Espores al vent

Què hauria passat si no haguéssim acatat el 155? I si els funcionaris i els càrrecs de confiança que els consellers legítims empresonats havien ells mateixos nomenat  haguessin optat per negar-se a obeir les ordres dels suplantadors? Què hauria passat si no haguéssim acceptat les eleccions imposades? Com hauria estat si una vegada haver guanyat les eleccions del 21-D haguéssim investit el President Puigdemont en comptes de deixar-nos potinejar els resultats amb pors i amenaces?  Com hauria estat si, al més pur estil Pablo Hasel, els presos polítics s’ haguessin negat a reconèixer l’autoritat d’uns tribunals provadament esbiaixats i amb l’acusació particular de l’extrema dreta, i no s’ haguessin presentat diligentment per ser empresonats i després jutjats en un judici farsa? I si no haguéssim acatat les sentències? I si ens haguéssim negat a pagar tantes indemnitzacions-càstig? I si fent cas de les resolucions del grup de l’ONU i d’Amnesty International haguéssim muntat un sidral tot exigint que els presos fossin alliberats immediatament?

No ho sabrem mai. Perquè mai es poden saber les conseqüències de les decisions que no s’han pres, ni de la lluita que no s’ha lluitat. El que sí sabem és on ens han portat les decisions preses. I un cop hi ets, passa allò que la realitat et sembla tan lògica que costa d’imaginar que hauria pogut ser diferent. I ara ens parlaran de ser ‘realistes’, i tan sòlida que els sembla aquesta realitat que, ells mateixos, han anat construint! La democràcia és com l’esport: com més es practica, més et vigoritza i més robusta es manté. Si no es defensa per falta de valor o de convicció, s’atrofia, i el feixisme va guanyant terreny.

Constantment n’hi ha de moments cruïlla, cada dia construïm la realitat amb les decisions que prenem, o millor dit: amb les que veiem a contracor que prenen per nosaltres  els qui teòricament ens haurien de representar.