“Vaig seure al piano, vaig obrir a l’atzar la Sonata de Vinteuil que hi havia al faristol i em vaig posar a tocar. (…) El torrent sonor de l’obra d’aquell gran artista em va transportar als dies de Combray, quan jo mateix havia desitjat ser un artista. En abandonar, de fet, aquella ambició juvenil, havia renunciat a res de real? Podia la vida consolar-me de l’art? Hi ha en l’art una realitat més profunda, en la qual la nostra veritable personalitat troba una expressió que les accions de la vida no li poden donar? El cert és que cada gran artista sembla tan diferent dels altres i ens dóna tant la sensació de la individualitat que busquem en va en l’existència quotidiana! Mentre pensava això, un compàs de la Sonata em va colpir. Era un compàs que coneixia bé, però a vegades l’atenció il•lumina d’una manera diferent coses que coneixem des de fa temps, i ens fa reparar en el que mai no hi havíem vist. Tocant aquell compàs, i per bé que Vinteuil hi estigués expressant un somni que no tenia res a veure amb Wagner, no vaig poder deixar de murmurar: “Tristany!”, amb el somriure de l’amic d’una família que descobreix un deix de l’avi en una entonació o en un gest d’un nét que no el va conèixer. I, com qui observa llavors una fotografia per a comprovar aquella semblança, vaig col•locar al faristol, sobre la Sonata de Vinteuil, la partitura del Tristany. (…) M’adonava plenament del que l’obra de Wagner té de real quan repassava els temes insistents i fugaços que visiten un acte, en marxen només per a tornar-hi i, si a vegades són llunyans, endormiscats i quasi aïllats, en altres moments, sense deixar de ser vagues, es tornen tan compulsius i tan pròxims, tan interns, tan orgànics, tan viscerals que, més que la reexposició d’un motiu, semblen la reaparició d’una neuràlgia.”
(La presonera)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!