miozz mirades

Qui més qui menys tothom deixa la seva petita petjada en la vida de les persones amb qui s’entrecreua, i rep les petjades dels altres. Hi ha petjades de moltes mides, i de perdurabilitat ben diversa… I hi ha persones que deixen petjades molt grans, a molta gent.
A la taula rodona Xesco, un vell amic, la Teresa Giné va llegir fragments dels textos que tres alumnes van escriure, vint-i-cinc anys després de la seva mort, tot recrdant al qui havia estat el seu mestre de música a l’escola de primària.
Els reprodueixo en la seva totalitat:
(en negreta els fragnments que es van llegir a la taula rodona) (continua)
“Sovint algunes vivències dels nostres fills ens evoquen records de la nostra infantesa. La Sara, la meva filla, que fa tercer a l’escola, va venir a casa l’altre dia amb la lletra d’una cançó per aprendre: El Gripau Blau. Aquest fet em va transportar als anys en què jo feia també tercer a l’escola Gitanjali, una escola activa, progressista, assembleària, i que ha deixat una marca important a la meva vida. Un lloc on la paraula tenia valor. Recordo les assemblees divertides on apreníem a escoltar-nos i a respectar-nos, a debatre. Recordo cada un dels mestres que van deixar la seva empremta.
Avui, però, recordo d’una manera especial a en Xesco Boix. Ell ens va ensenyar El Gripau Blau entre moltes altres cançons. De fet vaig tenir la sort de poder gravar el disc que porta el nom de la cançó. Va ser tota una experiència que vàrem compartir amb els alumnes de l’escola Thau. Però el que de veritat vaig aprendre d’ell era la forma que tenia d’explicar-nos les coses del món. No ens feia callar, senzillament el volíem escoltar, perquè compartia amb nosaltres el que ell aprenia del món per on transitava. Això ens interessava. Ens explicava històries que musicava amb cançons, amb la companyia de la seva guitarra. De fet la vespa i la guitarra eren els dos objectes amb què es presentava a l’escola. Quan entrava una veu anunciava: “Ha arribat en Xesco!”, i la majoria esperàvem impacients el que ens explicaria aquell dia. Ell sabia transmetre el desig de saber, que fa de l’aprennetatge un veritable acte educatiu.
                                                                                         Judith Martín”

“Han passat molts anys i encara recordo la cara i els ulls que posava quan cantava les cançons que havia après en un viatge o quan ens explicava el conte de l’Abi-yu-yu. A la classe era únic. Em va marcar molt i molt. Amb ell vaig aprendre, a part de les melodies i històries que formen part de mi com a dona, mare i ciutadana que estima que etiquetar o estereotipar no val. vaig descobrir un mestre que t’enganxava, que feia que cada dia la classe fos un festival on hi havia música, literatura, fantasia i realitat explicada en l’experiència vital d’algú més gran que tu. Mai ningú, en els meus 10 anys d’aleshores, m’havia despertat sentiments tan diferents respecte a tot allò que considerem “correcte” i el viure en aventura contínua. L’admirava, el respectava i m’encuriosia. Era petita, immadura, però ja intuïa que en Xesco no era una persona convencional i egoistament em sentia privilegiada de poder tenir-lo per a mi i per als meus amics de la classe, a l’escola. Quan el veia actuar en qualsevol escenari me’l sentia molt meu.

Portava una llibreta petita, un bloc, dins de la caçadora, on hi anotava refranys, dites, cançons i pensaments que li semblaven interessants. Sempre anava amb la moto i la guitarra penjant, a punt de fer-nos viure experiències úniques, regalant el que serien futurs records d’una infantesa feliç.

La seva mort i la de la M.Teresa Lleal han estat d’aquelles que et fan morir una miqueta a tu mateix. M’hagués agradat molt que les meves filles l’haguessin conegut i cantat amb ell les cançons que per adormir-les m’han sentit cantar tantes vegades.

No puc deixar de preguntar-me cada vegada que escolto un disc teu,Xesco, Per què?

Hey ho, Adéu siau.
Adéu, Xesco estimat.

                                                                                    Montserrat Costa”
(autora, vint-i-cinc anys enrere, del poema dedicat a ell, en motiu de la seva mort)

“Una de les fascinacions que teníem pel Xesco era que digués el que digués, sempre parlava com si expliqués un conte.Mai no renyava ningú i sempre ens tractava com si fos un de nosaltres. La seva bondat, el seu caràcter, la seva capacitat d’explicar contes, de veure el món de manera similar a com el veuen els infants, sense que això volgués dir que fos infantil sinó tot el contrari, la seva capacitat d’aprendre i d’ensenyar, l’amor que transmetia, feia que tots l’adoréssim. Dubto que ningú, infant o adult, que el conegués fos la mateixa persona abans i després de conèixer-lo. És com si en Xesco ens ensenyés com podrien ser els humans en un proper estadi de l’evolució.

Vull agrair a l’escola Gitanjali l’oportunitat de conèixer-lo i el privilegi d’haver-lo tingut de mestre. I em sento orgullosa de pertànyer a un poble capaç de tenor persones com en Xesco, que juntament amb ld’altres  com en Lluís M. Xirinacs o l’avi Macià, són persones úniques i singulars.

Diuen que una persona no es mor mentre hi hagi algú que el recordi. En aquest sentit en Xesco viu en el record de tots els que el van conèixer, i segurament  entre els nostres descendents. I com a herència ens va deixar la voluntat de ser millors persones.

                                                                                       Kàtia Monés”