El pols de la llengua als Països Catalans

He tingut l’oportunitat de participar en aquest seminari que s’ha fet els dies 18 i 19 de març proppassats a Bogotà, organitzat pel Ministeri de Cultura de Colòmbia i l’Institut Ramon Llull, i que ha estat un acte paral·lel al XII Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá, en el qual el convidat d’honor han estat Catalunya i Balears. Compartir aquests dies amb responsables de pobles amerindis com el wayuu, arhuac, totoró, achagua… o afroamericans com el poble raizal de San Andrés, que parlen un crioll de base anglesa, ha estat un autèntic privilegi, d’enriquiment mutu entre cultures, i que posa en evidència que, malgrat les  diferències entre els nostres Països Catalans i aquestes altres comunitats lingüístiques, la lluita per la igualtat de les llengües -que en el fons vol dir la igualtat de les persones- i la dignitat dels seus parlants és universal.

(…)

En la imatge adjunt: fotografia del programa

Aquestes jornades cal situar-les en un moment en què l’Estat colombià acaba d’aprovar la Ley 1381, de 2010, que és una “llei de llengües” l’objectiu de la qual és “el reconeixement, la protecció i el desenvolupament dels drets lingüístics i col·lectius dels grups ètnics amb tradició lingüística pròpia, així com la protecció de l’ús i desenvolupament de les seves llengües” (en el document núm.1 trobareu el text íntegre de la llei). Cal recordar que aquesta llei emana de la Constitució Política de Colòmbiaque en el seu article desè estableix que “las lenguas y dialectos de los grupos étnicos son también oficiales en sus territorios” i que “la enseñanza que se imparta en las comunidades con tradiciones lingüísticas propias será bilingüe y es necesario que el Estado avance en el desarrollo de este reconocimiento” (quan m’ho explicaven no podia deixar de comparar-ho amb el fet que la “Ley de lenguas” d’Aragó no reconeix l’oficialitat de la nostra llengua a la Franja!).

Per tant, el que vam fer, per part catalana, és explicar la nostra experiència en el camp de la política lingüística i, en el meu cas, vaig explicar el procés de normalització lingüística del nostre sistema educatiu (en el document núm. 2 trobareu, en format PDF, la presentació digital que es va fer servir).

Per part dels pobles amb llengua pròpia de Colòmbia, em van cridar especialment l’atenció tres realitats:

La del poble achagua, el líder del qual ens explicà, sense embuts, que després d’haver quedar delmats per culpa de l’home blanc -en quedaven unes poques desenes- es llençaren a una política d’increment de la natalitat (ara ja en són uns centenars), decretaren l’expulsió del “resguardo indígena” d’aquells qui no parlaven la llengua del grup i decidiren que no els interessa l’escola “nacional” colombiana, ja que la seva escola era el seu entorn… Sens dubte una decisió valenta alhora que arriscada. La cara dels colombians era un autèntic poema…

Les afirmacions de Betty Mejía, de la mesa d’etnoeducació del poblewayuu, segons la qual ells es consideren una nació (fet que també sorprengué a molts colombians). Cal recordar que aquest poble, repartir entre Veneçuela i Colòmbia (els sona la pel·lícula) està format per més de mig milió de persones! 

La presentació de la realitat del pobleraizal, que parla crioll de San Andrés (crioll de base anglesa). A partir d’una clara defensa d’un sistema educatiu trilingüe (crioll, anglès i espanyol), la representant d’aquest poble de les Illes de San Andrés, Providència i Santa Catalina ens explicà una història que també ens resulta familiar: com, a partir de la segona meitat del segle XX, l’Estat colombià propicià la immigració massiva de població castellanoparlant provinent del continent.

Aquests només són tres dels exemples de les diverses realitats que conviuen a l’Estat colombià (65 llengües indígenes, 2 criolles -una de les quals és el palenquero-, el romaní i, és clar, l’espanyol). Tant de bo que la llei es vagi desenvolupant i que cada poble vagi trobant el seu propi camí en la complicada defensa de la identitat i de la llengua pròpies (us recomanem la lectura del document núm. 3 “Politíca de protección a la diversidad etnolingüística”). Finalment, voldria destacar la gran tasca de l’etnolingüista basc Jon Landaburu, autèntic pare d’aquest llei -i també d’aquestes jornades-, una persona carismàtica –fill del vicelehendakari basc a l’exili– que vam tenir el privilegi de conèixer aquests dies (en el document núm. 4 trobareu un article de Jon Landaburu sobre la realitat de les llengües de Colòmbia).
 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!