingüistes espanyols.

Per entendre aquesta afirmació em remetré a dos exemples. El primer el podeu trobar en aquest acudit publicat el 23 d’abril proppassat al diari ABC (i que trobareu en el document adjunt) i on podem llegir: Cuando yo sea mayor quiero ser escritor como Juan Marsé y ganar el Premio Cervantes para nuestra cultura catalana, ¿por qué en este colegio no nos enseñan el castellano? Quanta mentida junta! Ja sé que justificacions com aquesta no les hauríem de fer perquè demostren la nostra submissió al marc espanyol, però suposo que tothom té clar que a totes les escoles del Principat de Catalunya es fa castellà com a llengua curricular i en moltes com a llengua vehicular d’algunes assignatures? I suposo que tothom sap que els estudis fets a nivell estatal demostren que el nostre alumnat sap tant castellà com el de la resta de l’estat? (mireu quadre adjunt). Llegiu, a més, l’article adjunt de Joan Francesc Mira a la revista El Temps del dia 5 de maig, on s’explica molt bé el perquè de personatges com Marsé.

Però diguem-ne que aquest és el vessant populista (perfectament complementat per segons quines televisions i ràdios estatals), però també hi ha un vessant diguem-ne pretesament culte, el dels lingüistes que difonen arreu del món les grandeses de la llengua espanyola (ells sí que tenen clar el nom!) i les misèries dels perifèrics com nosaltres…

Un exemple l’he trobat recentment en el llibre de lingüista Antonio Quilis (1933-2003) que just abans de morir va publicar La lengua española en el mundo (Colección “Acceso al saber”, Univeristat de Valladolid, 2002).

El llibre és ple de referències panegíriques a la llengua espanyola. Hi podem trobar afirmacions segons les quals els jueus peninsulars tenien com a única llengua l’espanyola, que després es coneixeria com a judeoespanyol (oblidant, per exemple, quina era la llengua dels jueus dels regnes catalans). Reflectint cites que haurien de fer caure la cara de vergonya segons les quals, parlant del descobirment d’Amèrica, es diu que era “la mayor cosa después de la creación del mundo, sacando la encarnación y muerte del que lo creó”, o fent afirmacions que ja predisposen el lector: “La ilusión colombina de llevar la fe a aquellos territorios se ve frustada por el problema de la lengua. Por eso quiere hispanizar a esos indios, para penetrar a través de ellos en aquel mundo con el que estaban incomunicados a pesar de vivir inmersos en él”; “Hemos hecho referencia más arriba al problema que representaba para la comunicación la fragmentación lingüística de América, pero pensemos que la situación era mucho peor en Filipinas”; “Pero la hispanización tenía también una vertiente religiosa: la evangelización, la extirpación de las idolatrías…”.

Per tot això, no ens pot estranyar que, quan arribem als nostres dies i es fa referència a les comunitats de l’Estat espanyol en què l’espanyol és llengua cooficial, Quilis afirmi el següent:

“Esta cooficialidad de las lenguas minoritarias se convirtió en alguns puntos del territorio nacional, como dijo García-Posada (1987), “en una clara agresión a la lengua oficial”, el español. Del mismo modo, Gregorio Salvador (1987) puso de relieve muy claramente que se están violando fronteres lingüísticas en beneficio de las políticas: por ejemplo, en Valencia, se fomenta el uso exclusivo del valenciano en territorios históricamente hispanohablantes; o se ha hecho obligatoria la enseñanza del “vasco unificado”, o batúa, allí donde nunca se habló (occidente de Vizcaya y toda la provincia de Álava) o bien en la misma Cataluña, donde el 52,14% de la población catalana declaraba en 1981 que el español era su lengua familiar, e incluso en la Universidad, donde una encuesta reveló que sólo el 24% de los alumnos prefería la enseñanza en catalán, etc. (….).

És sempre el mateix: mentides com les que fan referència al País Valencià de parla castellana (on els topònims són en castellà, on l’ensenyament del valencià és optatiu, on la llengua de l’administració és el castellà…) o considerar inadmissible la difusió d’una variant estàndard d’una llengua (com és el cas del batua) com si totes les llengües normalitzades no ho haguessin fet sempre així (només cal recordar el cas de  l’italià, de l’alemany…). Però aquesta és la visió de la diversitat i de la igualtat de les llengües (que vol dir de les persones) que tenen des de segons quins àmbits que han creat, creen i continuen creant estat d’opinió… 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!