Las al jaç

“Vam marxar del poble en automòbil, escortats un moment per les casetes que acudien amb les seves flors. L’aspecte del país ens semblava molt canviat. A l’hora de fer-nos la imatge topogràfica de diferents indrets, la noció d’espai no és pas la que juga el paper principal. Ja hem dit que la noció del temps té un efecte separador més potent. No és l’única. Hi ha determinats llocs que, com que sempre els veiem aïllats, ens semblen impossibles de relacionar amb la resta, gairebé fora del món, com aquelles persones que hem conegut en períodes singulars de la nostra vida, al servei militar, o durant la infantesa, i que no relacionem amb res. El primer estiu que vaig passar a Balbec, hi havia un indret elevat que es deia Beaumont, on la Sra. de Villeparisis li agradava de portar-nos perquè des d’allà només es veia mar i boscos. Com que el camí que ens feia seguir per a anar-hi, que li semblava el més bonic perquè pasava per un bosc d’arbres molt vells, pujava tota l’estona, la calessa havia d’avançar al pas i tardava molt a arribar. Un cop dalt, passejàvem una mica i després ens tornàvem a enfilar a la calessa i baixàvem pel mateix camí, sense trobar cap poble ni cap mas. Per a mi Beaumont era una cosa molt singular, molt remota, molt enlairada; no tenia ni idea de en quina direcció es trobava perquè mai no havia pres el camí de Beaumont per a anar enlloc més. Evidentment, aquell lloc formava part del mateix departament (o de la mateixa província) que Balbec, però jo el veia com situat en un altre pla, dotat d’un privilegi especial d’extraterritorialitat.

L’automòbil, però, no respecta cap misteri; després d’haver deixat el poble d’Incarvillle, les cases del qual encara em ballaven als ulls, tot baixant per la carretera que anava de dret a Parville, vam passar per un terraplè des d’on es dominava el mar. Vaig preguntar com es deia aquell lloc, però abans que el xofer em pogués respondre jo ja havia reconegut Beaumont, al costat del qual ara m’adonava que passava cada vegada que agafava el trenet, perquè era a dos minuts de Parville. Com un oficial del meu regiment que m’hagués semblat especial, massa benèvol i senzill per a pertànyer a una família noble, de fet massa llunyà i misteriós per a pertànyer a cap família, i del qual hagués sabut que era cunyat o cosí d’algú amb qui jo anés sovint a sopar, així Beaumont, associat de sobte a indrets dels quals jo el creia tan aliè, va perdre el seu misteri i va ocupar el lloc que li corresponia dins la regió, fent-me pensar amb terror que Madame Bovary i la Sanseverina potser m’haurien semblat persones ordinàries si les hagués trobat fora de l’atmosfera tancada d’una novel·la.

Algú podria pensar que el meu amor per la màgia dels viatges en tren hauria d’impedir-me de compartir l’entusiasme d’Albertine per l’automòbil (…). És veritat que per a l’automòbil el lloc de destinació no constituia, com quan anava en tren, una meta aliena a les contingències de la vida corrent, una meta que a la sortida era gairebé ideal i que ho continuava essent a l’arribada, a l’arribada a aquella gran mansió, l’estació, on no viu ningú i que de la ciutat només en mostra el nom, prometent-ne finalment l’accessibilitat com si en fos la materialització. No, l’automòbil no ens portava amb tanta màgia a una ciutat que al principi veiéssim resumida només en el seu nom, amb les il·lusions d’un espectador a platea. L’automòbil ens feia entrar entre bastidors, als carrers, i s’aturava a preguntar una direcció a un transeünt. Però una manera tan casolana de viatjar té com a contrapartida aquests mateixos titubeigs del xofer, insegur del camí i que es veu obligat a recular; els encreuaments de la perspectiva que fan que, a mesura que t’hi vas acostant, un castell jugui als quatre cantons amb un turó, una església i el mar, per molt que intenti arrupir-se sota arbredes seculars; aquells cercles cada vegada més tancats que l’automòbil descriu entorn d’una ciutat fascinada que fuig en totes direccions per escapar-se’n i sobre la qual cau finalment de dret, en picat, al fons de la vall on ella jeu inerta. De manera que el lloc de destinació, aquell punt singular al qual l’automòbil sembla haver robat el misteri de què gaudeix en un tren exprés, ens fa, en contrapartida, la impressió que el descobrim nosaltres mateixos, que el determinem com amb un compàs. L’automòbil ens ajuda a sentir amb una mà més amorosament exploradora, amb una precisió més afinada, la veritable geometria, la bella mesura de la terra.”

(Sodoma i Gomorra)