Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
A Canes, la crítica xala amb “Grand Tour”, del portuguès Miguel Gomes
Gosarà, el Jurat presidit per Greta Gerwig (“Barbie”) donar la Palma d’Or a una pel·lícula de tanta volada artística com diuen que atresora “Grand Tour”, de Miguel Gomes? Seran capaços de fer com el Jurat que presidí Tim Burton el 2010 i va premiar com a millor pel·lícula “
Competició.
De Miguel GOMES, “Grand Tour“. Producció: Portugal, Itàlia, França. Durada: 2h09. Guió: Miguel Gomes, Telmo Churro, Maureen Fazendeiro, Mariana Ricardo. Amb Crista Alfaiate, Gonçalo Waddington, Teresa Madruga, Jani Zhao, Lang-Khê Tran, Manuela Couto, . Nota sinòptica: Imperi britànic. Una núvia abandonada persegueix el seu promès funcionari fugitiu a través d’Àsia, fent un ‘grand tour’. Sinopsi: Rangún (actualment anomenada Yangon), Birmània (actual Myanmar), 1917. Edward, un civil que serveix per a l’Imperi Britànic, fuig de la seva promesa Molly el dia que hi arriba per casar-se. Durant els seus viatges, però, el pànic deixa pas a la malenconia. Contemplant el buit de la seva existència, el covard Edward es pregunta què ha estat de la Molly… Decidida a casar-se i divertida amb el moviment de l’Edward, la Molly en segueix el rastre en aquesta gran gira asiàtica. Informació: Film multilingüe. | VI: The Match Factory. DF: Tandem/Shellac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).|
Algunes reaccions.
Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cineacatala.net’: (..) una fascinant, poètica i lliure gimcana asiàtica d’un artista que no obeeix a cap moda. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) la nova pel·lícula de Miguel Gomes va contra direcció de gairebé tot el que es veu a la competició del Festival de Canes. És que, més enllà de l’excepció de Jia Zhangke, fins i tot les molt bones pel·lícules que s’han vist aquí (que n’hi ha hagut) responen a models narratius accessibles, formes del relat més o menys estandarditzades i acceptables. No passa això, per res, amb “Grand Tour”. És un reflex, o potser un recordatori, que a la competició de Canes hi ha d’haver espai per a un cinema d’autor en un sentit una mica més radical de la paraula. El film del portuguès és això: una recerca, una fugida, un invent, una persecució. L’intent de crear màgia cinematogràfica a través de buscar-la al món real. A “Grand Tour”, Gomes segueix apostant a aquesta idea d’històries que es propulsen i es desdoblen, que s’amplien, s’estiren i compliquen sobre la marxa per després retrotreure’s i, en cert sentit, explicar-se una mica millor. (..) Una ficció creada com un viatge, un recorregut i una investigació (..). Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ L’amor pel cinema a Canes: En contrast amb el sensacionalisme de tantes pel·lícules a concurs en aquesta edició del festival, el portuguès Miguel Gomes ha fet present a Canes que el cinema pot ser una forma poètica a prop del somieig amb “Grand Tour”, que, com anuncia el títol, narra un gran viatge, que tant és físic com mental. De fet, són dos viatges asiàtics (..). La història transcorre a principis del segle XX i Gomes hi recrea un imaginari de l’època colonial (com ho feia a “Tabú”, en relació amb l’Àfrica) amb una textura fantasmal i una tonalitat entre la malenconia i la ironia. És un film d’aventures i un drama d’amor impossible. Les imatges del relat han estat rodades en estudi (per transmetre un món imaginari, una fantasia cinematogràfica) i s’alternen amb d’altres de caràcter documental sobre el present dels llocs com si haguessin estat capturades per algú que hi fa un viatge en l’actualitat. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) “Grand Tour” són dues pel·lícules pel preu d’una. La primera: L’Edward és un funcionari britànic destinat a Yangon, Birmània, que decideix fugir el dia del casament amb la Molly. Inicia un viatge en solitari que el porta a Tailàndia, Vietnam, les Illes Filipines, la Xina i el Japó, i que és narrat majoritàriament per veus que canvien d’idioma cada vegada que canvia de destinació. La segona: La Molly persegueix el seu promès pel sud-est asiàtic, enviant-li telegrames amb l’esperança d’obtenir alguna explicació al seu acte sobtat de covardia. El dispositiu sonor és el mateix. Els dos viatges són asimètrics i ressonants, i fan olor de melodrama colonial en blanc i negre, cartes esborronades per la pluja, cançons de comiat d’un imperi que sap que els seus dies estan comptats, i al qual només li falta donar pas a un futur on cada cultura, cada tradició, creï les seves pròpies imatges. El diàleg entre present i passat és fèrtil (..) És bonic pensar que una pel·lícula tan manierista, tan romàntica i malenconiosa, és, al capdavall, fruit de les seves accidentades circumstàncies de rodatge: potser no hi hauria tanta ‘saudade’, tampoc tanta bellesa, si Gomes no hagués hagut de salvar tants obstacles per portar-la a bon port. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ Paolo Sorrentino busca la bellesa i Miguel Gomes la troba: S’esperava amb molt interès el debut a la competició oficial del portuguès Miguel Gomes, nom clau del cinema d’autor dels últims 15 anys i fins ara al marge de la projecció que atorga la primera línia d’un festival com Canes. (..) El director entrelliga imatges documentals de vocació etnogràfica amb una història mínima d’amor: en la primera part del film, un diplomàtic anglès fuig de la seva promesa, saltant de ciutat en ciutat, i en la segona veiem com ella, incansable, el persegueix d’un lloc a l’altre. En la línia del cinema de Chris Marker, Gomes experimenta amb el documental i la ficció de manera que no hi ha tensió entre unes imatges i les altres, sinó que la poètica de les unes ressona i amplifica la bellesa de les altres. No importa si és una sínia propulsada per la força d’uns treballadors que s’hi juguen la vida, la coreografia caòtica d’una rotonda de Manila o l’home que es desploma a la cadira entre llàgrimes després de cantar ‘My way’ en un karaoke: els fragments de realitat de “Grand tour” tenen vida i emoció, i els de ficció el romanticisme i l’encant del cinema clàssic, acolorit per l’artifici dels anacronismes que habiten la pel·lícula amb total naturalitat. No és el treball més accessible del portuguès, però té l’ambició artística i el diàleg amb la història del cinema que un espera de la competició oficial del festival més important del món. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Els dos relats ficcionals –situats al pretèrit de 1918– intercanvien vincles, ressons i ressonàncies amb les imatges documentals del present rodades en color, que dialoguen amb les imatges del passat filmades en estudi (i mostrades deliberadament com a tals) en un estilitzat i sedós blanc negre entre les boires del qual, enmig del bosc on descarrila un tren, o al costat del riu pel qual avança una barcassa on un ase es nega a pujar, semblaria que estiguéssim als paratges del cinema fantàstic de Jacques Tourneur. Ressons i correspondències que posen en relació el vessant ‘meravellós’, il·lusionista i artesanal (pròxim a Mélies) del pretèrit fantasiat amb l’Àsia real del present, del qual Gomes rescata en repetides ocasions diverses formes de representació que remeten no per casualitat al precinema : les marionetes i les ombres xineses, també animades mitjançant les mans dels seus artífexs. Un diàleg bonic entre el cinema dels orígens i el món contemporani, però també entre les eines del cinema primitiu i la hibridació pròpia de l’actual, s’obre pas amb inèdita llibertat i atreviment fins a compondre, de vegades, insospitats ballets d’imatges actuals mitjançant successius fosos encadenats i belles metàfores que semblen remetre les unes a les altres en un carrusel d’incessant inventiva. Docuficció lúdica disfressada d’exploració etnogràfica mitjançant un treball que es reivindica a si mateix com a artesanal (en el fascinant bricolatge de tempos i textures, de motlles i de codis, de formats i de colors), “Grand Tour” ens torna al Miguel Gomes de “Tabú” amb renovades energies creatives. Un cineasta que sembla entossudit a perseguir el fantasma de la narrativa colonial de principis del segle XX a través d’un relat l’armadura del qual remet joiosament, aquesta vegada, als motlles de la comèdia screwball (..) per donar forma a un somni romàntic que només pot viure, com desvetlla l’últim pla de la pel·lícula, en forma de posada en escena cinematogràfica. No són lluny, tampoc, el Chris Marker de “La Jetée” o el cinema aventurer de Josef von Sternberg, però un cop situades totes aquestes referències hauria de quedar clar que les imatges d’aquest film-tresor, d’aquesta obra plena de sorpreses, per moments hipnòtica i desbordant, s’expressa amb una veu pròpia perfectament identificable amb la del seu autor, capaç de proposar-nos, com també fa Jia Zhang-ke a “Caught by the Tides”, noves i originalíssimes formes de relació entre el documental i la ficció, obrint-les nous camins al cinema del present. Que un cineasta es mostri alhora tan lliure i tan aventurer, i que s’atreveixi a explorar territoris ignots amb tanta generositat, ens hauria de portar a declarar-ho ‘espècie protegida’ (..). Àngel Quintana, acaba l’article per a ‘Caimán’ dient: El resultat final ens aboca a la pel·lícula més enlluernadora i emotiva que s’ha vist a la secció oficial. I, a l’escrit, s’explica: Entre finals del segle XVII i principis del dinou es coneixia amb l’apel·latiu de Grand Tour el viatge que feien alguns joves de l’aristocràcia europea per terres italianes per conèixer les grans obres de la Història de l’Art. El viatge s’efectuava quan els joves havien arribat a la majoria d’edat i havien d’anar acompanyats d’un tutor. Era un viatge d’iniciació al gust i un retrobament amb l’imaginari del passat. El cineasta portuguès Miguel Gomes reprèn el tema del Grand Tour per parlar d’un viatge pel Sud-est asiàtic que comença a Birmània, passa per Singapur, avança cap a Tailàndia, després cap al Vietnam, fins a passar per Osaka, per Shanghai i acabar perdut al cor de la jungla. Els viatgers no són joves, sinó dos amants i el llegat de l’art dóna pas un altre llegat on tot un imaginari d’un món colonial evanescent inunda una pel·lícula travessada per la boirina de la memòria. A Miguel Gomes no li interessa el desplaçament físic, sinó la possibilitat de contemplar el viatge com a abandó i la recuperació d’un món que només pot arribar a cobrar vida com a somieig. El viatge és alhora un viatge físic per la geografia actual del sud-est asiàtic i un viatge mental per un imaginari situat entre Indoxina i la Xina colonial que funciona com si fos la barreja entre un gran relat d’aventures i una tristíssima història d’amor impossible. Per entendre el joc que ens proposa Miguel Gomes cal retornar a la seva filmografia, quan el 2012 va rodar “Tabú”. La pel·lícula ambientada al món colonial de Cap Verd partia de la mort d’un personatge per fer un desplaçament cap a un passat en què l’imaginari africà i la fabulació ens desplaçaven cap a allò extraordinari. A “Tabú”, la ficció es diluïa als laberints de la imaginació. “Grand Tour” també proposa un joc entre un passat mític de caràcter colonial i un present filmat gairebé com una crònica turística. Miguel Gomes fa el Grand Tour a través de la captura d’alguns paisatges asiàtics del present, però en aquesta captura documental el que li interessa són les representacions i tradicions mítiques de diferents comunitats. Els titelles, les ombres xineses, les disfresses i les cançons malenconioses solquen una geografia en què allò representat dialoga amb el propi cinema com a espai per a noves representacions. El paisatge documental del present funciona com si fossin una sèrie de portes que s’interconnecten amb el passat i que ens desplacen cap a la història d’una fugida. (..) Les imatges documentals en color del present van intercalant-se amb imatges rodades en estudi (Roma i Lisboa) que reconstrueixen aquells paradisos perduts des d’on sorgeixen tots els somnis. L’aventura ens remet per moments a la prosa de Joseph Conrad, a les pel·lícules de Joseph Von Sternberg o fins i tot a les aventures de Tintín. En aquest món on hi havia països anomenats Siam o ‘Conchinchina’ apareixen aventurers, negociants, missioners, cantants d’òpera o dones natives que coneixen els secrets dels difunts. Miguel Gomes articula amb imaginació i amb un gran sentit de la poètica un camí en què allò evocat suplanta sempre allò explícit. Un trajecte en què el somni ens situa en aquest món difús entre la vida i les al·lucinacions, un món en què l’imaginari s’acaba convertint en el millor camí per al trànsit cap a un Grand Tour. El resultat final ens aboca a la pel·lícula més enlluernadora i emotiva que s’ha vist a la secció oficial. Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) al cinema de Gomes de vegades importa més el com que el què. I el com, la forma, és un altre prodigi narratiu i visual que el director portuguès aprofundeix pel·lícula rere pel·lícula (“Tabú” és la que més connexions evidents té amb aquesta). (..) El relat avança bàsicament a partir de les veus en off d’empremta literària que s’escolta en l’idioma de cada nou país on es trasllada l’acció. (..) Com sempre al cinema de Gomes, les presències de la música, dels artistes en viu, de les performances pròpies de cada lloc, es converteixen en un element tan o més important que els diàlegs o els conflictes que s’esbossen. Potser l’efecte de fascinació de “Grand Tour” és una mica menor que el de “Tabú” perquè hi ha certs elements (com certa estètica pròpia del cinema mut o les reflexions sobre el colonialisme) que es reiteren i les dues històries s’estenen per sobre de les dues hores, però la nova pel·lícula de Gomes continua sent una experiència en molts aspectes sorprenent, curiosa, reveladora, amb l’esperit del cinema d’aventures i l’inconfusible segell radical i experimental del director portuguès. Altres reaccions (només enllaços).- Olivier Lamm, ressenya per a ‘Libération’, en què remarca: (..) l’èpica híbrida del cineasta portuguès és un trist fracàs. Davide Abbastescianni, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: El nou treball de Miguel Gomes és una juganera i fascinant experiència cinematogràfica que narra la història d’un home que fuig de la seva promesa.
Competició.
De Karim AÏNOUZ, “Motel Destino“. Producció: Brasil, França, Alemanya. Durada: 1h55. Guió: Wislan Esmeraldo, Maurício Zacharias, Karim Aïnouz. Fotografia: Hélène Louvart. Amb Nataly Rocha, Iago Xavier, Fábio Assunção. Nota sinòptica: L’amor entre un noi desemparat que viu al marge d’un sistema que el vol mort i una dona que aguanta els atacs d’un marit abusiu i violent. Sinopsi: El Motel Destino, de color neó, és un hotel sexual al costat de la carretera, sota el cel blau ardent de la costa del nord del Brasil, dirigit pel boig Elias i la seva frustrada i bella dona Dayana. Quan l’Heraldo, de 21 anys, és al motel, després d’haver fracassat en donar un cop i fugint tant de la policia com de la banda que va defraudar, intriga la Dayana i el deixa quedar. Mentre tots dos naveguen en una dansa de poder, desig i alliberament, sorgeix un perillós pla per la llibertat. En aquest ‘noir tropical’, lleialtats i desitjos s’entrellacen, revelant que el destí té el seu propi disseny enigmàtic. Informació: Els productors l’han definida com un ‘thriller eròtic’ i descrit com el retrat íntim d’una joventut el futur de la qual ha estat robat per una elit tòxica i opressiva, contra la qual la rebel·lió i la violència són sovint l’única sortida possible. Informació: Rodada a Ceará (Brasil), l’estat d’on és originari el director. La idea de la pel·lícula neix d’un Laboratori de Guió de Porto Iracema das Artes, escola pública de la qual és mentor Aïnouz, i està escrita amb el nou talent Wislan Esmeraldo i Mauricio Zacharias, actual guionista d’Ira Sachs, que ja va treballar amb el brasiler a “O céu de Suely” / “Love for Sale” (2006). | VI: The Match Factory. DF: Tandem. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance (fr), Variety (ang).|
Algunes reaccions.
Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: La novel·la de James M. Cain, ‘El carter sempre truca dues vegades’ ha estat objecte de curioses versions, algunes literals i altres apòcrifes. (..) Entre totes aquestes versions la més extravagant potser sigui aquesta versió apòcrifa brasilera titulada “Motel Destino”, presentada a Canes, l’acció de la qual transcorre en una sòrdida casa de cites la banda sonora de la qual és una coreografia de gemecs interminables. En aquest espai ple d’ànimes en pena apareix l’Heraldo (..) que fuig de la policia i hi troba refugi. El patró del [local] i la propietària amaguen l’Heraldo, que es dedica a fer el manteniment del lloc. La temperatura de l’ambient és molt tòrrida i el desig esclata entre l’Heraldo i la propietària del lloc. Com bé és sabut l’acció bàsica consisteix a eliminar el marit i iniciar una possible escapada. (..) “Motel Destino” és una pel·lícula de colors cridaners, atmosfera sòrdida, estètica miserabilista i alimentada amb unes quantes dosis de kitsch d’alt voltatge. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) “Motel Destino” suposa el retorn d’Aïnouz al seu Brasil natal. Aquest ‘noir’ brut i suat podria apuntar a una reflexió sobre la cultura de la violència que sembla alimentar la identitat nacional del país -una cultura que educa els més joves a acostumar-se a créixer en la normalitat de la mort- i una sensualitat agressiva, animal i descarnada. L’única idea interessant de la pel·lícula és el claustrofòbic aprofitament d’un espai -un “love motel”, un hotel per hores per a trobades sexuals- que respira erotisme, tractat com un cos que gemega les vint-i-quatre hores del dia. El sexe és imatge -el color vermell i blau de les parets i els llençols, d’una hostilitat fosforescent, potenciat per l’excel·lent fotografia d’Hélène Louvart- i so -el so que emergeix de les habitacions tancades inundant les activitats quotidianes dels personatges, arrossegant-los cap a un remolí de desig-. D’altra banda, la pel·lícula, que no és ni un ‘noir’ de la mena “El carter sempre truca dues vegades” ni tampoc una revisió ‘arty’ de la ‘pornochanchada’ -gènere de comèdia eròtica brasilera molt popular a la dècada dels setanta-, dóna voltes sobre si mateixa intentant resoldre un triangle amorós per la via criminal de la manera més maldestre possible. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) Karim Aïnouz no encerta en la seva combinació de thriller dramàtic i violent amb pel·lícula tòrrida i eròtica, on el desig i la passió promet fer tremolar la pantalla. Les llums de neó i els efectes de colors elèctrics així com la banda sonora plena de gemecs de plaer sexual ni la tragèdia del germà assassinat no aconsegueixen cap efecte pertorbador o inquietant. Tot i ser un relat fallit, resta l’aire complaent pel seu to simpàtic que bandeja el drama i que sembla reversionar els films còmics brasilers pornogràfics dels 70 coneguts com ‘pornochanchada’. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) és un experiment fallit a recrear la química entre romàntica i criminal que sol tenir el millor cinema negre. Una pel·lícula que parteix d’una idea clàssica i força provada a què el director (..) no aconsegueix donar-li gaire credibilitat o lògica, per més esforços que faci l’elenc, el guió i fins i tot per moments l’excessivament desaforada posada en escena. (..) La fotografia d’Hélène Louvart és expressiva, buscant donar-li una aura ‘arty’ a una cosa que en el fons no és més que una trama d’explotació, una mica similar a l’estil buscat per Claire Denis a l’encara més fallida “Stars at noon”. El millor de la pel·lícula són les escenes de sexe: realistes, creïbles, físiques, en més d’un sentit honestes. No intenten ser ‘horny’ ni busquen aquest efecte seductor de tant de noir a l’estil “El carter sempre truca dues vegades”. És gent que té sexe (..) de manera franca i no pas necessàriament travessats per l’amor o la passió. És gairebé un subproducte de l’ambient humit, la poca roba i la necessitat de fer alguna cosa per matar l’estona.(..) A l’hora de resoldre l’embolic –el clímax, diguem-ne, de la pel·lícula (..)– queda clar que a Aïnouz li interessa més el joc que el suspens en si, amb una sèrie d’escenes que voregen el ridícul i que estan filmades amb més interès a construir alguna cosa expressiva i estranya (les actuacions aquí es tornen directament telenovel·lesques) que a crear por o tensió dramàtica. Si bé queda clar des del principi que el ‘noir’ és pres aquí com un format sobre el qual experimentar visualment i expressivament, quan les coses s’haurien de posar intenses i dramàtiques és on més es nota que hem vist un exercici d’estil, amb rols i funcions més que amb personatges creïbles. Un esborrany, potser, d’una pel·lícula millor que no es farà mai. Altres reaccions (només enllaços).- Luc Chessel, ressenya per a ‘Libération’, en què remarca: Exagerant el seu costat sexy i calent, el thriller del brasiler sobre un trio romàntic no convenç. Marta Balaga, crítica per a ‘Cineuropa’ en què remarca: Fa molta calor a l’entretinguda i suada immersió al cinema negre de Karim Aïnouz. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en remarca: Un thriller noir eròtic brasiler tremendament interpretat. (..) Aquesta pel·lícula és interpretada de manera fantàstica pel seu trio central: tres actuacions insconscientment físiques intenses en què els seus cossos es mostren sovint, sensuals però fràgils.
Cannes Première.
D’ Arnaud LARRIEU i Jean-Marie LARRIEU, “Le roman de Jim“ / “Jim’s Story”. Producció: França (SBS Productions*). Durada: 1h41. Guió: Arnaud i Jean-Marie Larrieu, adaptació de la novel·la ‘Le roman de Jim‘, de Pierric Bailly. Amb Karim Leklou, Laetitia Dosch, Sara Giraudeau, Bertrand Belin, Andranic Manet, Eol Personne. Sinopsi: L’Aymeric (Karim Leklou) troba la Florence (Laetitia Dosch), una antiga companya de treball, durant una nit a Saint-Claude a l’Alt Jura. Està embarassada de sis mesos i soltera. Quan neix en Jim, l’Aymeric hi és. Passen uns anys preciosos junts, fins que arriba, després de patir una tragèdia personal, en Christophe (Bertrand Belin), el pare biològic d’en Jim (Eol Personne)… Podria ser l’inici d’un melodrama, també és l’inici d’una odissea de la paternitat: l’Aymeric ja no troba el seu lloc i, allunyat del nen, decideix anar-se’n a fer la seva vida a un altre lloc; però al cap d’uns anys, en Jim, de 23 anys (Andranic Manet), trucar a la seva porta. | VI: Pyramide. DF: Pyramide. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|
Algunes reaccions.
Sandra Onana, a la ressenya per a ‘Libération’: L’emoció que conté l’última pel·lícula dels germans Larrieu és proporcional a la seva aparent lleugeresa. Adaptant una novel·la de Pierric Bailly, que es juraria que va ser escrita per a ells, els dos cineastes francesos creen un melodrama sobre la paternitat que deixa els tremolors a la porta però trenca el cor en mil trossos quan arriba el moment. Ens sorprèn trobar gairebé només escenes de felicitat, relacionades amb la vida normal i extremadament senzilla. Una felicitat de muntanya que el duet pirinenc sempre ha practicat en un cinema reconegut per ser sensual i llibertari. Aquesta vegada es tractarà de maniobrar a través de la malenconia, repartint els cops del destí sense renunciar a viure de guilladura i aigua fresca. Els paisatges de l’Alt-Jura són el teló de fons de la trajectòria d’un home, desproveït de vocació ni de destí, del tipus d’anar on bufa el vent, amb sort, sense enrenou, sense càlcul. En la seva joventut, l’Aymeric va ser detingut per un delicte menor que el va fer complir una pena de presó. A la sortida, es trobà una antiga companya que està (..) embarassada, deixada a l’estacada pel pare del seu fill per néixer. No s’ho pensa dues vegades abans d’enamorar-se i criar aquest nen com a propi. El petit Jim creix en un capoll amorós, gens preocupat per l’existència d’un pare biològic fins que aquest ressorgeix. Degradat al rang de “padrí”, l’Aymeric és cruelment substituït a la vida de Jim i haurà de reconstruir-se sense ell. (..) Aquesta és la maledicció que colpeja l’Aymeric, que ell mateix viu de feines temporals i, finalment, es descobreix reduït a no ser més que un pare efímer per al nen que estima amb totes les seves entranyes. Crida l’atenció la manera amb què els germans Larrieu fan brillar la seva intel·ligència de les emocions, de manera que la desgràcia sembla actuar sempre de manera inadvertida, educada, casual, en no incriminar cap dels personatges que voldríem fer responsables. N’hi havia prou per oferir un bitllet d’anada per al sentimentalisme (fins a l’ús intens de la veu en off), però la pel·lícula aprofita el caràcter desconcertat de la seva tropa d’actors, cadascun dels quals sembla haver estat escollit per l’estranyesa de les seves frases, les seves reaccions o la manca de reaccions. La rotunditat de Karim Leklou entra en joc en aquest paper d’un noi irreductiblement simpàtic, un bloc de resignació desconcertada cada vegada que esperem que el seu personatge es rebel·li. (..) Estilitzada per no ser (per semblar falsament banal), radiant en les seves bifurcacions, la pel·lícula porta aquesta història de paternitat atípica a un punt d’equilibri entre el dolç i el dolorós, fluid com el pas del temps. Altres reaccions.- Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Karim Leklou il·lumina la magnífica i emotiva pel·lícula d’Arnaud i Jean-Marie Larrieu sobre la trajectòria d’una paternitat complexa.
Sessions Especials.
D’ Arnaud DESPLECHIN, “Spectateurs !” / “Filmlovers!”. Producció: França (CG Cinema, Arte, Scala Films, Chanel…). Durada: 1h28. Guió: Arnaud Desplechin. Amb Louis Birman, Dominique Païni, Clément Hervieu-Léger de la Comédie Française, Françoise Lebrun, Sandra Laugier, Olga Milshtein, Milo Machado-Graner, Sam Chemoul, Marilou Poujardieu, Salomé Rose Stein, Micha Lescot, Soshana Felman, Kent Jones, Salif Cissé, Mathieu Amalric. Sinopsi: Què és això d’anar al cinema? Per què hi anem des de fa més de 100 anys? Volia celebrar els cines, la seva màgia. A més, vaig seguir el trajecte del jove Paul Dédalus, com el relat iniciàtic d’un espectador. Hem barrejat records, ficció, investigacions… Un torrent d’imatges que se’ns emporta. Informació: Un assaig fílmic d’homenatge al cinema. Per al seu quinzè llargmetratge, Arnaud Desplechin retroba el seu alter ego Paul Dédalus, protagonista del seu treball autobiogràfic iniciat el 1996 amb “Comment je me suis disputé… ma vie sexuelle” (1996) i continuat anys després amb “Trois souvenirs de ma jeunesse”. En aquest projecte, torna a la infantesa del seu personatge llegendari, i explica la història de com es va introduir al cinema: primer com a espectador, després com a cinéfil i finalment com a director. Tanmateix, aquesta nova part adoptarà una inèdita forma híbrida, a mig camí entre la ficció i el documental. Formada en part per arxius (extractes de pel·lícules, fotogrames, etc.) i unes quantes entrevistes a gent que van acompanyar Arnaud Desplechin en el seu viatge com a espectadors, la pel·lícula adoptarà una forma híbrida i atrevida. Des de les superproduccions de Hollywood fins al neorealisme italià, des del cinema primitiu fins a l’avantguarda de l’art contemporani, la pel·lícula ens portarà a un viatge sensible a través de les imatges que van donar forma a la visió d’Arnaud Desplechin i de moltes generacions d’aficionats al cinema –Nota de CG Films (fr) -. | VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|
Algunes reaccions.
Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: La sessió comença remetent a la idea que el cinema forma part d’una llarga història de la cultura visual, integrat dins del que s’ha definit com a sèries culturals de què parla André Gaudreault. (..) Totes aquestes premisses teòriques que, fàcilment, podem integrar a qualsevol curs d’Història del cinema són el substrat del que parteix Arnaud Desplechin a “Spectateurs!”. No es tracta ni d’analitzar l’ontologia del cinema, ni de fer un retrat nostàlgic sobre la vella cinefília perduda, sinó d’un assaig on el cineasta vol parlar de la funció, l’espectador. En fer-ho, Arnaud Desplechin col·loca la seva pròpia experiència en un lloc central. “Spectateurs!” funciona com una pel·lícula assaig dividida en diferents capítols en què es discuteix sobre l’espectacularitat del cinema, sobre la manera com el cinema captura els elements bàsics, sobre la relació entre el cinema i l’amor o sobre els humiliats i ofesos que han travessat les històries de la pantalla. No es tracta de fer unes altres “Histoire(s) del cinéma” a la manera del treball que Leos Carax ha presentat en aquest festival, sinó d’interrogar el cinema per trobar la posició de l’espectador i la seva mirada. El trajecte és atractiu i emocionant quan en un capítol notable es recorda la figura de Claude Lanzmann i es reivindica la importància de Shoah com a monument. Shoah va ser descoberta per Desplechin a Les 3 Luxembourg el 1985, i en veure-la va entendre que s’hi recull una cosa essencial que el cinema mai no ha d’oblidar: la capacitat de testimoniar. Desplechin també ens introdueix al camí del seu propi testimoniatge. “Spectateurs!” ens parla d’un jove anomenat Paul Dedalus –etern alter ego del cineasta a moltes de les seves ficcions– que un dia va anar al cinema amb la seva àvia i mentre es projectava una versió de ‘Fantômas’ va observar la llum del projector. Després veiem aquest nen transformat en adolescent que descobreix el primer Bergman, “Crits i murmuris”, per anys després tornar a fascinar-se davant les primeres imatges d’ “Els quatre-cents cops” de Truffaut. Aquest nen es va enamorar al cinema, que va parlar sobre “Les margaritas” de Věra Chytilová en un cineclub. Més tard va arribar a Censier, el barri parisenc on fins fa poc hi havia la meca dels estudis de cinema, París III. En aquesta universitat va escoltar les teories de Guy Debord sobre la societat de l’espectacle i li van ensenyar què era el concepte de la identificació espectacular. El nen Paul Dedalus va passar pels diferents estadis de la cinefília fins que un dia va acabar descobrint que el seu futur no passava ni per l’escriptura, ni per la teoria del cinema, sinó per començar a fer pel·lícules. Els vells cineastes de la Nouvelle Vague deien que el dia que van escriure la seva primera crítica van començar a fer cine. Desplechin reivindica la posició de l’espectador, la passió de mirar i pensar el cinema com una cosa indispensable per a la creació. Sense un cineasta espectador no hi ha el cineasta creador. La funció culmina amb ‘Ruby’s Arms’, aquesta meravellosa cançó de Tom Waits que Godard va utilitzar a l’escena més emotiva de “Prénom Carmen”. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) una extraordinària proposta cinèfila i humana carregada d’emoció, inspiració i didactisme (..). Altres reaccions (només enllaços).- Olivier Lamm, ressenya per a ‘Libération’, en què remarca: El cineasta mira de fer el seu autoretrat com un aficionat al cinema, però es perd en una improbable pel·lícula d’assaig sobre el cinema. Guy Lodge, ressenya per a ‘Variety’, en què remarca: Arnaud Desplechin torna a la pista amb una oda fresca però reflexiva a la cinefília. Barrejant de manera alegre el documental amb (..) ficció per al seu alter ego recurrent Paul Dédalus, l’última de l’autor francès és benvinguda després d’algunes pel·lícules recents dolentes. Sheri Linden, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter, en què remarca: Eloqüent documental híbrid d’Arnaud Desplechin que celebra la part del públic de l’equació del cinema.
Sessions Especials.
D’ Alexis DUCORD i Vincent PARONNAUD, “Dans la forêt sombre et mystérieuse” / “Into the WonderWoods”. Animació en 3D. Guió: Vincent Paronnaud, adaptació del còmic del mateix Paronnaud (escrit amb el pseudònim Winshluss). Nota sinòptica: segueix un nen de 10 anys quan descobreix un món boscós misteriós. Sinopsi (del llibre adaptat): L’Angelo, un aprenent d’aventurer aficionat a la zoologia, va amb la seva família a visitar la seva àvia genial, que ara està molt malalta. Però a la zona de descans de l’autopista on s’aturen, els seus pares l’obliden i se’n van sense ell! Aterrit, l’Angelo decideix tirar pel dret al bosc, on es perd completament… Les seves trobades amb criatures fascinants -des de la cuca obesa fins a l’ogre terrorífic- faran del seu viatge únic una aventura fantàstica. | DF: Le Pacte. EF: 23.10.2024. Enllaços: IMDB 1, IMDB 2, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|
Fora de Competició.
De Matthieu DELAPORTE i Alexandre de la PATELLIÈRE, “Le Comte de Monte-Cristo“. Producció: França (Chapter 2*, Pathé). Durada: 2h58. Guió: Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, nova adaptació de la novel·la ‘El comte de Montecristo‘, d’Alexandre Dumas. Amb Pierre Niney, Pierfrancesco Favino, Anaïs Demoustier, Bastien Bouillon, Anamaria Vartolomei, Laurent Lafitte Patrick Mille, Vassili Schneider, Julien De Saint-Jean. Sinopsi: Víctima d’una conspiració, el jove Edmond Dantès (Pierre Niney) va ser detingut el dia del seu casament per un crim que no havia comès. Després de catorze anys de presó al Château d’If, va aconseguir fugir-ne. Havent-se fet immensament ric, torna sota la identitat del comte de Montecristo per venjar-se dels tres homes que el van trair. Vídeos: Tràiler (VOSA), Tràiler (VO). | VI: Pathé International. DF: Pathé. EF: 28.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, Cineuropa (fr/ang).|
Algunes reaccions.
Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Una nova adaptació d’’El comte de Montecristo’, dirigida per Mathieu Delaporte i Alexandre de La Patelliere, dura tres hores, però, encara que està filmada de manera convencional, els elements del relat d’Alexandre Dumas continuen enganxant. Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat per Facebook-: La novel·la d’Alexander Dumas, ‘El comte de Montecristo’ és fonamental. És un gran fulletó que desenvolupa i reflexiona sobre el tema de la venjança, convertint-se en un il·lustre precedent de tots els ‘revenge films’ que al món han estat des d'”Old Boy” a “Kill Bill”. També ens parla d’un personatge sinistre emmascarat, que porta una vida fosca a un palau, amaga la seva identitat amb la col·laboració de dos ajudants. Tampoc estem lluny de “Batman” i de molts altres còmics que han servit com a precedent. ‘El comte de Montecristo’ posseeix, a més, un valor afegit per als que som de la generació dels setanta. Alguns no podem contemplar la nostra infància sense la imatge catòdica d’una televisió en blanc i negre on Pepe Martín va ser el nostre etern Edmundo Dantés. És per tots aquests motius que la tornada d”El comte de Montecristo’ té alguna cosa de celebració, sigui en el format que sigui. El relat literari és tan potent que actua com un contenidor de tot allò que va ser el millor fulletó del segle XIX. Des de fa uns anys, la Pathé està entossudida a dur a terme una operació consistent a ressuscitar els clàssics de la literatura d’aventures del segle XIX per mostrar als joves actuals que ‘Els tres mosqueters’ van ser quatre gràcies a D’Artagnan i que Milady de Winter ha estat una de les dames més perverses de la novel·la històrica. Dins aquesta operació, “El comte de Montecristo” havia d’ocupar un lloc essencial. Rodada amb un pressupost de 43 milions d’euros per dos directors artesans que havien ofert a la Pathé alguns èxits comercials de la comèdia popular francesa, la pel·lícula no enganya. “El comte de Montecristo” és una adaptació força propera a l’original literari rodat des de la grandiloqüència i el subratllat. La música és omnipresent i ressona en especial força quan Dantés arriba a l’illa de Monte Cristo per trobar el tresor ocult i iniciar una altra vida. La realització és efectista i poc inspirada, però el ritme del muntatge i els girs del relat original de Dumas fan que la pel·lícula funcioni com un bon entreteniment per a les tardes de diumenge, com un exemple dels excessos, límits i poques virtuts del cinema d’entreteniment europeu a l’època de la postproducció. Això sí, cal no oblidar mai que ‘El comte de Montecristo’ és l’origen del tot i anar als orígens ens ajuda sempre a comprendre el present, en aquest cas l’esdevenir.
Un Certain Regard.
De Minh Quý TRƯƠNG, “Viêt and Nam“. Producció: Vietnam, Filipines, Singapur, França, Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA. Durada: 2h09. Nota sinòptica: Dos carboners somien amb un futur millor a la superfície i ultramar. Sinopsi: En Nam i en Việt s’estimen. Tots dos són miners, treballant a 1.000 metres sota terra, on el perill espera i predomina la foscor. En els breus moments de respir, en l’esgotament dels cossos masculins, es besen. El poble on viuen viu del carbó. La mare d’en Nam recull els residus de carbó de les mines per fer briquetes. El carbó els permet guanyar-se la vida, mentre contamina la terra i el mar. En Nam, com altres joves, tanmateix ha decidit anar-se’n del país. Moltes famílies surten de la pobresa gràcies als diners que reben dels familiars que treballen a l’estranger, la majoria immigrants il·legals. En Nam coneix un agent que pot passar gent a l’estranger en contenidors. El pare d’en Nam, un soldat que va morir a la guerra, visita els somnis de la seva mare per dir-li on va morir. Un matí, en una cova costanera, en Nam sagna quan hi entrae en Việt. Veient la sang, en Nam li diu a en Việt: “Vaig veure el meu pare, un home sense rostre, quan estava a punt d’ejacular”. En Nam, la seva mare i en Viêt van cap al sud, cap a l’antic camp de batalla, per a trobar les restes del seu pare (L’Atelier). Informació: Sempre m’he preguntat sobre les maneres en què un individu podria estar íntimament connectat amb la Història, fins i tot sense ser-ne conscient. M’imagino un jove vivint esdeveniments estranys; com un peix, neda en els corrents de la Història, on passat, present i futur s’han fusionat en un sol; aquesta és la premissa d’aquesta pel·lícula, “Viêt i Nam”. Veig “Viêt i Nam” com una pel·lícula sobre les connexions íntimes entre un individu i una Història no resolta, entre la realitat i la seva reverberació: esperança, entre gèneres-homosexualitat, aquí i allà… Aquesta pel·lícula és la meva resposta personal a l’ambigua Història del país. En essència, “Viêt i Nam” és una història d’amor, una història d’amor embruixada pel fantasma de (la) Història. (L’Atelier). Projecte presentat a L’Atelier de la Cinéfondation. Vídeo: Tast VOSF. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Tous les pojets de L’Atelier (fr), IFFR-Introducing “Viet and Nam” (ang).|
Algunes reaccions.
Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: En una escena de “Viet and Nam”, dos nois acompanyats de la seva mare i d’un antic combatent a la guerra de Vietnam visiten una mèdium especialista a trobar els desapareguts durant la guerra. La mèdium els dóna un tros de terra i afirma: “La carn ha esdevingut terra negra”. Aquesta mateixa terra negra ha esdevingut des de les primeres escenes de la pel·lícula el veritable motiu visual de la pel·lícula. Viet i Nam són dos joves amants que treballen en una mina, excaven a l’interior de coves de carbó, però aquesta terra humida, negra, no és res més que una metàfora que recull una clara idea sobre les restes de la història. “Viet and Nam” és una pel·lícula poètica que parla del pes de la memòria a l’interior d’un país, trencant les fabulacions americanes i analitzant les cicatrius heretades per la guerra. La pel·lícula es desenvolupa a principis del mil·lenni, un dels dos joves protagonistes afirma que se sent trist davant del pare que ja no hi és, el seu amant vol fugir del país i buscar refugi en algun altre lloc. La família viu al Vietnam del Nord i ha d’anar fins al Vietnam del Sud per trepitjar l’indret de la batalla que ha esdevingut lloc de la memòria. Abans de dur a terme una conscient marxa cap a l’exili, cal trobar les restes del que va ser la guerra, conèixer aquest trauma original que tot ho determina. Al llarg de la pel·lícula escoltem veus que ens donen noms i cognoms de soldats desapareguts, assistim a la ritualització de la mort a l’interior d’un museu de la memòria on els ossos s’acumulen en fosses comunes, veiem els camps on es va instal·lar la mort i penetrem a l’interior de la jungla per trobar l’arbre al costat del qual el pare va acabar desapareixent. Les belleses exòtiques del paisatge vietnamita estan marcades per les ferides, com les bombes que encara jeuen a l’interior de la terra negra. “Viet and Nam” és el segon llargmetratge de Truong Minh Quý i és una pel·lícula dura i molt bella, un poema sobre la necessària memòria col·lectiva d’un poble que està construïda en forma de ritual a la recerca d’uns espais que amaguen els traumes de la pròpia història. Una obra complexa però de gran intensitat emotiva. Joan Millaret Valls, l’article per a ‘cinemacatalà.net’: (..) Molt destacada ha estat la pel·lícula vietnamita “Viet and Nam” de Truong Minh Quy ambientada en un primer moment en el món subterrani de les mines de carbó amb dos joves miners homosexuals Nam i Việt amb moments que semblen irreals. Un dels dos nois diu que té visions fantasmàtiques del pare que va morir a la guerra i aleshores els dos nois, la vídua i un company de batalló de l’Exèrcit del Nord que va sobreviure, travessaran la jungla a la recerca de les restes del pare mort. Aquest desplaçament incorpora el motiu de la guerra del Vietnam (..) i la tragèdia dels desapareguts. El resultat és una mena de poema d’aires flotants, amb una trama poc naturalista, i amb un to desesperat i pessimista. I és que la pel·lícula incorpora també el grau de misèria en el que mouen els protagonistes i que força la necessitat imperiosa d’escapar del país incorporant el motiu de la immigració il·legal i perillosa. Olivier Lamm, a la ressenya per a ‘Libération’, en què remarca: En un segon llargmetratge ple de gravetat i originalitat sobre dos amants treballant en una mina, Minh Quy Truong explora els traumes heretats de la guerra del Vietnam. David Katz, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Als crítics els encanta assenyalar dualitats òbvies en les seves ressenyes, però les d’aquesta pel·lícula no es poden evitar. En Việt (Phạm Thanh Hải) i en Nam (Đào Duy Bảo Định) són els amants masculins secrets i encreuats a “Viet i Nam”, també equivalent a un binari: cadascun representen les meitats simbòliques clau que componen el país, que també amenacen de separar-se (i, per descomptat, no podem descartar la ressonància històrica dels seus territoris del nord i del sud, abans oposats). La pel·lícula de Trương Minh Quý, després del seu document estrenat a Locarno, “The Tree House” és una de les més impressionants d’Un Certain Regard d’enguany a Canes. La pel·lícula és pacient i cada cop més hipnòtica, i Trương superposa la història d’un romanç prohibit amb un fil narratiu orientat al passat que involucra el pare assassinat d’un dels homes, un militant del Viet Cong durant la guerra. Tot i que és probable que obtingui comparacions instintives amb la guanyadora de la Càmera d’Or de l’any passat, “Inside the Yellow Cocoon Shell” aquesta pel·lícula satisfà molt més el que podríeu anomenar una pel·lícula tradicional del “Vietnam”, és a dir, una mirada retrospectiva al conflicte de poder de la Guerra Freda, ressonant amb les fixacions de representacions cinematogràfiques del passat sobre les víctimes humanes d’ambdós bàndols (..). Altres reaccions.- Jessica Kiang, ressenya per a ‘Variety’, en què remarca: La història és una tomba poc fonda en un romanç queer de penombra i planyívol. Dos miners vietnamites gais enamorats es veuen perseguits per fantasmes del passat i falses promeses del futur a la segona pel·lícula somnolent i distintiva de Truong Minh Quy.
Un Certain Regard.
De Gints ZILBALODIS, “Flow“. Producció: Letònia (Dream Well Studio*), Bèlgica (Take Five), França (Sacrebleu Productions). Durada: 1h25. Film d’animació. Guió: Gints Zilbalodis, Matiss Kaza, Ron Dyens. Nota sinòptica: Un gat, una mica individualista i ansiós davant la pujada de les aigües, es troba amb un lèmur, un labrador, un capibara i un ocell que, davant l’adversitat, no tindran més remei que cooperar. Sinopsi: Un gat obstinadament independent es desperta en un univers envaït per l’aigua on tota vida humana sembla haver desaparegut. Troba refugi en un vaixell amb un grup d’altres animals. Però portar-s’hi bé demostra ser un repte encara més gran per a ell que superar la por a l’aigua i sobreviure a la inundació. Ara tothom haurà d’aprendre a superar les seves diferències i adaptar-se al nou món que se li imposa. Vídeo: Tast. | VI: Charades. DF: UFO Distribution. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. |
Algunes reaccions.
Joan Millaret Valls, l’article per a ‘cinemacatalà.net’: (..) un títol extraordinari com la coproducció de Letònia, França i Alemanya ‘Flow’ del letó Gints Zilbalodis, una enlluernadora cinta d’animació digital d’una qualitat suprema sense diàlegs protagonitzada per un grup d’animals gens antropomòrfics. La aventura està liderada inicialment per un gat solitari i la pel·lícula esdevé una corredissa perpètua enmig d’un cataclisme aquàtic que inunda la terra i que ens regala vistosos i bells elements fantàstics i escenogràfics d’una qualitat suprema. Altres reaccions (només enllaços).- Didier Péron, ressenya per a ‘Libération’, en què remarca: Sense dependre mai d’una veu en off ni de l’antropomorfisme habitual, el llargmetratge d’animació del cineasta letó Gints Zilbalodis, sobre animals que exploren després d’una riuada, sorprèn pel seu domini i la seva alçada de visió. David Rooney, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’, en què remarca: Una encantadora faula ecologista sobre una comunitat que converteix l’animació 3D en màgia artesanal. Davide Abbatescianni, crítica per a ‘Cineuropa’ en què remarca: L’entranyable cinta d’animació de Gints Zilbalodis, sobre un gat negre després d’una inundació catastròfica, és una de les joies de la selecció de Canes d’aquest any.
Quinzena dels Cineastes.
De Ryan J. SLOAN, “Gazer“. Producció: EUA (Telstar Films i altres). Durada: 1h54. Guió: Ryan J. Sloan, Ariella Mastroianni. Repartiment: Ariella Mastroianni (Frankie Rhodes), Jack Alberts (Henry Foster), Renee Gagner (Paige Foster), Marcia Debonis (Brenda), Tommy Kang (detectiu Gale Chong), Emma Pearson (Cynthia Rhodes), Marianne Goodell (Diane Rhodes), Grant Schumacher (Roger Rhodes). Sinopsi: Als afores de Newark, Nova Jersey, la Frankie és una jove mare amb una rara malaltia cerebral degenerativa anomenada discronometria, que li impedeix percebre correctament el temps i la realitat. Propensa a la paranoia i a les freqüents “sortides de zona”, utilitza cintes de casset autogravades per mantenir-se fora de perill i present en el nostre món modern d’alta tecnologia. Separada de la seva filla contra la seva voluntat, fa feines ocasionals. Tanmateix, incapaç de trobar una feina estable, accepta desesperadament la d’una dona misteriosa amb un passat fosc que ha trobat a la reunió d’un grup de suport. Text de presentació de la Quinzena: Primera pel·lícula d’un cinèfil apassionat, rodada amb un pressupost irrisori, “Gazer” torna als codis del thriller paranoic dels grans mestres del Nou Hollywood amb un toc del cinema de terror a l’estil Cronenberg. Rodat en un magnífic 16 mm, la pel·lícula demostra un domini sorprenent en la direcció d’actors, planificació i muntatge. Hi seguim un personatge femení magnètic interpretat per Ariella Mastroianni, també coautora de pel·lícula. Ryan J. Sloan, com tots els candidats a ser a la Quinzena, els va fer arribar la pel·lícula amb un text que l’acompanyava, que els organitzadors han volgut donar a conèixer perquè conté un missatge d’ànims per a tots els que vulguin fer una pel·lícula: Vaig desenvolupar una profunda passió per l’art de narrar històries, però sempre em vaig sentir com un ‘outsider’, un creatiu de coll blau que no encaixava enlloc. El camí cap a la realització semblava impossible sense suport financer o institucional, fins que em van donar un consell: “Si hi ha una història que crema dins teu, fins al punt que no pots continuar vivint sense explicar-la, no esperis que t’hi convidin”. Amb aquest consell, vaig passar dos anys desenvolupant la meva pel·lícula. Vaig multiplicar les feines i vaig treballar de 6 del matí a les 11 de la nit. Vaig filmar sempre que podia, durant els caps de setmana, amb un petit equip. La meva pel·lícula és en molts aspectes una carta d’amor a les pel·lícules que em van inspirar. És un exemple de cinema independent de base creat a través d’un esperit de comunitat, que, espero, inspiri a d’altres cineastes a desafiar els camins tradicionals, a fer les seves pel·lícules com vulguin, sense que se’ls demani. | VI: Memento*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|
Algunes reaccions.
Diego Lerer, la críica per a ‘Micropsia’: Una molt bona sèrie d’idees fetes pel cinema amb el talent i alhora les limitacions d’un director sense experiència i amb poc pressupost, “Gazer” intenta recuperar la inquietant atmosfera de molts thrillers psicològics dels anys ’70 aconseguint-ho des del plantejament però sense poder anar més lluny que això potser per condicions que tenen més a veure amb el gairebé amateurisme de la producció que amb una altra cosa. En algun sentit, la pel·lícula podria ser una demo o una carta de presentació perquè després algun altre director –o el mateix Sloan, amb més experiència i recursos– la filmi una altra vegada i millor. El germen d’un gran thriller paranoic hi és, en la seva combinació de “La finestra indiscreta” amb el relat policial que té un narrador poc fiable (com “Memento”, de la qual també pren molts elements), en aquest cas per una estranya afecció neurològica que fa que la protagonista percebi el temps de manera poc usual. La Frankie (Ariella Mastroianni, també coguionista) és una noia que escolta tothora cassets amb indicacions precises. Mentre treballa en una estació de servei, va per la ciutat o és a casa seva. Al cap de poc en sabrem el motiu: té una manera rara de percebre el temps, com si es pengés amb coses i es despertés hores després sense adonar-se del que va passar entremig. Per això necessita l’àudio, que li funciona com una guia permanent i recordatori de passos i accions. Desviar-se d’aquesta línia pot ser un problema. Un dels trucs que fa servir al casset per no perdre’s passa per l’observació de detalls. I així la Frankie arriba a veure gent que viu en un edifici i n’imagina les vides. En un moment topa amb la Paige, una dona que surt d’aquest edifici després de barallar-se amb un home i després se la troba en un grup d’autoajuda, ja que totes dues van tenir experiències properes lligades al suïcidi: tant el marit de Frankie com la mare de Paige (Renee Gagner) van acabar amb les seves vides. Sortint d’aquesta reunió, la Paige fa a la Frankie una proposta: li demana que entri a la casa on viu el seu germà, hi tregui les claus d’un cotxe i se l’emporti. Li pagarà 3000 dòlars, que la Frankie necessita per al lloguer, per a la seva salut i per a donar diners a la sogra, que cuida la seva filla, ja que ella no està en condicions de fer-ho. Aviat va quedant clar que tot és un parany i “Gazer” de seguida anirà desxifrant com, qui i perquè, mentre en paral·lel l’estat mental de la Frankie es torna més i més feble. La dona percep molt malsons que es colen a la seva vida real –molts semblen tenir a veure amb el suïcidi del seu marit i tenen un inexplicable format de pel·lícula de terror dels anys ’80–, mentre que tant ella com l’espectador comencen a dubtar respecte a què de tot allò que ella veu o creu veure és cert i què rau només a la seva imaginació. [Ryan J.] Sloan dóna més voltes a l’assumpte del que és necessari –en cert punt és força simple tot plegat–, posant massa l’accent en anades, vingudes i complicacions que porten a camins detectivescos una mica inútils. El mateix passa amb la malaltia en si, que té un pes en el relat més gran del que necessita la trama per a funcionar. Però si bé l’enigma se sosté i el misteri roman, el que hom nota a “Gazer” té més a veure amb la poca traça de la narració, de les actuacions, de muntatge i cert amateurisme en molts aspectes de la producció. Filmada en 16mm. amb el que semblen ser quatre rals, “Gazer” té una mica de projecte d’escola de cinema, de noble esforç d’un cineasta fent els primers passos en el llargmetratge. Idees n’hi sobren –tant de guió com d’observació i retrat de la zona de Nova Jersey on transcorre la història–, igual que enginy i cert talent per a la construcció de climes. Li falta, encara, una mica d’experiència i coneixement per fer amb tot això una pel·lícula a l’alçada de la que segurament té al cap.
Quinzena dels Cineastes.
De Mahdi FLEIFEL, ” To a Land Unknown“ “Vers un pays inconnu”. Producció: Anglaterra, França, Alemanya, Grècia, Països Baixos, Qatar, Aràbia Saudí, Palestina. Durada: 1h45. Guió: Mahdi Fleifel, Fyzal Boulifa, Jason McColgan. Repartiment: Mahmood Bakri (Chatila), Aram Sabbagh (Reda), Mohammad Alsurafa (Malik), Angeliki Papoulia (Tatiana), Mouataz Alshalton (Abu Love), Mohammad Ghassan (Yasser), Monzer Reyahnah (Marwan). Sinopsi: En Chatila i en Reda són dos cosins palestins que han fugit d’un camp del Líban i s’han refugiat a Atenes. Junts, multipliquen les martingales per a recaptar la suma de diners que els permeti adquirir passaports falsos, una porta d’entrada a Alemanya on somien amb poder finalment construir la seva vida. Però aquesta recerca els empeny a traspassar els seus límits, deixant enrere una part d’ells mateixos amb l’esperança d’un futur millor. Text de presentació de la Quinzena: Primera ficció d’un cineasta palestí que ha destacat en l’àmbit del documental, la pel·lícula explica l’intent desesperat de dos cosins palestins il·legals atrapats a Atenes per trobar una trampa que els permeti fer cap a Alemanya. Nodrit del cinema americà novaiorquès (com “Cowboy de mitjanit“, etc.), “To a Land Unknown” avança a tota marxa, talment com un thriller nerviós, tràgic i també molt ben documentat (..), tràgic però també molt informat de les condicions de vida dels emigrants, de les quals no n’ignora la realitat, sense exagerar-les ni diluir-les en excés. | VI: Salaud Morisset*. DF: Eurozoom*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|
Algunes reaccions.
Luc Chessel, ressenya per a ‘Libération’: (..) El cineasta d’origen palestí Mahdi Fleifel –que va créixer a Dubai i en un camp de refugiats al Líban, i que viu a Dinamarca des de fa molt de temps– construeix aquest primer llargmetratge de ficció (després dels documentals) com una pel·lícula a duo, jugant el contrast entre el seriós i colèric Chatila (Mahmood Bakri) i el més volàtil i somiador Reda (Aram Sabbah), addicte a l’heroïna i treballador sexual ocasional: la pel·lícula no aprofita l’ocasió per defugir tòpics. En última instància, és el més responsable dels dos qui es mostrarà irresponsable, arrossegant el seu cosí a plans cada cop més difícils per recaptar els diners per a la seva sortida a Occident. Si bé la pel·lícula es queda encallada com els seus protagonistes –amb ells fins al final, fins al punt de faltar distància– en aquest camí una mica thriller, que busca agradar però que no li convé gaire, conserva certes qualitats com estudis de personatges. Els segueix pels carrers i els autobusos, amb els seus acaronador 16 mm, sense deixar de plantejar la qüestió del destí dels palestins. Altres reaccions (només enllaços).- Jordan Mintzer, ressenya a ‘The Hollywood Reporter’. Savina Petkova, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: El segon llargmetratge de Mahdi Fleifel és una cinta sobre la migració plena d’empatia, que fa gala de l’excel·lent interpretació de Mahmood Bakri.
Quinzena dels Cineastes.
De Chantal AKERMAN, “Histoires d’Amérique: Food, Family and Philosophy” / “American Stories: Food, Family and Philosophy”. Producció: Bèlgica, França. Any: 1989. Durada: 1h32. Guió: Chantal Akerman. Amb Maurice Brenner, Carl Don, David Buntzman, Judith Malina, Eszter Balint, Dean Jackson, Roy Nathanson. Nota sinòptica: Nova York a l’alba. A prop del pont de Williamsburg, dones, homes, gent gran i nens expliquen les seves vides i els seus records: Històries d’immigrants jueus a la ciutat de Nova York explicades amb humor i ironia. Chantal Akerman està buscant la seva identitat jueva… Text de presentació de la Quinzena: Chantal Akerman (1950-2015) i la Quinzena comparteixen una llarga història. Va ser a la Quinzena que l’any 1975 Akerman va venir a presentar la seva primera obra mestra, “Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Brussel·les“, escollida recentment com a millor pel·lícula de la història del cinema pels cineastes i crítics d’arreu del món a la revista ‘Sight and Sound’. Durant les dècades següents, la Quinzena s’hi va mantenir fidel amb les selecció de “Golden Eighties” (1986), “Sud” (1999), “La Captive” (2000) i “Tombée de nuit sur Shanghaï” (2007). Amb motiu de la seva nova restauració, la Quinzena es complau a redescobrir aquesta gran pel·lícula -“la pel·lícula de la reconciliació” com deia la seva autora- tanmateix encara massa poc coneguda de Chantal Akerman, a qui volem retre homenatge. (..) “Vaig retrobar la meva llibertat, la meva respiració, la meva joia”. El 1989, “Histoires d’Amérique” va marcar un renaixement al cinema d’Akerman. Amb motiu d’un encàrrec de La Sept, la directora comença un projecte de curtmetratge dedicat a un escriptor que admira, Isaac Bashevis Singer, els llibres del qual li ofereixen la memòria que li ha estat negada: el record de la Shoah. Durant la seva investigació, la cineasta es va adonar que li havia arribat l’hora d’enfrontar-se a aquest punt cec de la seva història i de mirar d’inventar-ne la seva pròpia memòria de dona jueva. Així prendran forma aquestes “Histoires d’ Amérique”.| VI: Fondation Chantal Akerman. DF: Capricci-Retrospectiva Chantal Akerman en versions restaurades. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| | Sessió Especial de la Quinzena dedicada a autor consagradíssim. |
Algunes reaccions.
Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’ L’estranya comèdia indie amb què Chantal Akerman va reconnectar amb les seves arrels jueves: (..) un dels llargmetratges més insòlits i menys coneguts de la directora, i una peça imprescindible per aprofundir en el vincle que mantenia Akerman amb les seves arrels jueves. Als anys vuitanta, Chantal Akerman va treballar durant un llarg període en l’adaptació de ‘The Manor’ d’Isaac Bashevis Singer (premi Nobel i autor, entre d’altres, del relat en què s’inspira “Yentl” de Barbra Streisand), per la qual esperava comptar amb Robert de Niro com a protagonista i un pressupost folgat com es correspon a un film d’època. El projecte no va arribar a quallar per diverses raons, no només les econòmiques, com ens explicava en la presentació d’”Histoires d’Amérique” a la Quinzena Sonia Wieder-Atherton, responsable de la música del film i companya sentimental d’Akerman. Finalment, la directora va decantar-se per una altra opció que seguia inspirant-se en bona part en les lectures de Singer i allò que transmetien, el desencaixament de la comunitat jueva en altres terres o altres èpoques. La identitat jueva entesa com una experiència perpètua de desarrelament, una de les idees que travessen tota la filmografia de la belga. “Histoires d’Amérique: Food, Family and Philosophy” es configura a partir d’un ventall polifònic de relats sobre la diàspora jueva que expliquen múltiples personatges en primera persona una nit d’estiu en els marges tronats d’un barri prop del Pont de Williamsburg, a Nova York. A més d’en la literatura de Singer, Akerman es va inspirar en les cartes d’immigrants jueus que llegia en diaris de la pròpia comunitat, relats que explicaven les experiències més extremes i curioses vinculades tant als pogroms patits a Europa com a les renúncies de la vida migrant. A partir d’aquí va escriure les múltiples històries que ens conten intèrprets la majoria desconeguts, figures que representen un sentiment de judeïtat no del tot assimilada als Estats Units. Amb “Histoires d’Amérique: Food, Family and Philosophy”, Akerman esdevé l’autora i passadora d’un conjunt de narracions que conformen una memòria col·lectiva sobre la diàspora i li permeten cobrir en part el buit que sentia pel que fa a la connexió amb les seves arrels jueves. Som davant d’una pel·lícula eminentment parlada, que restaura el gust pel relat popular de transmissió oral. Alhora, el film recull els diferents registres de l’humor jueu, i la tradició pròpia de conjurar l’horror de la Xoà a través de la comicitat. Les històries que poden semblar més banals conviuen amb records sobre l’horror i alguns gags recurrents propis del teatre de l’absurd. La connexió amb el llegat memorístic de tot un poble no només es fa a través de la veu. Sonia Wieder-Atherton va composar per a l’ocasió una banda sonora directament inspirada en els cants hassídics, que barregen l’hebreu amb l’ídix, i que estructura el film des d’una dimensió més musical. (..) “Histoires d’Amérique” recull el sentiment d’estranyesa de la identitat jueva dins d’un context pròpiament nord-americà. Al llarg dels anys vuitanta i noranta, Chantal Akerman du a terme les seves pel·lícules més “accessibles”, del musical “Golden Eighties” (1986) a la comèdia romàntica “Un divan a Nova York” (1996), passant per la fantasia sensual i nocturna de “Toute une nuit” (1982), amb la qual “Histoires d’Amérique” comparteix la creació d’un univers urbà nocturn com a refugi unificador d’un grapat de personatges solts que no es reuneixen fins al final. La pel·lícula que ens ocupa resulta un pèl més heterodoxa que els films citats, atès que se situa en un estadi entre la ficció i la no ficció, entre el relat oral i la fragmentació narrativa. Alhora, no deixa de desprendre cert aroma de pel·lícula indie nord-americana ambientada al Nova York més nocturn i marginal, i transmet a més un encant particular, amarat per un peculiar o obscur sentit de l’humor. És l’enèsima constatació de la cineasta majúscula que era Chantal Akerman, aquí amb un proposta inesperada que posa en primer pla el seu talent per a l’escriptura, en concret, de relats al voltant de la memòria d’altres que prenen entitat a través d’uns intèrprets esplèndids. Va ser la seva forma de perpetuar la transmissió del llegat d’una “història plena de forats”, per part d’algú “que ni tan sols té una criatura”, com declara ella mateixa des de la veu en off just a l’inici.
Setmana de la Crítica.
D’ Emma BENESTAN, “Animale“. Producció: França (June Films*), Bèlgica (Frakas Productions). Guió: Emma Benestan. Amb Oulaya Amamra. Nota sinòptica: Drama de revenja. Sinopsi: La Nejma (Oulaya Amamra), de 22 anys, treballa a la manada de Léonard a la Camarga. Mentre s’entrena per convertir-se en ‘raseteuse‘, una tradició de la Camarga que consisteix a desafiar el toro a l’arena, el rumor d’un toro violent i rebel que ha fugit espanta els habitants. Troben morts tot de nois. Una bèstia ronda i no se la veu per enlloc… Comentari de la Setmana: Segon llargmetratge de la directora francesa Emma Benestan que torna a visitar el mite de la bèstia i situa la seva pel·lícula entre el western, el ‘slasher’, el terror corporal i la pel·lícula de venjança, tot en territori camarguenc. Un potent manifest feminista en el qual brilla l’actriu Oulaya Amamra, transcendida per aquest paper complex i físic. | VI: Film Constellation. DF: Wild Bunch Distribution*. DE: Filmin. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Seances Speciales-Entrevista a productora del film (fr), Variety (ang), Cineuropa (fr), Occitanie Films (fr/ang).| Sessió Especial – Pel·lícula de Cloenda de la Setmana de la Crítica.|
Algunes reaccions.
Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’: Emma Benestan signa una barreja de western modern i cinema fantàstic metafòric en seguir una dona que s’ha de fer un lloc en un món dominat pels homes.
Cannes Classics. 60 anys d’”Els paraigües de Cherbourg” de Jacques Demy, Palma d’Or 1964.
“Jacques Demy, le rose et le noir“, de Florence Platarets (2024). Producció: França. Durada:1h28. Una producció Ex Nihilo, Ciné-Tamaris, Arte France i INA, amb la participació de Ciné +, Cineventure 9, CNC. Vendes internacionals mk2 Films.
Cannes Classics. Còpies restaurades.
“El monstre a primera plana” / “Notícia de una violación en primera página” / “Viol en première page” / “Slap the Monster on Page One” / “Sbatti il mostro in prima pagina”, de Marco Bellocchio (1972). Durada: 1h28. Una presentació de la Fondazione Cineteca di Bologna. Restaurat en 4K per la Fondazione Cineteca di Bologna en col·laboració amb Surf Film i Kavac Film i sota la supervisió de Marco Bellocchio, al laboratori L’Immagine Ritrovata.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!