Espores al vent

Tal i com jo ho veig, no ho és, perquè altera el resultat emès per votació. És un mecanisme dissenyat perquè hi hagi més dones que homes, ja que primer es posen per ordre les 40 dones més votades, i després la resta de persones més votades. El perquè ‘es vol fomentar una majoria de dones a la institució’ és per a molts un misteri. No descarto que una justificació ben argumentada pogués fer canviar la manera de veure-ho a més d’un, però no s’ha fet explícita.

Cal dir que els candidats que ens presentem com a representants d’aquesta primera (i tan de bo darrera) assemblea ens hem trobat les normes del joc ja fetes . Qui les ha pensades no ho sé, però és obvi que no hi ha hagut un debat amb profunditat a l’hora de decidir, perquè si hi hagués sigut, s’haurien recollit els aprenentatges derivats d’errors d’altres processos de primàries, com l’anomalia de la llista cremallera de Primàries Catalunya o els de la penosa tercera urna de les primàries de Junts. S’hauria arribat a la conclusió que alterar el resultat d’unes eleccions és deteriorar la democràcia per molt que es faci en nom d’un feminisme malentès.

Cal la discriminació positiva per equilibrar la presència de dones en la política institucional? L’evidència ens demostra que encara sí; però mai en l’alteració dels resultats. Cal estudiar mecanismes aplicables a les fases inicials del procediment. Mirant al meu voltant, em fa la impressió que les dificultats per trobar candidates es focalitzen sobre tot a l’hora de decidir-se a participar. Sembla que els homes no s’ho pensen tant, mentre que les dones (sempre parlant d’una manera general) tenim tendència a mostrar més inseguretat amb la nostra vàlua, a donar-hi més voltes, a sospesar responsabilitats: és aquest el moment  en què pot caldre una empenta. En canvi, un cop la campanya comença, la igualtat d’oportunitats està garantida. Tenim una boca per poder-nos expressar, i un caparró per defensar les nostres posicions; no ens cal aquell avantatge que molts adults disposen amb la mainada per deixar-se guanyar, ni és desitjable trobar-nos en situació de tenir, darrera nostre en la llista definitiva, homes que han obtingut més vots que nosaltres o fins i tot que amb més vots han quedat exclosos. Ni és un bon començament, ni personalment  vull que ningú em voti ni em deixi de votar per la meva condició de dona.

Tenim un problema; que és que aquest debat es plantegi ara, a tres dies de les eleccions. I una sort; que és que aquest debat, finalment, es plantegi.

Què cal fer-ne dels errors? reconèixer-los, fer-ne matèria d’aprenentatge per avançar i actuar per esmenar-los.

(PD)

Estic segura que aquesta situació no respon a la mala fe, sinó que és la conseqüència de viure en un entorn on hi ha uns posicionaments més populars que d’altres: Tothom s’apunta a ser feminista, d’esquerres, pro dret a l’habitatge, ecologista, defensor de tots els col·lectius vulnerables… Ja està bé, ja! si no fos que  qüestionar possibles abusos en nom d’aquests posicionaments et pot convertir en sospitós de ser masclista, feixista, homòfob, racista, supremacista… la qual cosa inhibeix la possibilitat de plantejar molts debats necessaris que ajudarien a construir opinions més robustes i sòlidament fonamentades i alhora evitarien bosses de població consumidores de relats fàcils i vulnerables als discursos populistes de l’extrema dreta.