A l’entrevista que l’Agustí Pons fa a l’Albert Manent a la revista d’Òmnium d’aquest mes, l’entrevistador diu que se sent molt més proper a Lorca i Machado que no pas a Valéry, a la qual cosa Manent respon: “És clar, és clar!”. Naturalment, no hi ha res a objectar al fet que Pons i Manent sentin més pròxim Lorca que Valéry, però la manera com ho diuen sembla donar a entendre que som els catalans en general els qui ens sentim més propers a la cultura castellana que a la francesa.
Jo crec que en les generacions que ens han precedit passava més aviat el contrari: Barcelona s’emmirallava més en París que no pas en Madrid, i la cultura catalana bevia més de la francesa que de la castellana. És probable que això hagi canviat (d’entrada, avui el jovent no sap francès) però jo sempre he sentit més pròxims Montaigne, Molière, Baudelaire, Proust, Cézanne, Truffaut o Brel que no pas Cervantes, Calderón, Lorca, Galdós, Goya, Almodóvar o Sabina. I tinc més tendència a perdre’m per Montparnasse que no pas per Chamberí. Coses de l’edat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ni França, ni España; països anglosaxons!
Salutacions cordials Marcel.
Jo volia ser francès.