Durant anys, l’emissió de Canal + es rebia a tots els televisors, tant si hi estaves abonat com si no (la majoria el teníem sintonitzat al núm. 7). Si no hi estaves abonat, només s’hi veien unes ombres, perquè el canal t’arribava “codificat”. En aquell temps jo solia dir, en broma, que la codificació era un insult a la nostra integritat moral. El que han de fer –deia- és que el canal es rebi normalment a tots els televisors, i avisar que només el poden mirar els abonats. Els no abonats, per pura honestedat, ens abstindríem de prémer el botó 7 del comandament, mal que hi fessin un Barça-Madrid o una pel•lícula explícita.
La meva boutade no tenia gaire èxit perquè l’havia d’explicar dues o tres vegades. Era tan estrambòtica que gairebé ningú no l’entenia a la primera (tot i que, almenys entre una part de la puritana societat catalana d’una època no tan reculada, la fórmula hauria pogut funcionar: no m’imagino els meus avis de Vic mirant un canal de TV que no tinguessin dret a mirar).
El que no haguera dit mai és que, vint anys més tard, aquella broma absurda s’aplicaria en la pràctica de manera generalitzada. Qui m’havia de dir que arribaria un dia que tothom podria accedir, gratuïtament i amb tota facilitat, a un catàleg infinit d’obres musicals, literàries i audiovisuals però que no estaria permès d’accedir-hi i se’ns demanaria que no ho féssim? Si algú m’hagués dit que aquest dia arribaria, no m’ho hauria cregut.
Estic contra del pirateig però reconec que és inútil pretendre que la gent pagui per accedir a obres de les quals pot disposar gratuïtament amb un parell de clics, sense moure’s del sofà. Si la tecnologia no aconsegueix impedir els accessos il•legals, la gent continuarà baixant-se per la patilla l’últim best seller o l’última sèrie de TV. Perquè si la Fnac estigués tota la nit amb les portes obertes i sense cap vigilant, amb un cartell que informés que no és permès d’endur-se res, la gent no hi deixaria ni les teranyines.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És molt fàcil: Digueu-li manca de respecte.
A Suïssa, no fa molts anys, era costum endur-se’n el diari després de dipositar els diners del seu preu dins un pot, com també al transport públic no hi havia revisors ni cobradors “in situ”.
Aquests sön uns exemples de la moral calvinista (tan criticada per molts d’aquest nostre país).
A les nostres contrades som més “llibertaris”… fins que no arrivi el darrer dictador o l’il·luminat de torn que digui que la feina dels altres ha de ser gratüita.
Atentament