Espores al vent

Enfilem carretera de Rellinars amunt i de sobte veiem que el nostre carril està tallat uns metres per sota del carrer Transversal. Uns cons carbassa barren el pas. Ens aturem. No acabem d’entendre la situació, potser estan fent obres? Fa tota la impressió que s’ha disposat que només hi hagi un dels dos carrils habilitats. Ara deu ser el torn dels que pugem perquè hi ha un autobús al davant nostre avançant lentament, maniobrant amb precaució per l’estret pas. Com que no hi ha ningú per preguntar-li, molt a poc a poc fem el gest dubitatiu de seguir l’autobús. Avancem deu, dotze metres; el just perquè un parell de vehicles ens segueixin. De seguida veiem un guàrdia municipal que avança a pas decidit en la nostra direcció. Bé! Ara ens dirà què hem de fer! Potser ens farà fer mitja volta? Amb un gest nerviós ens fa arrambar a la dreta. Darrera nostre un altre cotxe també s’atura. Sense donar cap més explicació ens renya enfadat i amb una ràpida gesticulació de la mà que descriu un gargot ens indica que ens preparem, que ara tornarà, entenem, per posar-nos una multa! No sabem què fa durant els minuts de la seva absència; no sabem si està fent el mateix amb els conductors desconcertats que ens han seguit?

Mentrestant l’autobús ja s’ha allunyat de la senyalització a la banda nord i ha deixat al descobert una ambulància i un cotxe travessat. És ara que se’ns fa evident que es tracta doncs d’un accident de trànsit. Coi! Esperem que no hagi estat greu!

Suposem que un cop l’agent ens ha anunciat el seu propòsit ell mateix ha posat en marxa l’engranatge que l’obliga a seguir amb el protocol de la multa, perquè ve i ens interpel·la. Ens demana la documentació del conductor i la del vehicle. Li volem fer saber que no hi ha hagut cap mala intenció ni hem posat en risc la seguretat de ningú. La prova fefaent que el senyal no era fàcilment interpretable és que no hem estat pas els únics. I segur, segur que ningú no ha pas passat per fer-se l’espavilat! Si l’autobús no hagués… No ens escolta. S’ha fet impermeable a les nostres paraules. Interpreto que darrera l’expressió inflexible de la seva cara hi ha molta tensió acumulada que ara està descarregant sense saber-ho damunt nostre. Li donem la documentació: no volem pas afegir tensió al moment.

S’allunya en direcció al lloc de l’accident on deu tenir el seu punt logístic amb els nostres papers. Mentre esperem 5-10 minuts prenc consciència de l’absurditat de tot plegat: No seria més intel·ligent que tot el temps dedicat a trametre multes fos invertit en gestionar el trànsit? Tan sols una persona indicant el desviament hauria bastat per evitar… L’agent torna al cap d’uns quants minuts que se’ns fan llargs. És incomoditat això que hi ha darrera la mirada quan ens torna la documentació? Dins del plàstic protector  hi ha, dissimulada, la multa de 200 euros -‘Ja se’n poden anar! Ho tenen ben merescut per haver-se saltat una senyalització d’accident’, ens diu. Sens dubte el ‘ben merescut’ és la justificació que necessita dir-se a si mateix. Marxem doncs amb una multa que fa mal a l’amor propi i amb una sensació de ràbia i impotència. No ens hem pogut ni explicar! Sabem que serà la nostra paraula contra la seva i ell mana, i nosaltres som les víctimes del mal us que ha fet de la seva autoritat.

Ens esforcem per espolsar-nos el mal rotllo que ens ha instil·lat. Ho podrem fer: tenim un munt d’estratègies. I ell? No em vull ni imaginar com deu ser conviure amb això cada dia…