miozz mirades

Hem pujat al poder per fotreu-us, hem pujat al poder per fotre-us, fotre-us, foteu-vos, foteu-vos, hem pujat al poder per frote-us… En el silenci d’aquest aeroport nascut mort, la imatge remou consciències i m’ha vingut a la ment el conte de La Flor Romanial.
En algunes adaptacions, la canya del conte La Flor Romanial es posa a parlar quan és convertida en flauta i algú la fa sonar. En d’altres, escampa els mots de la terra estant, quan el vent la branda. Sigui com sigui, sempre és l’altaveu d’un fosc i cruent secret amagat: la canya creix a partir d’un cabell de la víctima innocent, enterrada en un arenal isolat. I delata el delicte comès impunement, concretament un delicte d’assassinat per usurparció d’un bé guanyat per altri, i per usurpació del dret a ostentar poder. 

Així és com veig jo l’escultura “l’home avió” que creix a l’Aeroport de Castelló, infraestructura que és en si mateixa un delicte en majúscules. Sense ser-hi a prop, m’arriba amb gran nitidesa la musiqueta i el to foteta de les paraules que escampa, que són les d’Andrea Fabra. Filla i pare (no oblidem el paper de Carlos Fabra en aquest despropòsit), com un estendard, simbolitzen la cara més bruta i caciquista de la política espanyola. Deixem-nos de subterfugis, no disfressem més les coses. Ho explica molt bé Francesc Moreno al seu article “Que se jodan, la crisi arriba a les èlits que …/…”  Aquesta gent – que són molts més dels que ens pensem i dels qiue ells reconeixen – han pujat al poder per fotren’s. Per fotren’s els diners, la llibertat i la dignitat. (segueix) 

El conte, però, acaba bé.
Es fa justícia i tot torna al seu lloc. Aquí no serà tan fàcil, entre altres coses perquè no comptem amb els poders màgics de la Flor romanial. Però hauríem de trobar els nostres propis poders per combatre aquest abús descomunal.

Enfilats damunt la seva immoral escultura crescuda en aquell immoral aeroport- no us els imagineu pilotant aquest avió factici, l’únic del lloc? – , pare i filla amb la seva prepotència i caciquisme familiar secular, ens irriten l’orella i el sentit comú. La seva veu i la seva imatge ens ofenen els sentits i la intel·ligència recordant-nos tota la merda que amaguen sota l’arena, mentre ens anem empassant que retallin més l’atur, les prestacions, apugin l’IVA etc etc i que les grans fortunes segueixin indemnes, les grans malversacions, malbarataments i especulacions impunes i que els diners robats o malversats o malbaratats no retornin. Que no es retallin molt més les despeses militars, les de la monarquia, les de… que.. que.. 

i jo només penso, com és possible que estiguem permetent que ens ho facin?