Las al jaç

“Havíem arribat davant la meva porta. Vaig baixar del cotxe per donar l’adreça de Brichot al cotxer. Des del carrer veia la finestra de l’habitació d’Albertine, aquella finestra abans sempre negra a la nit, quan ella no vivia a casa, que ara la llum elèctrica de l’interior, segmentada pels llistons dels finestrons, estriava de dalt a baix amb barres d’or paral•leles. Per a mi, aquell màgic grimori era clar i dibuixava en la meva ment tranquil•la imatges precises que tenia a l’abast de la mà i de les quals estava a punt d’entrar en possessió, però per a Brichot, que continuava dins del cotxe, gairebé cec, era invisible i, a més, li hagués resultat incomprensible, ja que, com els amics que em venien a veure abans de sopar, quan Albertine ja havia tornat del seu passeig, el professor ignorava que una noia que em pertanyia plenament m’esperava en una habitació contigua a la meva. El cotxe va marxar. Em vaig quedar un moment sol al carrer. Sí, aquelles ratlles lluminoses que veia des de baix i que a qualsevol altre li haurien semblat del tot insubstancials, per a mi tenien una consistència, una plenitud i una solidesa extremes, pel significat que jo els atribuïa, el d’un tresor –si voleu– que els altres no sospitaven, que jo havia amagat allà i del qual emanaven aquells raigs horitzontals, però un tresor a canvi del qual jo havia entregat la llibertat, la solitud i el pensament. Si Albertine no hagués estat allà dalt, i inclús si jo només hagués buscat d’obtenir plaer, l’hauria demanat a dones desconegudes, la vida de les quals hauria intentat penetrar, potser a Venècia o com a mínim en algun racó del París nocturn. Però el que ara havia de fer quan m’arribava l’hora de les carícies no era sortir de viatge, ni tan sols no era sortir: era tornar a casa. I tornar, no per almenys trobar-me sol i, després d’haver deixat els altres que des de fora em proporcionaven l’aliment del pensament, veure’m forçat a buscar-lo en mi mateix, sinó, al contrari, per a trobar-me menys sol que quan era al saló dels Verdurin, ja que ara em disposava a ser rebut per la persona en qui abdicava, a qui confiava més completament la meva, sense tenir un moment per a pensar en mi i sense ni tan sols haver-me d’esforçar, ja que la tindria al costat, a pensar en ella. De manera que, en alçar un últim cop la mirada, de fora estant, cap a la finestra de l’habitació on jo seria de seguida, em va semblar veure el lluminós reixat que era apunt de tancar-se’m a sobre i del qual jo mateix havia forjat, per una servitud eterna, els inflexibles barrots d’or.”

(La preronera)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!