llevantada

La boira de l’Octubre de 2017 sembla que va escampant. I allò que semblava tan inexplicable de tot el que va succeïr entre el Primer d’Octubre —amb la victòria esclafant del poble català davant la ràbia impotent de l’estat espanyol— i el 27 d’Octubre amb la Proclamació ineficaç de la Independència, va agafant la forma d’un trenca-closques del que ens van brindant les peces a compta-gotes.

Vejam quines són aquestes peces:

1. “No estàvem preparats per fer efectiva la independència.”
   [Les estructures d’estat ni hi eren ni les esperaven.]
2. “Allò que preteníem era obrir una negociació amb l’estat.”
   [Ja veurem més endavant què és allò que volien negociar.]
3. “No ens esperàvem l’èxit rotund del referèndum.”

La política és la segona professió més antiga.
M’he adonat que s’assembla moltíssim a la primera.

Ronald Reagan

Totes aquestes afirmacions, que constitueixen peces del trenca-closques, tenen dues característiques compartides:

1. han estat pronunciades per molts dels protagonistes dels fets de l’Octubre del 2017, i
2. el subjecte és el·lidit.

El fet que siguin manifestacions compartides pels protagonistes dels fets de l’octubre del 2017 no implica necessàriament que reflecteixin tota la veritat dels fets, però sí que són indicatives del marc mental dels protagonistes que va guiar les seves accions. I és això allò que pretenc amb aquest article: desxifrar aquest marc mental, perquè en definitiva és això que tapa la boira. No pas els fets, que coneixem prou bé. Al capdavall, allò que passés a porta tancada són només anècdotes en comparació amb la trascendència dels fets que ja són coneguts per tothom.

El fet que el subjecte sigui el·lidit —i que els protagonistes no hagin dit mai que “fulanet i menganet eren els qui…” o que no hagin fet mai aquestes manifestacions en primera persona del singular— vol dir, per una banda, que els protagonistes no assumeixen tota la responsabilitat dels fets que varen protagonitzar i, per una altra banda, que hi ha responsables d’aquells fets que no poden o no volen assenyalar i que volen mantenir dissimulats a ulls de l’opinió pública.

Posem-nos a resoldre el trenca-closques. Comencem per la tercera afirmació. Si no s’esperaven un èxit tan rotund, és que allò que volien negociar amb l’estat no era la independència, exercint el mandat del resultat del referèndum. Ni tan sols pretenien negociar un referèndum acordat, doncs amb un resultat mins les possibilitats de guanyar un referèndum acordat serien baixes. ¡I és això el que realment cercaven els subjectes el·lidits de les afirmacions dels protagonistes de l’octubre del 2017!
No cercaven un referèndum acordat per guanyar-lo, sinó per a perdre’l!

Així, de cop i volta, tot agafa sentit! Per a què havien de preparar-se per a fer efectiva la independència, si volien un referèndum acordat per a perdre’l? Així queda plenament explicada la primera afirmació. Però llavors, ¿quin interès tenien aquests subjectes el·lidits en perdre un referèndum acordat? La resposta la tenim a Escòcia el setembre de 2014.

Si girem la mirada cap a Escòcia, el gran referent de l’establishment independentista, veurem que allà els independentistes varen perdre el referèndum acordat. Però és que allò que varen perdre no va ser un referèndum amb una pregunta entre la Independència d’Escòcia o l’Status Quo. La pregunta del referèndum escocès va ser entre la Independència d’Escòcia i el “Devolution MAX”!

En aquest parell d’articles s’explica amb eloqüència en què hagués consistit el “Devolution MAX”.

I dic “hagués consistit” perquè es va demostrar una promesa buida un cop l’opció de la independència va perdre el referèndum.

Però als líders independentistes catalans els importa ben poc l’evidència dels compromisos incomplerts de l’estat espanyol, o l’exemple evident del Regne Unit en referència a l’incompliment del “Devolution MAX”. Es mantenen impertèrrits demanant a l’estat espanyol una negociació en la que els suposats independentistes cedeixen a l’estat tota la força negociadora que reben dels electors a l’espera que els partits estatals facin la mateixa bestiesa… que evidentment no faran.

I tot això és degut a que no tenen cap mena d’intenció d’arromangar-se per construir un nou estat. ¿Qui poden ser els qui tenen tanta mandra per construir un nou estat?

Per respondre a aquesta pregunta, abans cal explicar per què és necessari construir un nou estat, i per què no és aprofitable l’administració de la Generalitat de Catalunya. A aquestes alçades és prou evident que no es pot aprofitar l’estructura de la Generalitat de Catalunya per fundar la República Catalana. L’estructura de la Generalitat de Catalunya serveix i obeeix a l’Estat Espanyol. I en conseqüència només serveix per boicotejar i reprimir qualsevol intent de fundar una República Catalana:

• resolucions del Parlament no publicades al DOGC,
• un President de la Generalitat desposseït del seu escó, o
• els serveis jurídics de la Generalitat encapçalant acusacions infundades contra activistes independentistes.

Qui encara es cregui que la República Catalana no es construirà contra la Generalitat de Catalunya és que no vol veure la realitat.

Els qui tenen tanta mandra per construir la República Catalana són els qui per defecte estarien més capacitats per crear una nova administració republicana. I aquestes persones són alhora les qui coneixen millor la dificultat de construir una nova administració. Estic parlant, evidentment, del “sottogoverno”. És a dir, tot l’entramat de funcionaris i de càrrecs de partit, que serien els primers que perdrien la seva “pagueta” de l’estat espanyol si es desmantellés l’administració de l’estat espanyol.

Aquestes persones no tenen cap incentiu material (ideològic potser sí) per arromangar-se i crear una administració republicana paral·lela a l’administració de l’Estat Espanyol a Catalunya, que no és ni més ni menys que la Generalitat de Catalunya. La inhabilitació del jutge Santiago Vidal és ben il·lustrativa del que els succeiria si desdoblessin les seves funcions treballant de dia per l’estat repressor i de nit per la república clandestina.

¿És just que esperem d’aquesta gent (d’una bona part almenys) aquest sacrifici? Al meu parer, no. No seria just.

No és just que els demanem que creïn un estat paral·lel. No és just que esperem d’ells que desitgin gaire més que un “Devolution MAX” que mai esdevindrà, tal i com ha reconegut recentment l’ex-conseller d’economia Antoni Castells en referència al concert fiscal.

Per contra, la República Catalana haurà d’esdevenir paral·lela, però amb una administració composta de servidors que no deguin obediència a l’administració de l’estat a Catalunya. Alhora, aquesta administració republicana no pot néixer clandestina. Ha d’esdevenir de la voluntat del poble català, clara i nítida. La mateixa voluntat expressada en el referèndum del Primer d’Octubre. I en conseqüència ha de ser coneguda i reconeguda per tothom. La seva planificació i creació ha de ser reconeguda i per tant també ha de poder ser fiscalitzada pels ciutadans de la República Catalana.

Si el Consell per la República té la més mínima ambició en aquest sentit, faria bé d’explicar-la amb transparència. I si encara no té la idea o el pla desenvolupat, faria bé de proposar el corresponent debat en un futur Procés Constituent, un de seriós.

Altrament, haurem de concloure que els actors del Consell per la República també integren el subjecte el·lidit del títol d’aquest article.