Sexo débil, sexo fuerte. Segons la Real Academia Española

Les meves filles tenen aquella edat en què descobreixen el món des d’una mirada crítica. De vegades em sorprenen amb opinions radicalíssimes sobre les coses que caldria canviar, amb aquella ingenuïtat pròpia de la joventut que no desmereix l’encert amb què observen i descobreixen els problemes del món en què viuen. Però aquesta vegada no em podia creure el que m’explicaven. Jo mateixa em semblava que no podia ser cert. I finalment, vaig córrer a comprovar-ho.

Mireu quines definicions gasten al diccionari de la Real Academia Española, consultable en línia, segons diu, gràcies al patrocini de La Caixa.

Es veu que els senyors de l’Academia han pres com a criteri el de consignar un vell costum que atribueix, erròniament és clar, la idea de bellesa i de debilitat (tot alhora) al conjunt de les dones. Cal suposar que han convingut que no calia actualitzar aquest tipus de definicions. Potser hem de creure que encara s’hi senten prou còmodes.

Per contra, en la mateixa definició, s’atribueix al conjunt dels homes la propietat del “sexe fort” i “lleig”. La bella i la bèstia!

El masclisme institucional deu ser això.

Llengua i política institucional

#terradescudella

La Trobada de territoris de parla catalana que es va celebrar els dies 7 i 8 de juliol a Manlleu ha volgut celebrar dues efemèrides: els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i els 50 anys de l’arribada de la flama del Canigó a Manlleu. I ho ha fet generant debat al voltant de la llengua, en quatre àmbits: educatiu, ús social, polítiques institucionals i literatura.

Com a moderadora de la taula sobre l’ús social del català, vaig plantejar la pregunta següent als ponents: quin factor influeix més en l’ús de la llengua, les polítiques institucionals o el factor migratori? Els ponents eren Joan Melià (UIB), Alà Baylac-Ferrer (Univ Perpinyà), Avel·lí Flors (UB) i Joaquim Torres (SOC – IEC). Tots quatre van coincidir que el factor institucional és determinant.

L’arribada de nova població ha fet disminuir el pes percentual del català com a llengua inicial i en l’ús habitual. Però si comptem el nombre de parlants en termes absoluts, aquests s’han incrementat. En el cas del Principat, aquest fet és molt rellevant: el nombre de catalanoparlants d’origen no ha disminuït, ja que la transmissió lingüística familiar es manté en les famílies catalanoparlants i s’hi afegeixen les mixtes i un percentatge (encara petit) de castellanoparlants. En canvi, al País Valencià i la Catalunya Nord la interrupció de la transmissió lingüística familiar és un factor de disminució del nombre de parlants, especialment a les grans ciutats.

Com afecten les polítiques institucionals a aquesta tendència? Segons Avel·lí Flors, les mesures contràries al valencià durant el llarg mandat del Partit Popular al País Valencià van coincidir amb una davallada de més de 20 punts percentuals en l’ús de la llengua (cal tenir en compte el context migratori).

A les Illes Balears, segons Joan Melià, hi ha una incidència clara de les polítiques favorables a l’ús de la llengua, però a mesura que s’alternen governs contraris i favorables, l’efecte de les polítiques públiques disminueix perquè la població rep al llarg del temps senyals contradictoris. El factor més clarament favorable a l’ús del català ha estat, sens dubte, l’escolarització en aquesta llengua. En aquest sentit, es pot considerar que l’augment de l’ús del català amb els fills està vinculat al fet que sigui la llengua vehicular de l’ensenyament.

Pel que fa a Catalunya del Nord, segons Alà Baylac, disposem de les darreres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics, amb el treball de camp realitzat el 2015. Només un 40% de la població és nascuda al territori. Això ja ens indica com el factor migratori determina el coneixement i l’ús del català. Només un 30% de la població entén bé el català, malgrat que aquesta xifra augmenta al 61% si no s’especifica el nivell. El 20% el pot parlar molt bé, el 10% fa servir les dues llengües, francès i català.

Pel que fa a la transmissió lingüística, aquest és un cas clar d’interrupció. El 10% de la població fa servir el català amb els avis, un altre 10% fa servir les dues llengües; el 5% parla català amb els pares i l’1,5% el parla amb els fills. Les dades són demolidores i l’única esperança rau en la capacitat de l’ensenyament per revertir la situació. Actualment hi ha 10.000 alumnes d’iniciació al català a les escoles nordcatalanes (un 17% de la població escolar) i uns 4.000 que fan l’ensenyament sencer en català (un 8% de la població escolar). Malgrat que totes aquestes dades menen al pessimisme, segons l’enquesta un 80% de la població és favorable a l’ensenyament del català. Així doncs, si hi hagués voluntat institucional per promoure’l, hi hauria un coneixement progressiu de la llengua.

Això és ben visible en el cas d’Andorra, tal com explicava Joaquim Torres, on la majoria de la població és nascuda fora del país, però la llengua oficial és el català. Segons l’enquesta realitzada pel govern andorrà, més del 90% de les persones afirmen que utilitzen la llengua catalana per tractar amb l’administració, un 77% amb els bancs i un 17% als grans magatzems. En la majoria de les famílies castellanoparlants d’Andorra, els pares parlen als fills en català.

Així doncs, segons Joaquim Torres, es poden perfilar tres situacions en l’evolució de parlants del català per territoris: una situació de progrés (Andorra i Principat de Catalunya), una situació intermitja (País Valencià i Illes Balears) i una situació de regressió lingüística (Catalunya del Nord i Alguer).

Comptar parlants (GELA)

Comptar parlants: la fal·lera de tenir una llengua ben grossa

Per: Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Tothom està d’acord que la llengua amb més parlants del món és el xinès: generalment se suposa que tants com habitants té el país, uns 1.300 milions, doncs. De fet, ho diu el govern xinès, que considera no només els parlants del xinès estàndard (anomenat oficialment putonhua, ‘llengua comuna’), sinó també de totes les varietats del grup lingüístic com ara el wu –cap a 80 milions de parlants, amb una gran variació interna fins al punt que molts també el consideren un grup i no una sola llengua–, el yue (que inclou la varietat cantonesa, la llengua de Hong Kong), el min nan (amb el taiwanès), etc. Aquestes diferents varietats difícilment són intercomprensibles amb l’estàndard, però igualment el govern xinès considera que anomenar-les llengües és un atemptat contra la unitat nacional. El mateix govern, però, en un estudi d’una dècada enrere, admetia que els parlants de primera llengua no arribaven a un 60% dels ciutadans de la República Popular. Tant se val, el xinès estàndard continua essent de molt la llengua més parlada del món.

https://www.vilaweb.cat/noticies/comptar-parlants-la-fal%C2%B7lera-de-tenir-una-llengua-ben-grossa/

El sistema d’indicadors lingüístics

En la tendència “open data” que estan prenent les administracions, hi ha una novetat interessant a destacar. Es tracta del Sistema d’indicadors lingüístics (SIL) de la Direcció General de Política Lingüística, que permet consultar una selecció de dades sobre els coneixements i usos lingüístics en diversos àmbits de la societat, extrets de les enquestes realitzades i altres sistemes de recollida de dades (cens, ofercat, etc). La font més important és, lògicament, les tres onades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (2003, 2008 i 2013), que amb una mostra de més de 7.000 persones enquestades, constitueix la font més interessant d’anàlisi estadística sobre els coneixements i els usos lingüístics.

Podeu consultar la pàgina aquí.

Globalització i postmodernitat, forjadors d’identitats. Una aproximació sociològica, per Mercè Pàmies

El procés de globalització afecta totes les dimensions del món social. La interacció entre individus, institucions, agents socialitzadors i societat en general passen per un procés de transformació. Cultura i llengua no en podien quedar al marge; aquests són factors cabdals a l’hora de constituir identitats. Conèixer la història també és rellevant per entendre la societat contemporània, així com ho és copsar els paradigmes que la mouen. Totes les cultures del món, des de l’anglosaxona amb l’anglès com a llengua vehicular fins a la cultura més minoritària, es veuen afectades en diferent proporció i a diferents nivells per aquest procés. Un altre factor a tenir en compte és l’anàlisi dels aspectes que conformen la societat postmoderna en la qual es desenvolupa el món global. La cultura catalana no n’és una excepció. Com a cultura minoritzada, ha sofert molts embats. Des de la perspectiva sociològica i amb la consciència que la realitat no es pot conèixer en la seva totalitat, intentarem copsar com la globalització podria convertir la cultura catalana en residual o bé, tot el contrari, projectar-la al món.

L’economia és un factor clau en el procés de globalització que viu la societat. La tecnologia és l’instrument que la fa possible. Aquesta dinàmica globalitzadora afecta i repercuteix cada vegada més el dia a dia. La globalització no és homogènia a tots els territoris. Z. Bauman afirma que la polarització entre els fluxos de poder provoca un desequilibri mundial que fa que algunes zones no es vegin afectades per aquest fenomen i quedin atrapades en la immobilitat (Martínez, 2009, pàg. 31). Aquest fet provoca moltes desigualtats, les quals desencadenen un important flux migratori a escala mundial.

Des de la perspectiva sociològica, un factor que provoca un gir fonamental en la concepció del món global és la relació espai-temps. Un missatge o una transacció econòmica enviats des de Barcelona triguen el mateix temps a arribar a Girona que a Nova York. Giddens fa referència a aquest fenomen i l’anomena desenclavament (Martínez,2009, pàg. 29-30). Abans, l’individu actuava en un espai i un temps ben definits; amb la globalització es produeix una reconstrucció d’aquests paràmetres. La visió tradicional de la història, marcada per una apreciació lineal del temps, també queda sacsejada. Segons A. Heller, en l’imaginari col·lectiu, la història cada vegada es visualitza més com un mosaic on cada grup, poble, ètnia, religió o cultura pot establir la seva pròpia diferència.

Globalització i homogeneïtzació són conceptes que s’han associat sovint, ja que hi ha visions del món, productes i costums que salten fronteres. Per altra banda, es parla de la glocalització (Martínez, 2009, pàg. 30-31). Aquest fenomen potencia, com a reacció a la globalització, la diversitat local; no com un força que actua en contra sinó que hi posa límits. La cultura local també afecta el sector de la comunicació que manté la seva vinculació amb les cultures locals a fi de poder donar sortida als seus productes. Gràcies a la cultura digital els individus poden mantenir les seves arrels i els seus universos simbòlics. C. Feixa i P. Nilan anomenen transnacionalisme el reconeixement a l’heterogeneïtat i a la diversitat. En un món global es produeix una barreja entre els elements culturals del lloc d’origen, del lloc on es viu i d’altres elements que circulen per la xarxa.

Un altre element que es veu afectat per la globalització és el concepte d’Estat-nació com a forma d’organització política sorgida de l’edat moderna. Malgrat passar per un procés d’erosió, encara monopolitza el funcionament de les institucions polítiques . L’Estat, però, cada cop gestiona menys problemes a escala global i cada cop té més dificultats per gestionar la pluralitat interna, cosa que ha portat a una certa descentralització. Al mateix temps, han aparegut el que C. Feixa i P. Nilan anomenen estats-xarxa. Un exemple seria la UE, que s’ha creat com una superestructura als estats que la conformen. També existeixen altres organitzacions en l’àmbit mundial (OTAN, FMI, …). Cada vegada més, s’estudien processos socioculturals i formes de vida que no tenen com a referència els límits geogràfics dels Estats-nació.

Un altre factor important a considerar és el pas de la modernitat a la postmodernitat. La sociologia ha aportat una sèrie d’interpretacions molt valuoses al canvi de paradigma. La Il·lustració, segons A. Heller, ja va posar en dubte la ‘veritat absoluta’ (concepte holístic) per un concepte ‘sectorial de la veritat’ (la ciència com a única veritat). La societat moderna es va caracteritzar pels seus valors objectius i les veritats universals. En canvi, la postmodernitat pluralitza el concepte científic de la veritat. Durant la modernitat, la llibertat és un concepte associat a l’autonomia dels individus, els quals són plenament responsables dels seus actes. La postmodernitat implica subjectivitat i relativisme i així ho explica P. Bourdieu per qui la sociologia, mitjançant el concepte de reflexivitat, permet prendre consciència de les determinacions de l’individu; les seves tendències i preferències es formen en un habitus interioritzat (Martinez, 2001, pàg. 20 ). L’individu no fa i decideix per ser qui és, sinó que tria perquè està condicionat per la interacció social.

Per J.F. Lyotard, la mirada i el llenguatge postmoderns són destotalitzadors (conf. A. Heller). Aquesta reflexió sociològica porta cap a un relativisme desconcertant. La postmodernitat comporta relativisme. Això no vol dir que sigui contrari a l’acció moral o a la defensa d’ideals. Els valors universals es qüestionen. A la societat postmoderna ja res no es pot fer en nom de la intransigència i de l’absolutisme. Segons A. Heller, moltes coses han deixat de censurar-se; coses que abans es consideraven antinaturals i revolucionàries ara es consideren naturals i formen part d’una rutina. Els individus són capaços d’entendre altres tipus de vida. No hi ha lloc per una superioritat moral i social.

La globalització, en el marc de la postmodernitat, ha afectat la interacció social i, per tant, les identitats tant individuals com col·lectives. Segons M. Castells, la identitat és una construcció que permet a l’individu entendre el que és i donar sentit a la seva vida. És el resultat d’una construcció cultural i social que va més enllà d’ell mateix. Així es refereix a identitats construïdes a partir de l’experiència cultural (història, cultura, llengua, territori). Amb mirada superficial podríem dir que hi ha una cultura global o cosmopolita però segons Castells, no podem deixar de parlar d’identitats específiques.

La cultura catalana en el món global

La globalització i la visió postmoderna del món tenen un fort impacte en el fet cultural. Totes les cultures del món es recomponen i es reinventen contínuament i actuen com a mirall de la societat a la vegada que hi aporten la seva originalitat. La cultura catalana no és una excepció. Ja minoritzada abans de l’adveniment de la modernitat, ha passat per moments àlgids i per moments més discrets, però els catalans l’han mantingut i ha arribat fins als nostres dies i no pas en estat residual, com moltes altres cultures minoritàries. Com diu J.M. Tresserras, entre les llengües minoritzades, la catalana és l’única que continua sumant parlants. La meitat dels individus comptabilitzats com a parlants de català la tenen com a segona llengua. Això vol dir que la llengua està ben viva. La qüestió és plantejar-se quina dinàmica adquirirà en un món globalitzat on el contacte i les influències culturals són no només rutinàries sinó desitjades i desitjables.

 

No s’entén el moment en què es troba la cultura catalana sense fer un exercici de comprensió del passat. En l’etapa moderna, quan es van constituir els Estats-nació, la cultura catalana es va quedar totalment al marge d’aquest procés. Els Estats van potenciar activament una identitat, una llengua i una cultura comunes. La majoria dels territoris de parla catalana es van veure integrats a l’Estat espanyol i alhora es van anar desmembrant. Les noves institucions van lluitar activament contra la llengua catalana, encara que no van poder impedir que les classes populars la mantinguessin.

Si la cultura catalana va passar per un procés de decadència perquè no va formar part de la lliga dels Estats-nació, un altre fenomen de la modernitat, la industrialització, majoritàriament, al Principat va jugar un paper determinant per la seva subsistència. Les classes populars van mantenir la llengua i els nouvinguts d’altres llocs de la península que formaven part de la nova classe obrera van adoptar el català com a llengua i una majoria es va sentir seva la cultura. Un altre factor determinant va ser la implicació de la classe burgesa en el paper de la normalització de la llengua. Es va crear un català estàndard que, com diu J.F. Mira, és cabdal pel sentiment d’autoestima de la cultura pròpia. Aquest doble vessant popular i d’elit cal afegir-hi el projecte polític d’estructuració del territori de la Mancomunitat. La cultura catalana va arribar a tenir gairebé tots els ingredients d’un Estat sense ser-ho. És important fer referència a aquest projecte perquè li va permetre assentar-se sobre una base ferma en un moment que altres cultures minoritzades d’Europa no van saber aprofitar d’una forma tan contundent o bé no en van tenir l’oportunitat.

Després d’aquest projecte ‘nacional’ de la modernitat, la cultura catalana va haver de passar per una experiència traumàtica per tal de sobreviure la repressió del franquisme. Tal com demostren Rovira, Saurí i Tressserra les migracions de la postguerra (anys 1950-70) procedents de l’Estat espanyol no van canviar els hàbits en la utilització del català per part dels catalanoparlants, malgrat la forta pressió social del règim. Durant la transició democràtica, alguns pares procedents de la immigració espanyola van adonar-se de la importància de la presència del català a l’escola per tal de reconstruir una societat dividida per la llengua. El català es va percebre com a factor de mobilitat social. Un altre cop, doncs, la llengua catalana va poder superar aquesta situació adversa, encara que amb força tràngols. Segons Rovira, Saurí i Tresserra, molts castellanoparlants van aprendre la llengua però no van sentir la cultura catalana com a pròpia.

Les últimes migracions, a finals dels 90, aporten una novetat a la cultura catalana; el contacte directe amb la multiculturalitat com a element a destacar del procés de globalització del qual hem parlat anteriorment. La immersió lingüística a les escoles, com a agent socialitzador, encara és considerat per la gran majoria de la societat catalana com a imprescindible per proporcionar igualtat d’oportunitats entre la població. Alguns però, des del sector de la immigració, han alçat veus dient que ‘la igualtat d’oportunitats’ era una petita trampa per promocionar el català.

Al mateix temps, hi ha hagut un gir progressiu pel que fa al posicionament i la percepció de la cultura catalana. Si bé durant la postguerra i bona part de la segona meitat del s. XX es va defensar des de la resistència, tot emulant el model Estat-nació en la mesura de les seves possibilitats, actualment hi ha la percepció social que aquesta no és la forma de mantenir-la i projectar-la. Per J.M. Tresserras la cultura catalana es presenta com a electiva en un moment que poques cultures del món occidental donen aquesta opció. Remarca que, malgrat tenir un Estat en contra, molts immigrants de l’última tongada l’abracen quan, en realitat, tenen l’opció d’assimilar només l’altre gran cultura a la qual tenen accés, la castellana. Segons ell, una llengua que creix i es fa gran en aquestes condicions té una gran solidesa i es fa extremadament forta.

Una altra aportació que va en aquesta direcció és la the K. Woolard, que ha estudiat el cas català en els darrers vint anys. Segons Woolard, el català ha passat a ser, en aquest temps, la segona llengua de molts individus que abans s’hi giraven d’esquena. Per tant, constata un augment en la utilització del català i dóna com a incentiu la mobilitat social. K. Woolard ha fet una aportació important en el marc de la ideologia lingüística. Segons ella l’autenticitat de la llengua associada el període de resistència de la llengua catalana podria ser un tret del passat. El concepte d’anonimat, atribuït a les llengües dominants, potser comença a formar part de la visió de la catalanitat actual. No perquè el català es pugui convertir en una llengua majoritària, sinó perquè ha deixat de veure’s com una cultura replegada en si mateixa. I així, doncs, la globalització, i el contacte no només amb la cultura castellana de la postguerra imbuït del concepte d’alteritat, ha deixat pas a l’acceptació d’una evolució de la cultura catalana que és capaç de reflectir el món global en el qual està immersa.

La tecnologia digital, lligada al procés de globalització, ha donat l’oportunitat d’un rellançament de la cultura popular catalana. No precisament una cultura emmirallada en el seu passat, sinó una cultura oberta als canvis i a les transformacions. Les noves tecnologies motiven més que mai la participació i no reconeixen fronteres estatals. Les possibilitats de la creativitat cultural que ofereixen són il·limitades. Per J.M. Tresserras la cultura popular enfront de la cultura de masses i la d’elit és la gran beneficiada d’aquest temps.

La reflexió que fa I. Marí pel que fa a la incorporació de la immigració global a la llengua i cultura catalanes és molt important. Per Marí, consensuar el propi model és cabdal, ja que Catalunya es troba, a la pràctica, amb dues llengües (castellana i catalana) i amb un gran percentatge d’immigració que la fa estar en una posició d’especificitat en relació a l’Estat- espanyol. Per Marí, el procés d’integració no pot ser unilateral, pel qual s’exigiria als nous immigrants aprendre la llengua catalana sense oferir res a canvi. Perquè el model funcioni, la societat d’acollida té l’obligació de corregir les desigualtats i oferir una vida digna a tots els individus que en formen part. Aquesta és l’única manera, diu Marí, de tenir un projecte compartit. En aquest projecte no es pot prescindir de les altres llengües. En una societat digital tothom pot mantenir vincles amb la seva cultura d’origen. Aquests vincles són importants pel manteniment de la identitat i s’han de veure com una oportunitat per una nova cohesió intercultural.

Conclusió

Des d’una perspectiva sociològica, no es pot donar una resposta taxativa a la qüestió de si la cultura catalana serà residual o influent en el món global en el qual vivim. La sociologia s’ha de conformar amb diferents graus de certesa. Això sí, pot establir tendències a partir de l’observació de la realitat. La cultura catalana, si bé ha hagut de passar per llargs períodes en els quals la seva supervivència s’havia posat en qüestió, sempre ha superat els embats; sigui amb motiu de prohibicions o pressions socials de les institucions del moment, o sigui per l’arribada de successives immigracions de grans contingents de població tant peninsular com global.

Els valors associats a la postmodernitat deixen espai pel desenvolupament ple de la diversitat cultural; l’estigmatització, l’absolutisme, la imposició no hi tenen lloc. El llenguatge postmodern és clarament destotalitzador. La globalització tecnològica facilita la comunicació intercultural i permet a cultures minoritzades, com la catalana, donar-se a conèixer a escala global a un cost relativament moderat. També hem vist que globalització no implica homogeneïtzació i que, si bé hi ha un important flux de contacte intercultural, els individus no perden les arrels; les identitats no es dilueixen. La societat canvia i nosaltres amb ella. El futur de la cultura catalana és ara, més que mai, a les mans dels seus actors.

Residual o influent: quin és el futur de la cultura catalana en el món global? Per David Clusellas

(Exercici reflexiu realitzat a partir de la conferència La cultura digital en l’era global i digital pronunciada per Joan Manuel Tresserras el 5 de novembre del 2013 a l’auditori del Col·legi d’Advocats de Barcelona, on va ser convidat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana)

Cultura, cultures i catalanitat

Per poder donar resposta a la pregunta que encapçala aquest exercici, és important que, en primer lloc, reflexionem sobre els conceptes sobre els quals s’interroga. D’entrada, cal aclarir la noció de cultura, un terme de límits imprecisos que és capaç de designar realitats diferents. Una visió antropològica de la cultura ens portaria a afirmar que aquesta és la capacitat que l’home té d’adaptar-se al medi. Vista així, la cultura seria un sinònim de civilització i ens podríem remuntar fins a les mal anomenades cultures primitives per veure com l’home ha estat capaç de transformar l’entorn a fi que fos habitable. Malgrat que aquesta sigui segurament la primera entrada que trobaríem en moltes enciclopèdies, som conscients que, quan ens referim a la cultura, normalment volem fer al·lusió al patrimoni material i immaterial que acumulen els pobles. Així doncs, la cultura és quelcom de valor i amb un significat especial per a les col·lectivitats humanes.

Modernament, la universitat ha distingit diversos tipus de cultura, que han tingut una evolució particular d’acord amb les característiques que els defineixen. D’una banda, hi hauria l’alta cultura o la cultura elitista, destinada principalment a un públic format i cultivat, que històricament ha coincidit amb les classes socials benestants i il·lustrades. A l’altre extrem, hi trobaríem la cultura popular. És a dir, la cultura del poble, la de les classes menys instruïdes –però no per això menys valuosa–, que inclouria un ampli ventall de manifestacions, des del folklore fins a la literatura de tradició oral. Entre l’una i l’altra –i especialment a partir de la generalització dels mitjans de comunicació de masses–, hi hauria la cultura de masses: la cultura que es genera i es vehicula des dels media amb la voluntat d’arribar al màxim nombre de persones possible. Tot i les reticències que ha provocat en diversos teòrics –especialment en els representants de l’Escola de Frankfurt–, la cultura de masses s’ha convertit en hegemònica. Ja ho anunciava Dwight Macdonald als anys 50: la cultura de masses actua com una pinça i és capaç d’arraconar tant allò que té per sobre –l’alta cultura– com allò que té per sota –la cultura popular.

Si ens plantegem quin és el futur de la cultura catalana, caldrà que tinguem present aquests tres tipus de cultura, que Joan Manuel Tresserras també analitza en la seva conferència. La cultura no és única, sinó que és múltiple i dinàmica. I tant és cultura la poesia de Gabriel Ferrater com la festa del segar i del batre d’Avià o les telenovel·les de TVC. En tot cas, hem de ser conscients que les cultures tindran un recorregut diferent, especialment si es produeixen en entorns mancats d’estructures d’estat, com succeeix en el cas català.

La segona variable que dificulta l’anàlisi del futur de la cultura catalana és el propi concepte de catalanitat. Què és català? Quins productes culturals són catalans? L’audiovisual català és el que es produeix a Catalunya o bé és el que es produeix en català[1]? El fet que Catalunya no disposi d’un estat propi dificulta el reconeixement de la cultura catalana a escala internacional. Si ens emmirallem, per exemple, en el cas de França, observarem que és francès tot allò que es produeix al clos de l’Hexàgon o amb el passaport de la República. En canvi, és francòfon tot allò que es fa en l’idioma del país encara que no disposi de la nacionalitat. Plantejar la catalanitat en uns termes semblants és, ara com ara, força difícil. Per posar un exemple, podem considerar que és catalana la poesia d’Ausiàs Marc si va ser produïda per un valencià a Gandia? Seguint la mateixa lògica, hauríem de considerar catalanes les novel·les de Maruja Torres i de Mathias Énard, redactades en castellà i francès però amb unes claríssimes arrels barcelonines? Certament, aquest és un debat que sobre el qual s’ha discutit moltíssim i mai no s’ha arribat a una conclusió definitiva. Com dèiem, la qüestió de fons és que el reconeixement internacional d’una cultura –a dins i a fora del seu territori– depèn, en gran mesura, del reconeixement polític de què gaudeix.

Sigui com sigui, la cultura catalana existeix i, segurament, la prova que ens ho demostra d’una manera més fefaent és el fet que, en la cultura catalana, ens hi reconeixem i l’oposem a les altres cultures nacionals. Potser la cultura catalana –o les cultures catalanes– no gaudeixen d’estat propi, però és evident que dialoguen de tu a tu amb la resta de cultures del seu entorn, ja siguin la castellana, la francesa o la italiana.  

Cultura, política i creació de productes simbòlics

Delimitada aquesta primera problemàtica, ara cal abordar el binomi que enllaça la cultura amb la política. La vitalitat d’una cultura depèn, en gran mesura, de les polítiques a les quals es troba sotmesa. De vegades, són polítiques explícites, però, en altres ocasions, no ho són. En aquest punt, cal que entenguem el concepte de política d’una manera àmplia. La política és tot allò que afecta la ciutadania d’un territori concret, cosa que comprèn, evidentment, les manifestacions culturals i simbòliques, ja siguin d’alta cultura, cultura popular o cultura de masses.

Totes les cultures, especialment en tant que societats, estan sotmeses a polítiques (ja siguin de la pròpia administració o d’una altra –pensem en la política exterior de les grans potències, per exemple, que afecten l’ecosistema mundial). Fins i tot hem de considerar que l’absència d’una política clara és una política més, que podríem anomenar política d’inacció. A banda, si considerem que la cultura és el tot –la societat en ella mateixa–, totes les polítiques que es fan al si de la societat afectaran directament la cultura que estem analitzant. Per tant, hem de considerar que les polítiques que impacten en la cultura no només són les polítiques culturals, sinó tota l’acció de govern de les administracions. Heus aquí tres exemples:

–          La construcció o l’absència d’infraestructures, com les carreteres i autopistes. Si és més fàcil de desplaçar-se, podrem disposar d’un públic més nombrós en un determinat teatre o cinema municipal. L’èxit de determinats teatres comarcals, com el Kursaal de Manresa i L’Atlàntida de Vic, també està lligat a la millora del nus de comunicacions de la Catalunya Central.

–          Les polítiques ambientals. La preservació d’espais naturals sol anar acompanyada de la creació de centres museístics i d’interpretació, de documentals i d’itineraris turístics que posen en valor el patrimoni local.

–          La inversió social. Cada vegada més, existeixen programes socials, com “Apropa cultura”, que aposten per apropar la cultura a persones en risc d’exclusió social. Durant la temporada 2013-2014, 19.000 persones que es trobaven en aquesta situació van tenir l’oportunitat de participar als espectacles i activitats de 54 equipaments culturals de Catalunya.

Òbviament, el sector de la cultura també gaudeix d’unes polítiques específiques, com la promoció de les indústries culturals o el foment de la cultura tradicional, que principalment s’impulsen des de la Generalitat i els consistoris. No obstant això, és important assenyalar que, en el cas català, tots aquests esforços queden afectats per la política d’estat que es duu a terme des de Madrid, que consisteix a privilegiar el centre i a menystenir la perifèria. La manca d’un estat propi condiciona les inversions a Catalunya en tots els camps, cosa que, com hem vist, té un impacte directe en la cultura. Catalunya està escanyada per l’embut de l’estat: l’enorme potencial del Principat s’estreny en un coll d’ampolla que no li permet assolir el cabal que podria tenir.

Feta aquesta reflexió, no podem oblidar que les polítiques que condicionen i donen forma a la cultura d’un país no només són les polítiques de les administracions –les polítiques públiques–, sinó que també cal valorar les polítiques de les corporacions empresarials. En el context mundial de la globalització, la concentració de poder per part d’aquestes institucions econòmiques, cada cop més puixants, pren una dimensió extraordinària. I és que determinades empreses –com Hewlett-Packard, Microsoft o Nintendo, per citar-ne tres– poden arribar moure quantitats econòmiques infinitament més grans que el pressupost de determinats estats. Quina capacitat d’acció tenen els països de dimensions reduïdes davant del poder de les grans multinacionals? Òbviament, cada cas és diferent i especial, però, massa sovint, el poder econòmic i empresarial té un impacte importantíssim –fins i tot pot arribar a ser desproporcionat– en les cultures locals, de vegades amb més sensibilitat, de vegades amb menys consciència.

Malauradament, Catalunya disposta de poques corporacions empresarials que puguin envigorir la cultura del país. Segurament, l’empresa més important del Principat és “la Caixa”, que sovint ha mantingut una posició ambigua a l’hora de fer ostentació de la seva catalanitat. No obstant això, també és cert que hi ha hagut empreses de mecenes importants, com la família Carulla, que han donat un impuls vital al país en els moments més foscos de la història. Així doncs, la conjugació de la cultura i el capital és un punt decisiu alhora de considerar la viabilitat de les cultures, ja que, en el mode de producció capitalista –que diria Marx– totes les dimensions de la vida tenen una traducció econòmica. Avui dia, fer cultura implica invertir dosis importants de capital, especialment si ens referim als productes culturals fruit de la cultura de masses i de l’alta cultura. Per tant, per la dimensió del seu mercat, les cultures de poca extensió demogràfica tenen menys flexibilitat a l’hora de crear determinats productes culturals. Aquest és un aspecte que cal subratllar, ja que les cultures de gran extensió demogràfica –i amb un poder adquisitiu mitjà o alt– no estan limitades per aquest condicionant. En aquest sentit, la reflexió que Walter Benjamin va fer a L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, segons la qual, al segle XX, passem de crear obres d’art úniques a obres que es poden reproduir fins a l’infinit, ens dóna compte de la importància que el capital també té en la cultura, ja que és capaç de modificar la naturalesa única de l’art per tal de convertir un objecte únic –envoltat d’una pàtina sublim– en un producte comercial. Per tant, avui dia més que mai, ens hem de plantejar si la cultura existeix si no es consumeix. Òbviament, la resposta és afirmativa, però la cultura que no és de consum és una part petita respecte al conjunt, cosa que implica que les cultures que no són viables econòmicament –ja sigui per les dimensions del seu mercat, ja sigui per la capacitat adquisitiva dels seus membres– trobaran dificultats de continuïtat importants.

La cultura, amb els vessants econòmic i simbòlic, ha esdevingut un pilar estratègic de les societats contemporànies. És per això que, cada vegada més, les administracions i les empreses culturals duen a terme polítiques conjuntes de promoció publicoprivades. L’Institut Ramon Llull, per exemple, promou la cultura catalana a l’estranger tot finançant la traducció de les obres literàries, programant cicles d’arts visuals i organitzant col·loquis, conferències i fòrums de discussió, entre altres. Quan ens movem en l’àmbit internacional, fortament marcat per les cultures amb una gran capacitat d’expansió econòmica, ens poden assaltar dubtes sobre la capacitat d’influència de la cultura catalana. Afortunadament, en la globalitat del món, no tot són entrebancs, sinó que també hi ha avantatges. Quan un producte cultural és bo –sobretot si se sap encarrilar correctament– té un recorregut molt més llarg. La globalitat del mercat implica un públic potencial més alt de manera que la seva capacitat d’influència és més gran. En aquest sentit, un bon exemple són les novel·les de Jaume Cabré, que han ocupat els primers llocs de les llistes de vendes de països com Alemanya i França. Gràcies a la capacitat expansiva dels mercats, les novel·les de Cabré tenen un públic que depassa llargament els 10 milions de parlants que té la llengua catalana.

Cultura i nació catalanes: el plebiscit de cada dia

Però, com dèiem unes ratlles més amunt, la cultura és un tot difícil de delimitar. Per cultura, no només hem de pensar en els productes culturals i en els nivells de cultura, sinó que hi ha una altra accepció, que és la que uneix cultura i nació. Sovint, quan parlem de la cultura catalana, ens referim a la nació catalana. Segurament, el cas català –per la manca d’un estat propi– és un exemple paradigmàtic d’aquesta vinculació. I doncs, què és la cultura catalana, sinó la nació catalana? Catalunya és una comunitat cultural nacionalment diferenciada i, com molt bé assenyala Tresserras[2], allò que la fa singular és el caràcter electiu que té. Tot i que, en el procés de socialització dels infants, la cultura catalana –o la visió catalanocèntrica del món– és present en moltes famílies del Principat, mai no deixa de ser, per la manca de capacitat coercitiva, una cultura opcional. No obstant això, hi ha una característica de la nació/cultura catalana, que Jaume Vicens Vives va formular lúcidament a l’assaig Notícia de Catalunya, força particular: la voluntat de ser. Segurament, aquesta és una de les fortaleses més grans que tenim els catalans, la nostra magnífica tossuderia de voler romandre tal com som, cosa que entroncaria amb la concepció germànica de la nació –especialment amb el pensament de Herder– i, al mateix temps, amb pinzellades del pensament d’Ernest Renan. I és que, si la nació és un plebiscit de cada dia, no hi ha cap altra cultura més plebiscitària que aquella a la qual ens adscrivim de forma voluntària i malgrat les traves.

En l’accepció de nació, la cultura catalana sembla que té la continuïtat garantida, ja que difícilment s’eliminarà la manera catalana de veure el món. A banda d’una llengua pròpia, Catalunya compta amb uns costums propis, amb un dret civil singular i amb una cultura popular fortament arrelada. A més a més, seguint la categorització de Manuel Castells, la cultura catalana passa per ser una identitat de futur. Més que en cap cas, la identitat catalana és una identitat-projecte, entenent per aquesta “la identitat que s’articula a partir d’una autoidentificació, sempre amb materials culturals, històrics, territorials. I encara que sempre sigui amb aquests materials, hi ha un projecte de construcció d’una col·lectivitat” (Castells, 2005: 17). Per tant, la cultura catalana –o la identitat catalana–  és un projecte perfectament vital, que existirà mentre hi hagi persones que vulguin que existeixi.

Conclusió: residuals o influents?

No creiem equivocar-nos gaire si encetem la conclusió foragitant el to apocalíptic amb què solen concloure molts assajos periodístics. Massa sovint, els catalans ens preocupem per la salut de la nostra cultura, del nostre idioma i dels nostres costums. No és que no haguem de ser conscients de la nostra situació, sinó que simplement hem d’entendre que el futur de la cultura catalana és el mateix que el de la resta de cultures del món. Hem viscut èpoques d’esplendor –especialment a l’edat mitjana–, però també èpoques de retrocés –sobretot a l’edat moderna. Ara bé, hi ha algú que cregui que les cultures són realment eternes i immortals? És possible que, en el context postmodern i a causa de la globalització, la cultura catalana tingui una esperança de vida més curta. Tanmateix, l’homogeneïtzació de la civilització humana és un procés irreversible i és per això que, tard o d’hora, hi haurà una única cultura global amb múltiples cultures locals. No ens hem d’espantar. De moment, cal que ens centrem en el present i fer com apuntava Voltaire al Càndid: hem de cultivar el nostre jardí, l’única parcel·la que controlem i en la qual ens podem sentir feliços. Si, tard o d’hora, esdevenim substrat o superstrat, no haurem deixat el mosaic de les cultures sense haver deixat rastre.


[1] L’exemple no és gratuït: els Premis Gaudí disposen d’un barem que delimita quines pel·lícules poden ser considerades catalanes i, per tant, quines són les que poden concórrer en la gala.

La cultura catalana en el futur global: l’emergència de les identitats, la llengua i els nous processos de democratització. Per Laura Morcillo

En el següent article plantegem una reflexió sobre el futur de la cultura catalana en el context global internacional, entenent la societat en què aquesta cultura emergeix com a històricament permeable i dialèctica amb altres cultures del món. Quan ens referim al terme cultura ho fem des de la perspectiva sociològica, parlem del conjunt d’elements que permeten a una societat construir un marc de significacions comú, una identitat compartida. La mirada cap al futur planteja quins mecanismes poden afavorir la continuïtat d’aquesta construcció col·lectiva i quins altres la poden dificultar.

Un cop haurem descrit el paper de la cultura i les identitats en el context global actual abordarem la qüestió de la cultura catalana en dos apartats. El primer, la part central i la més extensa de l’article, fa referència al paper de la llengua catalana en la construcció d’una identitat col·lectiva i d’una societat cohesionada; hi analitzarem els projectes lingüístics i nacionals endegats després de la transició, amb els seus èxits i fracassos, i les propostes de futur en la Catalunya del s.XXI. El segon apartat presenta la hipòtesi de J.M Tresserras amb relació a la gestació d’un nou projecte cultural a Catalunya, encapçalat, segons l’autor, per una gran part de la classe treballadora catalana.

Aquest article es basa en els estudis dels autors referenciats al final del document i s’aniran esmentant durant el desenvolupament de cada apartat.

1. La cultura i les identitats en el context de la globalització. La posició de la societat civil catalana.

En aquest apartat ens proposem exposar els canvis que el procés de globalització ha generat en els estats-nació pel que fa a la relació entre els estats i les seves ciutadanies. Veurem com aquests canvis relacionals han propiciat la construcció de noves identitats i cultures. Basem aquesta exposició en l’article de Manuel Castells, “Globalització i identitat”, 2004.

En els processos de globalització econòmica, tecnològica i comunicativa hi ha hagut i encara hi ha el que Castells anomena una ideologia racionalista dominant. Aquesta ideologia proclama que en el món global ja no hi tenen cabuda les identitats pròpies i que aquestes representen etapes obsoletes de la història. Referenciant dades empíriques M. Castells demostra l’existència de dos processos paral·lels que contradiuen la proclama racionalista: l’un és l’expansió de la globalització, l’altre, la reafirmació de les identitats culturals.

Aquests dos processos que semblen contradictoris estan estretament connectats. El món global actual, articulat i desenvolupat per les noves tecnologies, genera el que Castells anomena una xarxa global, i en el context de la Unió Europea, un Estat-xarxa. En aquesta construcció global els estats han replantejat la seva gestió per tal de vincular-se a aquesta xarxa econòmica, tecnològica, de comunicació i de poder sense la qual el desenvolupament del propi país no seria viable en termes de creixement i productivitat.

La vinculació dels estats a la xarxa global ha suposat una desvinculació amb relació a la nació, la societat, que veu destruïdes algunes de les fites socials, laborals i nacionals més importants assolides durant el segle XX. Aquesta pèrdua de drets i fites, moneda que han fet pagar els estats als seus ciutadans a fi de poder participar de la gestió global, ha deslegitimat l’estat com a representant dels seus ciutadans i ha desarticulat un marc de referència compartit per a la vida social de les persones, prou eficaç en l’esplendor de l’Estat-nació.

En el moment en què la ciutadania entén que l’Estat ja no la representa es dóna una fractura profunda entre l’Estat i la nació. És en aquest punt on es dóna el que Castells anomena l’emergència de la identitat. Identitat definida com a “procés de construcció de sentit sobre la base d’un atribut cultural que permet a les persones trobar sentit al que fan en la seva vida” (M. Castells, 2004). En aquest punt és important aclarir dos elements. D’una banda, amb relació al futur de la cultura catalana, ens centrem en la identitat que Castells anomena identitat-projecte, la qual “s’articula a partir d’una autoidentificació, sempre amb materials culturals, històrics, territorials” on existeix “un projecte de construcció d’una col·lectivitat” (M. Castells, 2004). De l’altra, cal entendre que aquesta nova identitat no es construeix des de l’estratègia dels aparells de l’estat sinó que és impulsada per una base social que reacciona contra la manca de representativitat.

Quins són els indicis que mostren aquesta reacció ciutadana a Catalunya? La societat civil ha denunciat activament, d’una banda, la manca de comprensió de l’estat espanyol amb relació a les necessitats de la societat catalana, (econòmiques, socials, culturals, nacionals), i, de l’altra, la incapacitat de la classe política catalana d’aportar solucions efectives a aquestes demandes socials i a l’absència de diàleg amb l’estat central.  Aquestes mobilitzacions socials marquen camí i empenyen la classe política a fer efectiu el dret d’autogovern i, també, a fer efectives les demandes ciutadanes que afecten àmbits primordials de la societat.

En el context de la societat catalana quallen dues realitats. Una d’elles és identificada per A. Heller com a pròpia de les societats postmodernes: “qualsevol poble, grup, ètnia, religió, forma de vida, cultura, vol establir la seva pròpia identitat/diferència dins d’una cultura compartida/moderna”  (A. HELLER, 2006). L’altra fa referència a com aquesta identitat emergent està estretament vinculada a nous processos de democratització, a la demanda d’una democràcia responsable vers els afers que la societat planteja com a prioritaris.

 2. La llengua catalana: marc simbòlic, cohesió social i democratització.

En el següent apartat voldríem reflexionar sobre la llengua catalana com a institució socialitzadora, eina de cohesió social i catalitzadora del capital simbòlic i de l’imaginari col·lectiu. Volem fer una mirada al passat recent per entendre els èxits i els fracassos dels processos de difusió i apropiació de la llengua catalana i una mirada al futur que defineixi estratègies d’apropiació de la llengua des de la nova realitat catalana, fruit del context globalitzat a què pertany.

Per mirar al passat recent recollirem les conclusions desvetlladores de l’excel·lent treball de Marta Rovira, Enric Saurí i Montserrat Treserra titulat La llengua com a factor d’apoderament en les trajectòries migratòries. Una història que es repeteix” (2010). Els autors estudien el paper de la llengua catalana en els processos de socialització de la població immigrant arribada a Catalunya des de l’època franquista a l’actualitat.

Dues idees ens semblen especialment rellevants amb relació al tema central d’aquest article, el futur de la cultura i la identitat catalanes en el món global. La primera fa referència als efectes d’apoderament a través de l’apropiació de la llengua catalana: eina que potencia els processos de desenvolupament vital i de participació en tots els àmbits de la societat. La segona es refereix a la responsabilitat institucional que ha de garantir aquest procés d’apoderament en termes no només de capacitació lingüística sinó d’accés a la creació de referents culturals i socials significatius. Facilitar la vinculació al capital simbòlic entronca amb la construcció conscient d’una identitat col·lectiva, d’una societat cohesionada i d’un accés igualitari als recursos. Una responsabilitat fallida en aquest darrer aspecte.

En la mirada al futur sintetitzem aspectes que ens semblen clau en la projecció de la cultura catalana. La ponència d’Isidor Marí “Immigració, exclusió social i integració lingüística” (2007) l’autor planteja un dels grans reptes de la societat catalana en el context global actual: la integració de la població immigrant que ha constituït prop d’un milió tres-centes mil persones arribades d’arreu del món en poc més d’una dècada. Des del nostre punt de vista I. Marí planteja dos elements cabdals en la projecció d’una estratègia de construcció d’una identitat col·lectiva.

D’una banda, entén que les identitats que emergeixen del context globalitzat són i han de ser necessàriament diferents d’aquelles que havien estat dissenyades en els projectes polítics dels estats-nació. Els nous marcs significatius compartits han de ser pensats per a una societat multicultural complexa que demana “construir una perspectiva pròpia sobre la diversitat i la convivència intercultural” (I. Marí, 2007). I ja hi ha qui considera que aquesta diversitat és a la base mateixa de la llengua i la cultura catalanes; J.M. Tresserras afirma com la diversitat és el punt de partida d’un projecte cultural incipient que “es defineix a partir del reconeixement i el respecte profund de la diversitat” (J.M. Tresserras, 2013).

De l’altra, Isidor Marí fa un pas més enllà en la definició dels elements necessaris per consolidar una integració lingüística. Si bé en estudis anteriors es plantejava la incorporació a la llengua catalana com element sense el qual no hi havia integració social, I. Marí afirma que la inclusió social és un element més en el procés d’integració lingüística, no pas una conseqüència d’aquest.

Aquesta darrera idea connecta amb el concepte de democratització que és transversal en tot aquest article. Més amunt hem explicat com els estats han dimitit de la seva funció de representants dels ciutadans i com aquests darrers han fet emergir noves identitats i nous processos democràtics (M. Castells, 2004). En un context social cada vegada més fragmentat i amb una menor mobilitat social (Rovira, Saurí, Treserras, 2010) la democratització de l’accés als recursos és cabdal per al futur de la cultura catalana. També ho són els processos de democratització que demanen corresponsabilitat en les polítiques d’integració i capacitat de disposició dels propis recursos econòmics.

3. Un nou projecte cultural: el lideratge social i una nova democratització.

En aquest darrer apartat voldríem exposar la idea de J. M. Tresserras amb relació a la necessitat de la construcció d’un nou projecte cultural encapçalat per les classes treballadores i il·lustrades (J. M. Tresserras 2013). Un projecte que hauria d’homologar la cultura i la llengua catalanes a la resta de cultures de països propers. De la conferència “La cultura catalana en l’era global i digital” (J. M. Tresserras 2013) en destaquem aquelles qüestions que connecten amb les idees troncals d’aquest article.

Tresserras remet a un problema estructural en la cultura catalana: la dimissió de les classes dirigents pel que fa al disseny i l’execució d’un projecte cultural i nacional català. A aquest problema endèmic s’hi ha sumat darrerament el descrèdit de la classe política. La conseqüència ha estat el que Tresserras anomena “un desplaçament en l’hegemonia del país de la vella classe dirigent per part de les classes treballadores mitjanes i il·lustrades” (J. M. Tresserras 2013). Unes classes populars que han mostrat voluntat d’impulsar i visibilitzar la cultura i la llengua del país.

Les característiques essencials d’aquesta cultura catalana que es vol visibilitzar i del projecte nacional a què es vincula són l’obertura i la inclusió. Treserras planteja la cultura catalana com una realitat a la qual tothom s’hi pot adscriure, des de l’arrelament o des de la curiositat, sempre des del respecte profund a les seves arrels històriques.

Tresserras entén que la nova hegemonia de les classes treballadores i il·lustrades ha de “quedar segellada” pel disseny i el lideratge d’”un nou projecte cultural”. I afirma que aquest pas decisiu només es podrà fer quan “les classes populars facin efectiu el seu accés a les fonts del coneixement, de la informació i de la cultura” (J. M. Tresserras 2013).

Entenem que alguns dels elements exposats per Tresserras il·lustren tres grans qüestions de la cultura catalana en el context global. La primera és la desvinculació entre la ciutadania i els màxims representants del poder institucional, en el cas català són la classe històricament de referència, la classe política i l’estat espanyol.  La segona és el caràcter obert i permeable de la societat catalana que, com molt bé descriu la demògrafa Anna Cabré, ha estat sempre capaç de crear unanimitats i mantenir un marc de referència social compartit (A. Cabré, 2014). La tercera és la constatació un altre cop dels processos de democratització que han de substituir la manca de representativitat: “l’accés a les fonts del coneixement, de la informació i de la cultura” és un d’aquests processos.

Conclusions

Ens agradaria tancar aquest article fent una síntesi d’aquells elements que considerem el correlat d’una realitat que s’estén més enllà de les fronteres catalanes i dels elements idiosincràtics del país.

Catalunya es troba en un moment històric excepcional, tan extraordinari com el context internacional, on la pèrdua de representativitat de l’estat i la desconnexió entre les ciutadanies i els aparells de poder són també la desaparició del que A. Heller anomenava les grans narratives de la modernitat.

L’emergència de la identitat cultural a Catalunya no és només una reivindicació històrica, constitueix una demanda col·lectiva de gestió d’una nova societat complexa, rica i diversa que cap projecte polític ha estat capaç de projectar cap al futur.

La cultura catalana ha absorbit i s’ha enriquit d’influències culturals d’altres parts del món al llarg de la seva existència. La llengua ha perdurat a través dels temps malgrat adversitats ben conegudes. L’idioma ha esdevingut l’eina social que ha permès mantenir una comunitat de sentit on persones d’orígens diversos han compartit vivències.

El futur de la cultura catalana torna a estar lligat a la pervivència de la llengua però també a la construcció d’una societat d’acord amb les demandes paral·leles de democratització de la vida social. Aquesta democratització engloba la garantia d’igualtat d’oportunitats real, és a dir, la inclusió i el desenvolupament social dels individus, i la capacitat de la societat catalana de decidir sobre afers propis en un context de gestió globalitzada.