Miquel Roman

El número abril-juny de la revista Andalucia en la Història, que edita el Centro de Estudios Andaluces, ens presenta un interessant dossier sobre l’emigració de andalusos a Catalunya.

El dossier es força interessant i recomanable, i m’ha agradat especialment la part de Martí Marín Corbera (Universitat Autónoma de Barcelona – CEFID), l’article titulat “Una tradición forjada a partir de 1939“. Em quedo amb un parell de paragrafs seus:

“no todas las personas valientes deciden emigrar, pero indudablemente emigrar es siempre una decision valiente …”

“Emigrar, pues, no era una tradicion andaluza -en América Latina la imagen del emigrante español es el gallego no el andaluz- sino algo que sobrevino tras la Guerra Civil y que hay que poner en relación con los cambios sociales i políticos que ella introdujo.”

El primer es, simplement, un anal·lisi moral de l’immigració en general. Que tot i evident, sovint oblidem. El segon paràgraf resumeix en certa manera l’article: L’emigració andalusa es només estructural abans de la guerra a Almería. Fins i tot trobem que entre els anys 1911 i 1920 Andalusia arriba a esdevenir receptora neta immigració. De la dècada del 1901-10 a la del 41-50, la província de Sevilla es receptora immigració, a partir d’aquesta decada tot canvia. 

El resultat de La Guerra desfà definitivament el complicat equilibri econòmic del camp i tanca la porta a qualsevol possibilitat de justícia social, provocant d’aquesta manera l’emigració. Segurament caldrien més estudis per aprofundir en els efectes socio-econòmics del franquisme al camp d’andalusia. En veure les xifres del èxode es del tot evident que no devien esdevenir menys nocius que els purament repressius.