Més enllà de la perifèria

“Que les teves decisions siguin un reflex de les teves esperances i no de les teves pors”
(Nelson Mandela)

He de reconèixer que sempre he tingut por, malgrat cridar moltes vegades el famós “No tinc por” per tal d’intentar fer callar una veueta interna. La meva principal por sempre ha estat a l’Estat Espanyol, una por que destrueixi la cultura en la que m’he educat i m’ha fet com soc, una cultura molt marcada per una llengua, però no només.

Ja fa 300 anys o més que ho intenta, destruint per la força tot allò que anem creant, utilitzant totes les estratègies que té a l’abast per destruir-nos. Hem passat etapes en que ha utilitzat la violència, altres la ridiculització, el menyspreu, tot per poder apagar la nostra veu, mentre ens ha acusat d’allò que ens feia.

Després de patir les actuacions policials el dia 1 d’octubre per tal d’evitar que votéssim el futur que volíem, hem vist com es menystenien les víctimes i s’homenatjaven els agressors. També hem vist com estan fent callar les veus amb els empresonaments i les imputacions per delicte d’odi, amb les agressions feixistes que sembla que cada dia van a més, etc.

Després d’aquests mesos de repressió i injustícia,  en que cada dia hem vist degradar-se la suposada “democràcia” espanyola, en que hem assistit atònits als grans esforços per imposar un relat que negui tot el què ha passat, que segueixi negant el nostre passat, la nostra història, la nostra realitat, tot allò que som, marginalitzant la nostra cultura fins a veure-la desaparèixer.

Ens intenten culpabilitzar de tot el que ha passat, de tota la imposició, de la violència, de les mostres d’odi que queden impunes. Ens diuen que ens ho hem buscat que havíem d’estar-nos quiets mentre vèiem que la nostra cultura anava desapareixent asfixiada des de les altes instàncies.

El mateix dia 1 d’octubre després d’haver resistit tot el dia als col·legis, desprès d’haver votat malgrat tot i després d’haver guanyat el referèndum, quan obríem la tele (fins i tot tv3) només vèiem les declaracions del bloc del 155 (encara no els dèiem així) alliçonant-nos i amenaçant-nos. Ja començava la lluita pel relat i pel què vindria després.

Malgrat tot el que ens han dit i tot el que ens han fet no hem d’oblidar mai que vam fer el que havíem de fer: ens vam organitzar, vam col·laborar, vam treballar per tenir un futur millor, perquè la nostra cultura no desaparegui ni estigui marginada.

Ara no és l’hora de retrets ni de revisions del què va passar, ni de barallar-nos entre nosaltres, ara és l’hora de tornar-nos a organitzar, de col·laborar i de treballar per afrontar aquesta tardor. Una tardor que començarà amb la gran manifestació del dia 11 de setembre, en que hem de tornar a ser molts i demostrar que, malgrat tot, seguim dempeus i volem la república que vam votar i que vam guanyar. Que volem marxar  d’aquest Estat Espanyol amb la seva deriva nacionalista i autoritària.

No podem permetre que l’Estat Espanyol se surti amb la seva aconseguint la desaparició de la nostra cultura i la nostra manera de veure el món.

Aquest dissabte passat hem tingut la sort de sentir les reflexions de Lluís Llach al FAQS de TV3, unes reflexions que valen molt la pena. Sentint-lo m’han vingut ganes de recuperar un escrit que vaig fer sobre la influència de les seves cançons en la meva vida i  suposo que  en la vida de tanta gent d’aquest país:

Gràcies Lluís i perdona que et tutegi i et parli pel nom de pila malgrat no em coneixes de res, però les teves cançons han format part de la meva vida i m’han ajudat tant que, per mi, és com si fossis un vell amic.

Ja de petita, a casa sonava un vell disc amb cançons teves. En aquell disc hi havia vàries cançons que em vaig aprendre de dalt a baix i com més les escoltava, més m’agradaven. Hi havia “L’Estaca”, de la que no cal dir gaire res per tot el que ja s’ha dit, “El Bandoler”, “Cal que neixin flors a cada instant”, etc. De totes voldria comentar-ne dues: una que portava per títol “Respon-me”, una cançó que em va fer entendre que aquella Guerra de la que parlaven els avis va ser una Guerra en que, més enllà del bàndol al que havien lluitat les persones que l’havien viscut, la gran majoria la va perdre.

També m’agradava molt la cançó del “Vaixell a Grècia”, no entenia el seu significat, però m’agradava el seu so mediterrani. Un dia vaig saber que Grècia havia superat una dictadura militar, aleshores vaig entendre el significat de la cançó i això me la va fer estimar molt més.

Una altra de les cançons que m’ha ajudat a entendre d’on venim va ser “Abril 74” que em va fer conèixer la revolta dels clavells de Portugal. No acabaria mai de dir totes les cançons que m’han format políticament amb l’amor al meu país i la solidaritat amb tots els pobles i persones del món que pateixen.

També m’agradaria compartir una anècdota que vaig viure arrel d’una canço teva: en una classe d’informàtica que feia a un grup d’adolescents, els vaig posar la lletra de “Venim del Nord, venim del sud” perquè practiquessin amb el tractament de textos de l’ordinador. Quan van acabar l’exercici, se’m va acostar un noi i una noia, ell nascut a Argèlia i ella al Marroc i em van dir: “Aquesta poesia parla de nosaltres”. Amb tot el que està passant al Mediterrani, m’emociono cada vegada que hi penso.

Per acabar, agrair-te de nou  les teves cançons, el teu testimoni i  la teva vinculació al camí de llibertat del nostre poble.

Vaig conèixer 3 dels quatre avis i avui m’ha vingut al cap l’únic que no vaig arribar a conèixer, ja que va morir quan la meva mare tenia 12 anys. L’avi Ton és el nom com es coneix a la família, tot i que no va arribar a ser avi en vida. Ell ha estat sempre un retrat que trobàvem quan anàvem a visitar l’avia, algunes anècdotes de la seva vida i algun tret heretat pels seus descendents: aquest ha heretat els ulls, aquest la barbeta, aquest el caràcter, aquest el sentit de l’humor, etc. Així ens podíem anar fent una idea de com havia sigut.

Una de les anècdotes que se’ns explicava de la seva vida era com a l’estiu del 36 va salvar, junt amb el seu cosí, la Mare de Déu de la Guàrdia. S’explica que quan ell i el seu cosí van saber que la majoria d’esglésies de la comarca estaven cremant, van pujar de nit a la Guàrdia i se’n van endur la figura de la Mare de Déu, una imatge romànica del segle XIV i així la van salvar de l’incendi que va patir el santuari, deixant-lo en runes.

Durant uns mesos van amagar la Mare de Déu sota un munt de garbes d’un camp proper. Això va ser un secret molt ben guardat durant els mesos d’estiu. Quan les garbes de tots els camps van ser recollides i quedava un sol camp per recollir, van pensar que això seria sospitós, per aquest motiu, una altra nit van tornar la Imatge al seu santuari, que ja s’havia convertit en runes. Allà hi va passar tota la Guerra amagada dels ulls dels que volien destruir tot allò que tingués a veure amb la religió.

Si avui m’ha vingut al cap aquesta anècdota de la vida del meu avi ha estat al llegir el llibre “Sixena: la croada de la memòria” de Francesc Canosa. En el llibre he descobert que el país es va omplir d’herois anònims que van arriscar la pròpia vida per salvar el patrimoni artístic religiós que estava en perill, molts d’ells seguint les directrius de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En Canosa els anomena els Monuments Men catalans, referint-se a la pel·lícula nord-americana del 2014 que parla d’un grup d’homes que van arriscar la vida durant la II Guerra Mundial per salvar les obres d’art robades pels Nazis amb l’ordre de destruir-les si el III Reich queia. En el tràiler de la pel·lícula diuen una frase que m’ha ressonat moltíssim: “Poden exterminar tota una generació, arrasar les seves cases i encara així el poble es refaria, però si destrueixen la seva història, els seus èxits, és com si mai hagués existit”. Això és el que ens han intentat fer, destruir la nostra història i la nostra memòria per així fer-nos desaparèixer com a poble.

No tinc ni idea de si el meu avi va decidir salvar la Mare de Déu de la Guàrdia per iniciativa pròpia o perquè va tenir notícies d’aquests homes que estaven salvant l’art. Tampoc sé si va ser per motius religiosos o artístics, però sé que ho va fer i això em fa sentir orgull del seu gest i em fa reivindicar tots els que ho van fer, especialment els que hi van perdre la vida.

“La libertad que he tenido durante toda la vida es porque no he sentido miedo”.

Aquesta frase la diu Juan González Reina nascut a Estepa (Andalusia) el 16 d’octubre de 1932 i que amb 22 anys va arribar a Catalunya. Si hi ha una constant a la seva vida és la lluita contra la injustícia. Una injustícia que ja va tastar des de petit quan la seva gran curiositat el portava a voler estudiar i aprendre, però les circumstàncies de la seva família no ho permetien. Segons el seu pare, el que havia de fer ell era treballar i per això ja guardava porcs de molt petit en un “cortijo”.

La injustícia que s’havia trobat per haver nascut en una família pobre d’Andalusia, en que l’única sortida que tenia era la de treballar tota la vida en algun “cortijo” i haver d’estar per sota d’algun “señorito”,  que només per haver nascut en una família rica ja ho tenia tot fet i podia humiliar als que tenia sota. Aquesta injustícia el va fer decidir a marxar i a venir a Catalunya.

Aquí també va trobar altres injustícies contra les que lluitar, com la de millorar les condicions de les famílies que arribaven aquella època i que es trobaven en barris allunyats de les ciutats on hi faltava de tot. Va participar en molts actes de la lluita antifranquista convocats per l’Assemblea de Catalunya, també va participar a Comissions Obreres i el PSUC. En el PSUC va veure coses que no li agradaven i altra cop, aquella lluita contra la injustícia tornava a sortir decidint deixar-lo l’any 1977 per entrar a col·laborar amb el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).

Va conèixer en Xirinacs en els debats per la Constitució Espanyola per tal d’incloure una esmena per afavorir les classes populars, els drets socials, el dret a l’autodeterminació dels pobles i especialment el del poble català. En les esmenes que va presentar en Xirinacs hi havia un escrit d’en Juan. Malgrat tot, va votar que no a la Constitució per insuficient en les demandes que feien de drets socials i de l’autodeterminació.

Ja aquells anys en Juan havia abraçat una altra lluita contra la injustícia, era la lluita del poble català, un poble que porta anys essent tractat injustament. En Juan ens ho explica en un petit llibret biogràfic transcrit per l’Ignasi Perramon. Casualment tinc un dels últims exemplars que tenia el Juan i que ens ha fet arribar.

En el llibre ens dona varis motius per voler la independència, que queden resumits en aquest paràgraf a l’apartat “Por qué soy independentista”, i respon: “Porque Catalunya es una nación distinta de España, y tiene su propia lengua y cultura. Porque estoy harto de las manipulaciones del Estado Español, de sus políticos y sus altos funcionarios y jueces, que nos humillan y atacan. A Catalunya no quieren vernos en ninguna parte, pero no quieren que nos vayamos. Algo habrá”.

En la seva lluita a favor de la independència de Catalunya ha fet diversos escrits a favor de la República Catalana, del Referèndum, contra els partits del 155, etc. Un d’aquests escrits és una resposta al Sr. Garcia Albiol però és una resposta a tots aquells que volen encasellar el moviment independentista com a burgès: “El Sr. Garcia Albiol ha dicho que los independentistas son la burguesía. Se equivoca. Sin ir más lejos, yo soy un obrero, ahora jubilado, que vine desde Andalucía de joven. He sufrido la brutal represión del franquismo y he luchado y lucho por las libertades, por una sociedad justa y por una Catalunya libre”.

Gràcies Juan per les teves lluites contra la injustícia, que el teu exemple sigui un camí per nosaltres que també volem un país lliure perquè sigui millor.

(més…)

Veient el que està passant amb els professors de Sant Andreu de la Barca i el que ja ha passat a altres persones m’he posat a recordar el meu 2 d’octubre. Recordo el moment que em dirigia a la meva feina i em mirava la gent amb la que em creuava com si la veiés per primer cop. La sensació no era molt diferent de quan vivim un daltabaix a la vida, quan la vida quotidiana se’ns fa estranya perquè allò que acabem de viure és massa dur i difícil de pair, per això costa seguir endavant.

Recordo que veient la gent com es dirigia a les escoles i als llocs de feina vaig pensar amb aquella imatge que se’ns explica del 12 de setembre de 1714 en que els tallers de la ciutat de Barcelona derrotada van obrir i la gent va seguir amb la seva vida quotidiana. Al tenir una feina d’oficina, no m’obligava a atendre a gent, si hagués estat professora o alguna altra feina per l’estil se m’hagués fet molt difícil de desenvolupar la meva tasca amb una mica de normalitat. Estava en estat de xoc igual que les persones que em vaig anar trobant i compartint experiències, tots teníem una gran necessitat de verbalitzar tot el que havíem viscut.

També recordo les emocions a flor de pell en tot moment, passant per moments de ràbia i de tristesa, amb malestar físic cada vegada que veia les imatges de la violència als mitjans i unes ganes irreprimibles de plorar. Em poso al lloc de professors, de mestres i altres professions que tenen la funció de tenir cura de nens i adolescents i penso en la gran dificultat de gestionar la pròpia situació i fer front a infants i adolescents en estat de xoc com estàvem els adults aquell dia i els dies posteriors.

Actualment aquestes professions ho estan passant malament amb l’amenaça que tenen a sobre, molts no s’atreveixen a debatre segons quins temes a classe que anys enrere se n’hagués parlat sense problemes, altres no s’atreveixen a portar un llaç groc o no saben com enfocar alguns temes de medi social que toquen l’actualitat per por al que els pugui passar.

Per això necessitem canviar la situació que vivim, ja que no ens podem permetre una societat on la por sigui guia de les nostres accions. Una por real a una persecució real, amb persones a la presó, acomiadaments per expressar una opinió, amenaces i atacs de l’extrema dreta, amb assenyalament de certa premsa i polítics. Una por que volen que tinguem perquè tornem a aquella situació tan familiar de “no et fiquis en política, no et busquis problemes” i així fer desaparèixer aquesta societat plural i lliure que volem construir. Aquesta societat  en la que els nostres docents tant hi contribueixen a través de l’escola: fomentant debats lliures dins les aules i ensenyant els alumnes a pensar per ells mateixos, perquè el dia de demà siguin ciutadans lliures, amb criteri propi i no una simple massa fàcilment manipulable a través dels mitjans.

Per lluitar contra aquesta por que ens volen imposar perquè ens paralitzi, ens haurem d’anar repetint aquelles paraules que Seneca va dir a Neró i que vaig sentir en boca de Jordi Cuixart: “El teu poder radica en la meva por, si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder”.

Avui no podré ser a la manifestació, però hi seré en esperit, també he intentat col·laborar-hi dins les meves possibilitats i no em trauré el llaç groc com a solidaritat amb els presos i les seves famílies.

No hi puc ser perquè tenia un altre compromís, avui hi ha la trobada d’ex-cantaires de la Polifònica de Puig-reig i jo hi vaig passar tota la meva adolescència. Si ho contem amb anys no arriba ni a 10 anys, però són uns anys tan importants en la vida d’una persona, que per força m’han d’haver marcat. Vaig fer els 14 anys que ja n’era cantant i la vaig deixar quan encara no havia fet els 21.

Fent una mica de balanç, m’adono que tinc records bons i dolents, com és normal quan es pertany a un grup com aquest amb el que tants moments vam compartir. Cantar a la Polifònica significava una convivència molt important, entre assajos, concerts, viatges en que ens allotjàvem amb famílies d’altres països, l’organització del Festival de Cant Coral en que acollíem a cantaires de diversos països a casa nostra, etc. Per una persona de 15, 16, 17 anys, aquelles experiències eren totalment iniciàtiques i configuraven un caràcter i una manera de veure el món que no hagués estat possible sense haver-ne format part. T’adonaves que hi havia diverses maneres de viure i de veure el món i que el teu món, aquell en el que et movies era un més dels que hi havia al planeta.

Entre els records dolents podria destacar totes les sensacions que rebia degut a que era mala cantant, sabia poca música, em costava afinar i tenia una veu complicada, però les ganes a pertànyer en aquell grup eren més fortes i feien que m’hi anés mantenint. Avui, però, aniré a la festa amb ganes de divertir-me, de reviure els bons moments, reconciliar-me amb el meu passat i assumir l’herència d’aquells anys que em van portar a gaudir amb una intensitat impressionant de grans obres com el Messies de Heandel, el Rèquiem de Mozart o la Creació de Haydn. Sense la Polifònica, la música no hagués entrat a formar part de la meva vida com ho ha fet i els moments intensos amb aquestes obres no haguessin existit. Segurament que sense el meu pas per la Polifònica tampoc coneixeria algunes obres poètiques que cantàvem com el cas la Relíquia de Joan Alcover o les peces del Bestiari de Pere Quart musicades per Manuel Oltra, entre altres.

Veient els esforços que fa l’Estat Espanyol per imposar el seu relat ple de mentides sobre el que va passar a Catalunya aquesta tardor passada i el que està passant aquests dies, em pregunto quantes mentides ens hem empassat a l’estudiar història a l’escola. I no parlo dels que es van educar en el franquisme, que ja tenen consciència de moltes mentides que es van empassar, sinó també dels que ja ens vam educar en la democràcia.

Encara recordo la meva àvia dient-me que com em podia creure la Guerra Civil que llegia als llibres en lloc de la que ella m’explicava. Sempre he intentat explicar-me la Guerra a través dels testimonis dels que la van viure, tan d’un bàndol com de l’altre per així tenir una idea més global. Malgrat tot, a vegades tinc por que algun dia li digui a algun net o neta,  com es pot creure els fets que li expliquen els llibres d’història i no el que jo li estic explicant. No tinc cap dubte que això també ens ho estem jugant aquests dies, ja que si l’Estat Espanyol se surt amb la seva, el nostre relat serà ofegat i s’imposaran les seves mentides.

Veient els encaputxats que apareixen a les manifestacions convocades pels CDR i que només busquen la violència per poder dir que l’independentisme és un moviment violent, quan s’ha destacat pel seu pacifisme, em fa preguntar qui hi devia haver darrera els escamots que van sembrar el terror a Catalunya durant el 36 amb els assassinats de persones que consideraven “de dretes” i la crema d’esglésies. Uns fets que van ser bàsics perquè molts catalans optessin per lluitar al costat dels feixistes que volien aniquilar la seva cultura, uns fets que van ser cabdals per la imposició d’un relat que afavoria una dictadura genocida cap a la nostra cultura, una dictadura que s’imposava a través de la repressió i l’assassinat, una dictadura que avui encara en patim les conseqüències, ja que ens governen els seus hereus.

Sobre la Guerra i els relats que es van anar imposant amb els anys, tinc una anècdota familiar que em fa pensar molt. Una de les meves àvies es va estar escrivint amb la seva cosina exiliada a Mèxic. Després d’anys de no veure’s,  aprofitant que Franco ja havia mort, hi hagué  diverses trobades de les dues cosines. En una d’aquestes trobades va sortir el tema de la Guerra que havien anat evitant i, com era d’esperar, va acabar en acalorada discussió. El relat que cadascuna d’elles havia fet era radicalment oposat al de l’altra. Una parlava de les persecucions i la por del 36, l’altra dels bombardejos que rebien mentre fugien cap a França el 39. Ni una era culpable de les persecucions del 36 ni l’altra dels bombardejos del 39, totes dues eren víctimes dels moments històrics que els havia tocat viure.

Avui fa un dia trist, ens hem llevat amb pluja, però tots estem molt tristos i indignats: han entrat 5 persones més a la presó. Sembla que l’Estat Espanyol no té aturador en la seva violència de tot tipus. Fa molt mal pensar en les persones que fa temps que estan a la presó, en les que hi acaben d’entrar i en les seves famílies. La majoria dels presoners tenen fills petits que estan privats de veure els seus pares, fet que perjudica molt més la situació.

Costa molt d’entendre que algú pugui provocar aquest mal a altres persones i tenir la consciència tranquil·la. No només això, que ho pugui justificar amb paraules. Sempre m’he preguntat el per què del mal, per què la història de la humanitat està plena de col·lectius que agredeixen a altres col·lectius, de persones que actuen fent el mal conscients del mal que fan, fins i tot vanagloriant-se’n.

No puc entendre aquesta necessitat d’imposició, de poder, de competició, de voler estar per sobre dels altres. Tampoc puc entendre l’odi al que és diferent, la violència per imposar-se, per destruir a l’altre, per no acceptar la diversitat, quan la diversitat és la llavor de la riquesa.

“Cada època, cada cultura, cada costum i tradició té el seu estil, les seves tendreses i dureses peculiars, les seves crueltats i belleses; consideren certs sofriments com a naturals; accepten certs mals amb paciència. La vida humana es converteix en vertader dolor, en vertader infern només allà on dues èpoques, dues cultures o religions s’entrecreuen”
Herman Hess

I aquí estem nosaltres, vivint un moment en que dues èpoques s’entrecreuen tant si ho mirem a nivell de país com a nivell de planeta. Els moments de canvi no són fàcils, de cop allò que coneixíem queda enrere, mentre els dubtes i les incerteses comencen a sortir. També deixem enrere aquells referents que ens facilitaven la vida i encara no tenim els nous per afrontar tot el que ens va venint.

Al llarg de la nostra vida hem d’afrontar molts moments de canvis personals i ho fem de la millor manera possible, sense poder evitar la tristesa pel que deixem enrere, l’esperança pel que vindrà i les incerteses per com fer aquest trànsit. A vegades, en moments de canvis s’idealitza el passat i es creu que no s’havia d’haver fet el pas, per això surten els dubtes. A vegades, també, ens permet fer-nos conscients d’allò que no ens agradava i ens queda clar que només podem avançar, perquè el passat ha quedat enrere i ja mai tornarà tal i com l’hem viscut, ja que nosaltres ja no som els que érem.

Si a nivell personal els canvis ens porten problemes, quan aquests canvis són col·lectius la cosa es complica: de cop som milers de persones vivint aquestes emocions conjuntament, que hem de fer front a les incertes de com fer aquest camí que ens ha de portar al futur. Si és difícil per una sola persona imaginem per a tota una col·lectivitat que a més s’ha d’enfrontar a la repressió, la persecució i a la pressió dels mitjans de comunicació.

En moments de canvis no és estrany que ens costi posar-nos d’acord pel camí a seguir, fins i tot que surtin veus que voldrien desfer el camí recorregut o que s’ho volen prendre amb més calma. Però de la mateixa manera que el passat ja no hi és i no es pot recuperar, tampoc podem desfer el camí que hem fet, ja mai més serem els mateixos d’abans que tot això comencés.

Aquestes diferències són fruit de la situació que vivim i no podem permetre que ens divideixin entre nosaltres, ens hi estem jugant el futur i aquest ha de ser nostre i no imposat des de fora. També és esperable que hi hagi molts interessos a magnificar les diferències per distreure’ns en baralles internes i no fer el camí que hem de fer. És per això que haurem d’acceptar com a normals les diferències que vagin sortint entre nosaltres sense deixar de veure que l’objectiu és que aquests diferències ens enforteixin i no que ens separin.

Pocs dies després del  1 d’octubre vaig escriure aquest poema intentant descriure tot el que estàvem vivint i el que havia de venir, a dia d’avui m’agrada recuperar-ho perquè no perdem de vista on som i cap a on anem.

Hem sortit de la zona de confort
Acabem de deixar enrere
tot allò que coneixíem
i avancem cap al desconegut.

Com a equipatge portem
l’esperança d’un demà millor
i la incertesa del camí.

Portem a l’espatlla
els records dels que ens han precedit,
els seus sofriments i les seves lluites.
Som el seu relleu.

El futur ens crida.
El volem nostre i lluminós,
enfrontant-nos a les pors
i foragitant les tenebres.

Tot sovint surten veus de l’anomenada ”esquerra” espanyola que es qüestionen que es pugui ser independentista i d’esquerres. Són veus que identifiquen l’independentisme amb el nacionalisme i per tant en un moviment de dretes.

Cada vegada que llegeixo o sento algun d’aquests comentaris em sento interpel·lada, ja que soc independentista des de fa molts anys i a més em considero d’esquerres. A aquestes veus els costa entendre que una persona sigui d’esquerres i independentista, mentre a mi em costa el contrari: que una persona d’esquerres no entengui i doni suport al moviment independentista. L’única resposta que em ve al respecte, és el fort desconeixement del moviment independentista o la defensa d’uns interessos inconfessables.

Em considero d’esquerres perquè em costa viure en un món on hi ha gent que ho passa malament a causa de la injustícia dels homes. Quan dic passar-ho malament pot ser en sentit econòmic: no arribar a final de mes, no poder pagar la calefacció per escalfar-se, haver de patir per alimentar els fills, etc.

També podem considerar el passar-ho malament en altres sentits: una situació política, judicial, etc. que et fa sentir que no tens els mateixos drets que altres persones i et situa per sota dels altres, quan tu només vols estar al mateix nivell. Però com a persona d’esquerres que em considero entenc perfectament que el sentit econòmic és molt potent perquè parla de les necessitats bàsiques i per tant són les primeres que s’han de garantir per tothom.

Soc independentista i d’esquerres perquè vull que quan el Parlament elegit democràticament vota perquè les persones no hagin de passar fred a l’hivern per no poder pagar la calefacció, no hi hagi un Tribunal Constitucional que ho tombi amb arguments d’inconstitucionalitat i que aquestes persones hagin de patir fred i que aquest mateix Tribunal sembli que només existeix per anar tombant totes les lleis que aprova el nostre Parlament.

Soc independentista i d’esquerres perquè vull un país on hi càpiga tothom i ningú s’hagi de sentir per sota. No sé si amb la independència ho aconseguirem, però hi ha moltes més possibilitats que quedar-nos a Espanya. Crec que la nostra independència hauria de sacsejar l’Estat Espanyol perquè revisés moltes coses que no funcionen.

També se’ns acusa que el nostre moviment ha despertat el feixisme i ha provocat que la societat espanyola es tiri cap a la dreta. Es fa difícil d’entendre que la gent es tiri cap a la dreta quan veu que un govern elegit democràticament és empresonat i la gent que vol votar és ferida per les forces de seguretat que paguem entre tots, això també em costa molt d’entendre.

Espero que algun dia aquestes persones que tiren cap a la dreta davant la demanda independentista vegin que només aconseguirem fer un món més just per tothom si respectem totes les identitats i deixem de banda la imposició dels uns per sobre dels altres.

Surt el Sol sobre la Mediterrània
i tot presagia la vinguda
d’un nou dia ple de llum.

Generacions rere generacions
n’han vist la sortida
i han recomençat
amb l’esperança d’un nou inici.

Vinc d’un poble ple d’inicis
i d’esperances d’un nou dia.

Gairebé fa un any que vaig escriure això, llavors em vaig quedar en els inicis dels que ens han precedit perquè no volia recordar com van anar acabant aquests inicis. La nostra és una història de projectes estroncats per la força. Només cal que mirem els darrers 100 anys, però segur que si mirem més enrere trobarem molts altres exemples, si és que el pas del temps juntament amb els esforços fets pel poder per tal d’imposar un relat no ho han esborrat.

Mirar els darrers 100 anys és relativament fàcil, encara tenim testimonis i material per seguir-ho. Fa cent anys un projecte engrescador de modernització del país estava en ple funcionament. Un projecte portat a terme amb pocs mitjans però amb molt bons resultats, molts dels quals han arribat a dia d’avui. Es tracta de la Mancomunitat de Catalunya, nascuda de la unió de les 4 províncies catalanes. La Mancomunitat va funcionar entre els anys 1914-1925, però anys abans ja s’hi havia començat a treballar. La Mancomunitat va acabar el 1925, quan Primo de Rivera la va dissoldre. Ja tenim un primer inici acabat per la força d’una dictadura.

Després de la Dictadura de Primo de Rivera, el país torna a viure un nou inici ple d’il·lusions i esperances de fer un país millor: La República. No cal recordar com va acabar aquell inici, encara avui som hereus dels esforços del feixisme per esclafar aquell moviment i amb això a tot un poble.

Després de la Dictadura de Franco, el país torna a viure un nou inici ple d’il·lusions: la Transició amb la recuperació de la Generalitat com a autogovern de Catalunya, que entroncava amb el govern destituït en acabar la Guerra. De nou el cop d’estat del 23F posava fre a les il·lusions, intentant parar el procés de recuperació del país. se’ns va dir que aquell cop d’estat havia fracassat, però mirant els esdeveniments posteriors cada vegada es fa més difícil de creure que realment fracassés, ja que tot allò que reclamava es va anar aplicant “sin que se note el cuidado”.

La manera en que s’anaven minant les competències de la Generalitat, contemplades a l’Estatut de 1979, amb l’aprovació de lleis estatals que les envaïen, amb campanyes cícliques contra la normalització lingüística i altres iniciatives destinades a minar el nostre petit autogovern, van fer que el país visqués un nou inici. Aquest inici prenia la forma de la redacció d’un nou estatut que millorés la situació, un estatut consensuat i aprovat per gairebé el 90% dels diputats del Parlament de Catalunya. Un estatut que posteriorment van retallar a Madrid i va ser votat en referèndum el 18 de juny de 2006. Un estatut que quan començava a caminar va ser frenat novament per una sentència del Tribunal Constitucional del 2010, en que 11 persones que no havia votat ningú tiraven per terra allò que havíem votat tots els catalans.

I finalment al nou inici al que em referia en el poema, l’esclat d’il·lusió i creativitat per la creació d’una República Catalana, una República que marxés per sempre de la influència que sempre ha frenat i destruït tot allò que amb esforç i esperança hem anat construint. Novament un trencament brusc de tot el que havíem construït en forma de l’aplicació de l’article 155, amb el qual es vol destruir tot allò que havíem anat construint durant aquests anys d’autonomia.

Però la història ens ensenya una constant, mai ens han destruït del tot i cada vegada hem ressorgit amb més força i amb més possibilitats d’èxit. Aquesta vegada ho segueixen intentant, però no ho aconseguiran: la força de construir sempre s’imposarà a la de destruir. Seguim dempeus.

Sovint penso que la realitat que se’ns vol imposar recorda molt aquella realitat que es va aconseguir imposar, amb l’ús de la força, a grans capes de la població després de La Guerra. Dic La Guerra en majúscules i en singular, perquè aquí tothom sap que ens referim a allò que va passar entre els anys 1936-1939 amb conseqüències que arriben fins als dies d’avui.

Sempre m’ha agradat escoltar a la gent gran, sempre tenen moltes històries per explicar i una sensació d’arribar al final del seu camí. Les seves experiències i vivències acostumen a ser interessants i ens parlen del passat recent, un passat clau per entendre el present.

De petita m’agradava escoltar als meus avis explicant les seves experiències. Ells van viure la Guerra i, com tothom de la seva generació, això els va marcar profundament en la resta dels seus dies. Gairebé puc afirmar, sense por a equivocar-me, que aquelles experiències també han marcat als descendents dels que ho van viure, per tant a la generació que vivim avui.

Els fets del passat 1 d’octubre i la posterior repressió de l’Estat Espanyol han despertat en molts de nosaltres records dels nostres avis que havien quedat adormits dins nostre. De cop enteníem aquella por a opinar lliurement, a involucrar-se en política i altres pors.

Les històries dels meus avis parlaven de por als “rojos”, ells van ser dels que van patir la persecució que es va desenvolupar en aquest país l’any 1936 contra persones considerades de “dretes” o de “Missa”. Més endavant vaig anar coneixent històries d’avis que explicaven experiències d’exili, persecució, presó i condemnes a mort només per ser considerats “rojos separatistes”.

El relat que s’ha imposat després de La Guerra ha estat el dels “dos bàndols”, un relat que separa les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra, un relat que parla de bons o dolents, en funció del bàndol. Els relats dels “dos bàndols” mai m’han satisfet, cap relat en que se separin les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra no em pot satisfer.

Llegir Incerta Glòria em va permetre entendre el relat dels meus avis, uns avis que havien acabat fugint durant la Guerra per tornar a casa amb les tropes de Franco. A mi se’m feia molt difícil de comprendre com aquells avis que llegien i escrivien en català, que estimaven la seva llengua i que ploraven sentint la Santa Espina, havien acceptat aquella situació

També em permetia entendre aquella Catalunya subjugada que acceptava que els seus fills s’eduquessin en uns valors i una llengua que no era la seva, però que d’amagat els deixaven alguna revista de “El Patufet” o algun llibre d’en Folch i Torres escrits en català perquè no perdessin del tot la seva llengua. Com acceptaven tot allò com a normal?

Doncs ho acceptaven perquè els records del que havia passat durant La Guerra eren massa durs, les experiències viscudes terribles i l’únic que volien era una vida normal, casar-se, tenir fills, treballar i tirar endavant, sense estridències i si això volia dir acceptar una gran injustícia, negar la pròpia identitat i acceptar com a normal aquella violència que ho sobrevolava tot, doncs s’acceptava.

La situació actual recorda aquella, amb tot el que té d’imposició d’un relat, de persecució d’idees i persones. La diferència és que no venim d’aquella violència extrema. Tampoc l’Estat Espanyol és lliure per utilitzar la força com ho van fer el règim franquista.

En aquells moments, Màrius Torres donava un bri d’esperança en el seu poema: “Ciutat Llunyana“: “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”. Avui, nosaltres som els els braços més lliures de la nova arquitectura. Hem de seguir construint la ciutat d’ideals que havien volgut bastir, tal i com s’hi referia Màrius Torres.

Som els hereus d’aquella generació tan ben explicada a “Incerta Glòria”, a la que pertanyien Màrius Torre, Joan Sales i els avis de la nostra generació. Un homenatge a unes persones que La Guerra i la post-guerra els va estroncar la joventut, independentment de les seves idees, identitat, bàndol, principis, desitjos, somnis…

La realitat és, existeix, va passant, succeint i nosaltres l’anem vivint i experimentant. Aquesta realitat té tantes interpretacions com persones la viuen. La interpretació que cada un de nosaltres farà d’aquesta realitat determinarà les decisions que cada un prendrà.

Això que passa en la vida quotidiana de cadascú de nosaltres, també passa en la vida col·lectiva, però aquí la manca d’informació directa fa que ens haguem de basar amb la que ens donen els mitjans de comunicació i, últimament també, les xarxes socials.

En aquesta vida col·lectiva, la manera en que se’ns explica la realitat també influeix en la interpretació que en fem i, per tant, en les decisions que prendrem. Per això estem rebent tants missatges destinats a desmoralitzar, a insultar, a atacar, a deshumanitzar als més de 2 milions de persones que hem somniat i mobilitzat pel dret a decidir del nostre poble i la posterior creació de la República Catalana, si aquesta era l’opció guanyadora.

Dins aquests més de 2 milions, els que estan rebent de manera més directe tots aquests missatges i atacs són els nostres representants polítics, als quals els cau l’amenaça directa i l’experiència d’estar a la presó, a l’exili o de tenir companys en aquestes circumstàncies. Tots sabem que aquesta és la situació, però a vegades amb les nostres reaccions i les nostres incomprensions cap a ells sembla que ho oblidem.

Aquesta setmana hem tornat a patir i hem tornat a rebre molts missatges destinats a desmoralitzar-nos, a convèncer-nos que hem d’abandonar i acceptar la derrota. A partir d’uns fets concrets, tot han estat interpretacions per dividir-nos i desmobilitzar-nos.

Tots som humans i tenim dret a tenir moments de ràbia, d’impotència i de defalliment, però és important superar aquests moments i tirar endavant, ens hi estem jugant la supervivència de la nostra societat amb els nostres valors i la nostra manera d’interpretar el món.

Passat aquest mes d’octubre tan intens, he estat reflexionant molt sobre la situació política catalana dels mesos posteriors, sota la perspectiva que hem viscut una mena de dol. Segons la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, quan una persona s’enfronta a una pèrdua catastròfica o és diagnosticada d’una malaltia terminal passa per 5 fases: Negació, Ira, Negociació, Depressió i Acceptació.

Potser comparar aquesta situació amb la diagnosi d’una malaltia o la pèrdua d’una persona no és del tot real i per això les fases tampoc són aquestes. El que si que és cert que tot el que vam viure el passat 1 d’octubre amb tota la repressió, censura i empresonaments, amb la posterior repressió viscuda cada dia, ens ha tingut a tots en un estat que ha anat basculant entre la ràbia, la tristesa, la impotència i altres emocions, que a vegades ens ha costat de gestionar. També és cert que aquestes emocions han vingut acompanyades d’una sensació de pèrdua, hem perdut aquella seguretat que vivíem en una democràcia normal on els nostres drets estaven garantits.

De senyals que teníem un estat en contra, en teníem contínuament: moltes decisions preses  a Madrid ens perjudicaven com a societat, hi havia moltes coses que no eren clares, hi havia molta corrupció. Tot això i altres elements ens podien haver posat sobre avís. Al final, però, el relat que ens fem sobre la nostra vida i el nostre entorn ens ha de permetre tirar endavant, per això miràvem de minimitzar aquestes senyals o de superar-les amb el projecte d’un nou estat que aprendria dels errors de l’estat en el que estàvem.
Malgrat aquesta tendència, pocs esperàvem la reacció tan antidemocràtica i de persecució de la dissidència, tan típica de les dictadures, que està fent l’Estat Espanyol contra l’independentisme, junt amb la deshumanització dels independentistes perpetrada pels mitjans afins.

No sé si mai arribarem a l’acceptació d’aquesta nova situació, de fet espero que no, ja que acceptar viure en un estat que imposa el relat i el sistema utilitzant la violència, la repressió i la negació del diferent, voldria dir acceptar viure en una gran injustícia.

Ara ens toca a tots els que volem un futur millor de buscar la manera de fer front a aquesta nova situació i enfrontar-nos-hi de la millor manera per tal que els nostres fills no hagin de viure en un lloc on els drets i deures varien en funció de qui ets i d’on has nascut. Fins ara ens n’hem sortit prou bé gràcies a la nostra imaginació i intel·ligència compartida, així haurem de seguir fins aconseguir el nostre objectiu.