Miquel Roman

La nit d’ahir va ser trista i freda, com es normal que n’hi hagi de tant en tant i de vegades més sovint que voldria en el camí de la llibertat. Però no vull continuar sense donar les gràcies a totes les persones que ens van donar el seu suport amb el seu volt a Nou Barris i a la resta del territori: Moltes gràcies.
També tinc un gran sentiment d’agraïment i de complicitat per aquelles persones que han invertir hores, sovint moltes de la seva vida, per treballar per un projecte, el nostre, difícil i amb molt i poderosos enemics. Son els independentistes d’esquerres de pedra picada, els que fa anys treballen als carrers i barris del nostre País, els millors.

Fa uns dies feia una entrada al meu bloc titulada: “L’independència de Catalunya s’haurà d’esperar …?” i ara, el dia després de les eleccions estic en condicions de respondre a la pregunta. Estic en condicions de treure l’interrogant al títol de l’entrada i afirmar que lamentablement l’independència deCatalunya s’haurà d’esperar. No cal ser un gran analista, qualsevol diari català i espanyol us ho podrà dir. En el Parlament que es va escollir ahir hi ha força menys independentistes que a l’anterior i això es decisiu, per que aconseguir la llibertat d’un poble es un acte clarament polític.

 

La culpa no serà de l’Estat espanyol, ni de la caverna mediàtica, ni del aparell propagandístic del regim convergent, ni del clima ni de la participació, No cal que mirem en fora. La reculada de la representació del independentisme polític es únicament i de manera exclusiva dels independentistes. Davant la massiva pèrdua de vots del PSC l’independentisme, els independentistes, hem tingut una ocasió única i difícilment repetible: Provar de disputar al PSC el segon lloc i acostar-nos al objectiu de substituir a Catalunya la esquerra sucursalista per la esquerra nacional. No només hem triat que no fos així, hem decidit que fins i tot preferíem que el PP guanyés pes i influència a la política catalana. Ara mateix l’independentisme es l’únic moviment polític que prefereix ésser governant que governar.

 

Ara toca continuar, no defallir. Ningú va dir que fos fàcil i es precisament per això que som Valents. l’independentisme català ha crescut i molt durant els anys queEsquerra ha estat al govern de la Generalitat. De tota manera només ha crescut demogràficament, encara es feble i “tou” (veure la meva entrada: La feblesa del independentisme). Els propers mesos veurem com totes les enquestes sociològiques indiquen que l’independentisme perd també pistonada entre la població. No ens ha d’estanyar ni preocupar, no hem d’oblidar que quan governa CiU això es l’habitual.

 

Tindrem molta feina a fer per fer del moviment independentista una força electoral que faci possible aconseguir la nostra llibertat i serà complicat. Només l’aconseguirem si perseverem, i us puc assegurar, que encara que hem perdut una oportunitat magnífica, encara que això allargarà uns anys la lluita per la nostra llibertat, ho aconseguirem.