Mails per a Hipàtia

(Llisc a Apòstata desficiosa un relat sobre la seua primera comunió que em mou a completar-lo amb el meu. El que ella explica i el que em va passar a mi té punts de coincidència que em diverteixen. A mi també em va passar això de la por al pecat però amb un efecte saludable ja que em sembla que vaig deixar de creure en l’església el mateix dia que vaig combregar.)

A Bétera teníem un rector particularment animal i apocalíptic que també a nosaltres ens va posar tota la por imaginable al cos sobre les conseqüències de combregar en pecat. Va arribar a dir que si algú combregava en pecat moria immediatament al peu de l’altar. Com era part del ritual ens vam confessar dissabte, tot esperant la comunió feliç que havíem de prendre per fi diumenge al matí.

I aleshores no sé què vaig fer o què vaig pensar (era pecat fins i tot pensar en segons quines coses!!) que a la nit comencí a pensar que estava en pecat. I m’alcí el dia de la comunió ofegat per la frase que el rector havia dit el dia abans: que si combregaves en pecat et mories allà mateix.

Sincerament no recorde gran cosa més excepte una angoixa excepcional i un sentit de la dignitat tan estúpid com per a no alçar la mà quan a mitja missa el rector preguntà, davant el poble sencer, si algú de nosaltres havia pecat en les poques hores passades des de la vesprada anterior i necessitava per tant de repetir la confessió. Segurament si algú haguera alçat la mà l’hauria alçat jo també. Però ser l’únic? Ni pensar-ho! Vaig estimar que la meua dignitat importava més que la meua vida així que em vaig preparar a morir.

La imatge, aquesta sí, la tinc gravada als ulls de forma inoblidable: avançàvem en fila entre els bancs cap a l’altar sota la mirada inquisidora d’aquella mala bèstia que brandava l’hostieta en la seua ma. Jo ho feia en pecat de forma conscient i per tant estava convençut que moriria tan bon punt la meua llengua entrara en contacte amb allò que afirmaven que era el cos de crist. Vaig passar pel costat dels meus pares i me’ls vaig mirar un segon molt fixament, com intentant dir adéu. I al cap de quatre passes el rector em va posar l’hostieta a la boca i jo, sense saber massa bé com ho havia de fer, vaig seguir caminant automàticament, al darrere del meu company de fila. I, ai caram!, no va passar res.

Primer vaig pensar que la mort no devia ser instantània i em vaig agenollar al banc que em tocava, amb una certa resignació però cada vegada més intrigat. Amb tot la meua sorpresa va anar creixent per segons i minuts i quan ja va acabar la missa i em vaig treure a casa aquell traje de marineret vaig començar a assumir que algú, el rector supose, m’havia pres el pèl. Així que amb tota la tranquil·litat que vaig poder acumular em vaig sumar a la paella que tenia parada a ca ma tia, tia que vivia precisament al carrer dels morts. I em vaig tornar un descregut per sempre més.