“No crec que Stendhal aconseguís algun favor d’amor -per dir-ho d’una forma o altra- ni a París, ni a Milà. el tipus no l’acompanyava. Alguns possibles amants! Res. Pures converses, simples collonades. Sempre, d’una manera o altra, hagué de pagar. Per a un francès i, a més, intel.ligent, haver de pagar! Inexplicable. Però això és el que li passà, a Stendhal, sempre, a França i a Itàlia. Podia ser al revés. Un home tan intel.ligent, un considerable escriptor, un home que publicava llibres a París… aquesta és la història real. cap conquista femenina. El tipus no l’acompanyava. Pagar, pagar …. i la història s’acabà.”
Pla és d’una exageració contundent. Amb una punta d’enveja o de rivalitat, potser? Se sap que tots dos foren força seductors i al mateix temps tingueren una relació complicada amb les dones, com a solters impenitents que foren.
El fragment és, a més, una bona mostra de l’oralitat de l’estil en Pla, no tan lluny de la mateixa tendència en l’autor francès. És del volum Itàlia i el Mediterrani, on fa diverses referències a l’escriptor francès (p. 387 i 388).
Tots dos es relacionaren intensament amb la societat del seu temps i foren també uns grans solitaris, dues figures relativament marginals o automarginaddes, l’un com a cònsol a Civitavecchia, l’altre en el seu mas de Llofriu a la postguerra.
Els escrits autobiogràfics de Stendhal contenen molta informació sobre la seva vida amorosa i són molt importants; Pla era més gelós de la seva intimitat.
Tots dos situen el lloc de la felicitat a Itàlia. Stendhal, més liberal; l’altre, molt més conservador.