Las al jaç

“Com que sovint sou víctima dels meus problemes, perquè quan pateixo una crisi d’asma massa forta us demano que em procureu una mica de silenci, trobo que és ben just que quan tinc alguna cosa agradable us demani que la compartiu amb mi. Espero que voldreu acceptar aquests quatre faisans amb la mateixa naturalitat amb què jo us els ofereixo com a veí. (…) M’encomano a vos demà passat dilluns dia 19. Aquest dia he de fer l’enorme esforç d’intentar sortir i, com que tota la nit tinc crisi d’asma, si al matí hi ha cops de martell ja no puc descansar en tot el dia, la crisi ja no s’atura i la meva sortida es fa impossible”.

Aquesta és una de les cartes que Marcel Proust va adreçar als seus veïns de dalt, el matrimoni Williams, i que Gallimard ha publicat amb el títol de Lettres à sa voisine.

Proust vivia al primer pis (segon, si comptem l’entresol) del bulevard Haussmann 102 de París, i els Williams ocupaven els pisos segon i tercer (o tercer i quart), on tenien l’habitatge i la consulta de dentista. Perquè el Sr. Williams, americà, era dentista i tenia la consulta just damunt de l’habitació de Proust, on aquest no només dormia sinó que passava la vida.

De les vint-i-sis cartes, descobetres fa pocs mesos, vint-i-tres van adreçades a la senyora Williams i només tres al seu marit. Céleste Albaret, en el seu impagable llibre de records sobre Proust, descriu la Sra. Williams com “una artista (tocava l’arpa), molt distingida, molt perfumada, i gran admiradora del Sr. Proust”.

Marcel Proust era un home de seny: apreciava el silenci. El problema és que sovint a ciutat aquest tresor només es pot trobar de nit, i ell destinava les privilegiades hores nocturnes a la seva màxima prioritat, que era escriure. En l’època de les cartes a la veïna –no estan datades però els editors les situen entre 1908 i 1916-, solia escriure fins a l’alba. Molts dies anava a dormir cap a les set o les vuit del matí i no es llevava fins ben passades les dues de la tarda. O sigui que les cartes demanaven ni més ni menys que silenci durant tot el matí (l’hora en què Proust dormia). Una cosa pràcticament impossible, i més durant els llargs mesos en què els Williams van fer reformes al seu pis.

Ell prou feia tot el que podia per a protegir-se. Céleste explica que, quan va entrar a treballar a casa de Proust, la primera vegada que va accedir a l’habitació de l’escriptor li va fer l’efecte que es ficava dins d’un enorme tap de suro, perquè totes les parets eren cobertes d’unes plaques molt gruixudes d’aquest material. La doble finestra, els finestrons i la doble cortina eren sempre tancats hermèticament, dia i nit.

Però això no el preservava dels sorolls que rebia pel sostre, que són els pitjors, com explica una de les cartes: “El que em molesta no és mai el soroll continu, encara que sigui fort, sempre i quan no sigui colpejat al parquet. I tot el que és arrossegat pel parquet, que hi cau o que hi corre.” Una altra carta especifica quina és la part del pis dels veïns que cal considerar situada damunt del seu cap. Havent-se assabentat que el Sr. Williams ha de sortir de viatge l’endemà passat, Proust preveu que l’endemà hi haurà “clavaments de caixes”, i demana si no les podrien clavar aquella mateixa nit, o l’endemà a partir de les quatre de la tarda, o almenys, en cas que les hagin de clavar necessàriament al matí, si podrien fer-ho en alguna part del pis que no doni sobre la seva habitació. I remarca: ”Anomeno sobre la meva habitació també el que és sobre les cambres contigües, encara que sigui al quart pis, perquè un soroll tan discontinu, tan interpel·lador com els cops repicats se sent inclús en zones on és lleugerament afeblit”.

En moltes de les cartes, Proust fa un encàrrec precís: demana silenci per a un matí determinat, gairebé sempre al·legant que ha de sortir la nit següent. Com a bon insomne, quan Proust tenia necessitat d’estar fresc un dia determinat, la vigília s’estressava pensant que, si aquella nit no dormia, l’endemà no estaria en forma (el resultat és preivisible: acabava no dormint). En una de les cartes conjectura sobre si, quan un vespre ha de sortir, és més lògic encarregar silenci per al matí anterior o per al posterior, o sigui, si és millor assegurar que estarà prou descansat per a poder sortir, o bé assegurar-se de poder reposar després d’haver sortit. En general tria la primera opció. Només una de les cartes prefereix encarregar “silenci demà al matí perquè avui he hagut de sortir”.

Diverses cartes van acompanyades amb algun detall, generalment flors, tot i que ja hem vist que també podien ser quatre faisans. Proust no vol que la veïna hi vegi una contraprestació pel silenci que encomana: “Volia demanar-vos silenci per a demà dissabte, però, com que aquest prec no té res a veure amb les flors, a les quals fa perdre tot el perfum d’homenatge desinteressat i les eriça amb desagradables espines, m’estimo més no demanar-vos-el”. Amb tot, una carta parla obertament de pagament: “Compto sens falta que em direu què us dec per les despeses que us causo pels canvis d’horaris dels obrers[1]” (això de fer canviar d’horari els operaris ho practicava sovint: “com que fan reformes en una botiga del costat -comenta en una altra carta-, amb gran esforç he aconseguit que cap dia no comencin les obres fins després de les dues”). Céleste explica que l’any 1919, quan Proust va haver de marxar del bulevard Haussmann i es va traslladar al carrer Hamelin, al pis de sobre hi vivia una dona sola, la Sra. Pelé, a la qual “el Sr. Proust em feia trametre diners a canvi de la seva promesa de no fer soroll”.

A l’estiu, quan anava a passar unes setmanes al Grand Hotel de Cavour, Proust adoptava les precaucions necessàries. Llogava tres habitacions contigües del pis més alt, per a ell i els seus servents, i ell s’instal·lava a la del mig per assegurar-se d’evitar veïns desconeguts. Sobre aquestes habitacions hi havia una terrassa, però l’accés hi estava prohibit durant tot el temps que Proust s’allotgés a l’hotel. Sens dubte era un home que es feia estimar, un seductor, però també és veritat que les seves propines eren llegendàries. A la Recherche hi ha traces de com el cuidaven al Grand Hotel: “el director –podem llegir a la penúltima pàgina de A l’ombra de les noies en flor– donava ordres de no fer soroll a la meva planta, i vetllava personalment perquè fossin obeïdes.”

Dins l’oceà de la Recherche podem trobar altres rastres dels seus conflictes amb els sorolls. Proust va viure a casa dels pares fins que va morir la seva mare, moment en què, ja amb 35 anys, va llogar el pis del bulevard Haussmann. El canvi d’habitatge no devia ser fàcil, com explica a El cantó de Guermantes: “els primers dies m’havia pensat que la veïna tenia un gos a causa de l’udol prolongat, gairebé humà, que feia algun tub de la cuina cada vegada que obrien l’aixeta. I la porta del replà mai no es tancava –tota sola i molt lentament, pels corrents d’aire de l’escala- sense executar les frases entretallades, voluptuoses i planyívoles que se superposen al cor dels Pelegrins, cap al final de l’obertura de Tannhäuser.”

No crec que Proust utilitzés els auriculars aïllants de so que fan servir els obrers quan rebenten l’asfalt amb un martell pneumàtic, i que Quim Monzó ha popularitzat en el gremi d’escriptors catalans, però sí que devia provar diversos tipus de taps per a les orelles. A El cantó de Guermantes en descriu els efectes: “El feixuc soroll d’un bany que algú està preparant s’atenua, s’alleugereix i s’allunya com un refilet celestial. La reculada del soroll, el seu aprimament, li prenen qualsevol poder agressiu. Atabalats fa un moment per uns cops de martell que semblaven sotragar el sostre sobre el nostre cap, ara ens complaem de recollir-los, lleugers, acariciadors, llunyans com un murmuri de fullatges que juga amb el zèfir a la carretera.”

Si aquests “cops de martell al sostre” ja ens situen en l’ambient de les cartes de Proust als veïns de dalt, la continuació d’aquest mateix paràgraf encara ens hi acosta més, i fins i tot sembla que s’hi evoquen les aficions musicals de la veïna: “Si fem més espessos els taps que tanquen el conducte auditiu, forçaran al pianissimo  la noia que tocava sobre el nostre cap una melodia turbulenta. Si untem un dels taps amb una matèria grassa, de seguida imposarà el seu despotisme per tota la casa, i la seva llei s’estendrà fins i tot a l’exterior. El pianissimo ja no és prou, el tap fa que el teclat es tanqui instantàniament i la lliçó de música s’acaba bruscament; el senyor que caminava damunt nostre cessa de sobte la seva ronda; la circulació de cotxes i tramvies s’interromp com si a fora esperessin un cap d’Estat.”

Però, com diu el Zaratrusta de Nietzsche, “no pas una art menor és dormir”. Uns simples taps a les orelles no resolen l’insomni contumaç: “aquesta atenuació dels sorolls -continua el fragment anterior- a vegades pot arribar a pertorbar el son en comptes de protegir-lo. Ahir, els sorolls incessants, que ens descrivien d’una manera contínua els moviments del carrer i de casa, acabaven per adormir-nos com un llibre avorrit. Avui, en la superfície de silenci estesa sobre el nostre son, un xoc més fort que els altres arriba a fer-se sentir, lleuger com un sospir, sense relació amb cap altre so, misteriós; i el requeriment d’explicació que exhala basta per a desvetllar-nos.”

Això de “el requeriment d’explicació que exhala” està molt ben dit. Jo, quan de nit sento al sostre uns cops i arrossecs que em fan sospitar que al pis de dalt es dediquen a l’assasssnat en sèrie, sempre penso que el poder pertorbador d’aquells inquietants retrunys minvaria si almenys en pogués conèixer la causa exacta. Mentrestant, he trobat un cert consol en comprovar que fa cent anys (quan les parets encara no eren com paper de fumar) algú tan refinat com Marcel Proust, d’una posició social envejable, en una casa elegant d’un barri distingit del melic del món civilitzat, també va passar nits en blanc reprimint les ganes d’esbotzar el sostre a cops d’escombra.