El pols de la llengua als Països Catalans

L’any 2009, Michael Prosser, professor del Departament de Lingüística Aplicada de la Universitat Politècnica de València (mort sobtadament tot just fa un any), expert en temes relacionats amb la llengua xinesa -parlava, per exemple, mandarí-, publicava a Llengua i acollida (Horsori Editorial, Barcelona 2009) un dels articles, crec, més clars sobre la realitat sociolingüística de la comunitat xinesa que viu entre nosaltres (quina llengua o llengües parlen realment, quina percepció tenen del mandarí, quina llengua transmeten als seus fills, quina percepció tenen de la nostra llengua…). L’article s’intitulava Algunes reflexions sobre el comportament lingüístic dels xinesos de la ciutat de València.

Aquest apunt, a part de ser un petit homentatge a aquest lingüista que vam tenir la sort de tenir en una de les nostres universitats -i que tant va entendre la nostra realitat en una de les parts del nostre país en què la situació de la llengua és més difícil-, vol complementar les aportacions de Prosser en aquest article (on, per cert, la comparació de la situació de les llengües xineses amb la situació del català al País Valencià sura per tot l’article) amb les dades sobre la llengua de la població xinesa nouvinguda al sistema educatiu, en aquest cas del Principat de Catalunya, el curs 2009-2010. 

Les dades que analitzarem han estat extretes de les proves i enquestes que, anualment, fa fer el Departament d’Ensenyament, mitjançant el professorart a l’alumnat que ha assistit a les aules d’acollida. A part del fet que les proves permeten conèixer quin és el nivell de llengua catalana d’aquest alumnat, també es demana tant al professorat com a l’alumnat que valori la integració al nostre sistema educatiu, al grup classe, a l’aula d’acollida… Fins ara, en l’apartat de dades de l’alumnat, pel que fa a les llengües, només es preguntava per la llengua o llengua familiars. No cal dir que les contestes eren d’allò més variades malgrat que al professorat se li havia ofert com a informació  complementària el document Una aproximació a la llengua de l’alumnat estranger de Catalunya: marroquí, “africà”, xinès -pràcticament tots els alumnes xinesos- eren contestes habituals… El curs 2009-2010 s’ha volgut pulir un xic més aquesta informació i en el desplegable que s’havia d’omplir, quan s’indicava la nacionalitat es desplegava a la vegada les llengües que, teòricament, es parlaven en aquell estat (amb un apartat d'”altres” per a casos no contemplats).

No cal dir que han aparegut moltes més llengües que mai (128, amb dades encara pendents de revisar, ja que les contestes a l’apartat altres necessiten d’un procés de depuració encara més acurat).

Per tant, tenim dades de més de 19.000 alumnes (la major part de l’alumnat que ha assistit a les aules d’acollida l’any passat i bona part de l’alumnat nouvingut que hi havia al sistema educatiu del Principat de Catalunya). I en concret d’alumnat nacionalitat xinesa tenim dades d’un 2025 alumnes.

A la pregunta de quina és la seva llengua (o llengües familiars), aquests alumnes han declarat el següent (dades encara pendents de més revisions, però pràcticament definitives):

. mandarí (inclòs el putonghua, “la llengua comuna”, de base mandarina) 1600 alumnes
. cantonès o yuè 217 alumnes
. wu  (cal incloure-hi el parlar de Zhejiang, el quingtianès i el wenzhouhuà) 60
. zhuang 49 alumnes
. “dialecte” 42
. “xinès” 31
. min (inclòs el fujianès) 20
. gan 10
. hakka 2
. zhuang i wu 1

A més, 16 alumnes dels que es declaraven parlants del mandarí o del puonghua declaraven que a casa parlaven també “altres variants del xinès”.

A partir d’aquestes dades i de l’article de Prosser, intentarem desgranar un xic més quina és la realitat sociolingüística de la immigració xinesa al nostre país.

D’entrada, Prosser ens indicava tal com apunten altres informacions, que, al voltant, del 70% dels xinesos que viuen entre nosaltres provenen de la província de Zhejiang i, en concret, una part provenen de la ciutat costera de Wenzhou i de la comarca interior de Qingtian.

En ambdós llocs es parlen variants del wu, una de les llengües xineses. Cal aclarir que, segons Prosser, una part important dels parlants d’aquests dialectes consideren inintel·ligibles les altres variants, una situació relativament habitual en llengües minoritzades que no han passat per un procés d’estandardització (d’aquí ens hagin aparegut a l’enquesta noms locals com els del parlar de Zhejiang, el quingtianès o el wenzhouhuà). Ara bé, el nombre d’alumnes (49) que declaren que tenen com a llengua familiar el wu (o alguna de les seves variants) és realtivament baix si el comparem amb el nombre total de xinesos. Altre cop Prosser ens dóna la clau per entendre-ho: “Segurament hi ha un gran nombre de xinesos de parla wu i min (nosaltres n’hem trobat 20 de parlants), que només tenen coneixements passius del mandarí i més encara que no el dominen suficientment per a mantenir–ne una conversació complexa. No obstant això, encara que alguns d’ells amb qui he parlat a València tenen alguns problemes a expressar-se bé i a pronunciar el mandarí estàndard, molt pocs adults m’han confessat que no saben mandarí…”. A més cal tenir present, seguint també a Prosser, que quan “la gran majoria de pares que parlen variants no mandarines han de triar entre preservar la variant familiar no mandarina, promoure activament només el mandarí o promoure ambdues variants simultàniament”, opten pel mandarí,  tenint present que “parlar la variant familiar és molt important per a reforçar la seva identitat dins de la família estesa i la subcomunitat del mateix lloc, però d’altra banda el mandarí és la llengua nacional i comuna de la mare pàtria, a més de ser la llengua comuna i de prestigi dins de la comunitat xinesa a Espanya. A més a més les variants més parlades a València (qingtianès i wenzhouès) no tenen el mateix prestigi que té per exemple el cantonès. Amb la promoció agressiva i l’extensió real del mandarí a la Xina (i Taiwan) des de fa més de 2 generacions, molts pares elegeixen el mandarí si han de triar una varietat o l’altra”.

Amb aquestes afirmacions potser poden explicar-nos la important xifra de cantonesoparlants(217) o de contestes en què s’afirma que a casa es parla “dialecte” (42) o senzillament “xinès” (31). Tampoc no podem saber quants dels 1600 alumnes que declaren que a casa parlen mandarí (o putonghua) amaguen, per les raons exposades per Prosser, que a casa parlen una altra llengua o que els pares parlen entre ells una altra llengua.

Finalment, cal destacar que en el nostre estudi hem trobat parlants d’una llengua no han (és a dir, no xinesa): es tracta dels més 45 alumnes que declaren que parlen a casa seva zhuang, una llengua tai. D’aquestes llengües, Prosser destacava que no en tenia constància de la seva presència.

De la mateixa manera, de la llengua hakka i de la llengua gan(aquestes sí que són pròpiament de la família de les llengües xineses) hem trobat dos i deu parlants respectivament. D’aquestes llengües, Prosser també destacava que no en tenia constància de la seva presència.

En definitiva, les dades ens demostren que dins de la col·lectivitat xinesa hi ha molta més diversitat de la que ens podíem imaginar d’entrada i que s’hi estan produint processos de substitució lingüística, que seguint altre cop Prosser, recorden, i molt, la situació de la nostra llengua a determinades zones del territori: “A València, i a Espanya en general, el mandarí és sense dubte la llengua franca de la comunitat xinesa, reflectint la situació a la Xina. Només cal anar a una botiga, negoci, restaurant, cibercafé o cafè freqüentat per xinesos i escoltar quines llengües s’usen per a dur a terme diferents interaccions, per a comprovar-ho. Les regles d’ús entre el mandarí i altres variants no són tan diferents a les regles sociolingüístiques aplicades per molts valencianoparlants quan trien entre el valencià (equivalent a les variants no mandarines) i el castellà (equivalent al mandarí)”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!