En el pròleg de les seves memòries, Jordi Pujol ja avisa que “massa sovint les memòries es fan per posar-se més galons dels deguts”. És veritat: qui escriu unes memòries, tendeix a fer-se quedar bé i a accentuar o exagerar la importància de la seva intervenció en en els fets que ha viscut. Els memorialistes són humans.
Un exemple d’això, certament menor i anecdòtic, el trobem en el comentari que les memòries de Pujol fan sobre el fitxatge de Cruyff:
Recordo haver sentit parlar per primer cop de Cruyff un dia que anava a Lleida amb cotxe en companyia de Raimon Carrasco i Antoni Forrellad. En Carrasco ens deia que el Barça volia fitxar un jugador holandès del qual s’explicaven meravelles, però ell i la junta tenien dubtes perquè era molt car. Forrellad i jo el vam animar a no deixar perdre l’ocasió.”
Home, Pujol! Montal i la seva junta ho tenien claríssim!
El que sí que és ben real és el que Pujol comenta sobre la participació de Banca Catalana en el finançament del fitxatge, i el paper que atribueix a Manuel Ortínez, del qual comenta:
Ortínez va mobilitzar totes les seves influències perquè les instàncies polítiques i econòmiques de Madrid, que posaven tots els pals haguts i per haver a les rodes del fitxatge, permetessin pagar amb divises la compra del jugador.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!