Las al jaç

Fa poc que l’han nomenat director general. Una de les feines que li han caigut al damunt és firmar cada dia centenars de papers. Al seu despatx hi ha una tauleta que només serveix per a posar-hi la pila dels portafirmes. Hi ha dies que la pila té més d’un metre d’alçada. A finals d’any, ja se sap, cal gastar com sigui el que queda de pressupost.

Avui, quan ha acabat de firmar, ha dit a la secretària que hi ha dues cartes que  són molt urgents, o sigui que convé que s’enviïn per correu urgent.

S’adona que la secretària prem lleument els llavis. Ara que ja fa unes quantes setmanes que és director general, sap que quan un funcionari prem els llavis vol dir que ell està fent el passerell. (CONTINUA…)

-Què passa?

-Això del segell d’urgència…

-…?

-Diuen que, fa molts anys, hi va haver un director general que posava segells d’urgència sistemàticament a totes les cartes. La Secretaria General ho va detectar i va fer una circular on s’establia que, a partir d’aquell moment, per a posar segells d’urgència calia l’autorització del secretari general.

-Bé, doncs demanem l’autorització.

-L’autorització triga vuit o deu dies. Per això …

-Suposo que fer servir un missatger…

-Cregui’m, si vol que arribi de pressa, el millor és enviar-ho per correu ordinari.

L’anècdota no tindria major transcendència si no fos perquè il·lustra com funciona l’Administració de la Generalitat, que és una organització malalta.