Avui fa trenta dies que un escamot gihadista metrallava els redactors de Charlie Hebdo i l’endemà un hipermercat de productes jueus a Vincennes assassinant un total de disset persones, sis de les quals jueves, i dugues d’ètnia amazic.
El lema ¨Jes suis Charlie Hebdo¨ es pot vuere arreu, a la façana de l’Ajuntament de París i a l’imponent Institut du Monde Arabe, entre altres llocs públics, però el que en queda de la gran mobilització ciutadana expressada al carrer per milions de ciutadans el diumenge 11 encara està per veure.
Políticament, el desconcert de la classe dirigent, cultural i cívica, sembla notable pel que fa a les mesures que cal adoptar front a la proliferació de les derives sectàries lligades a l’Islam com les qualifica la sociòloga Bounia Bouzar. No tothom està disposat a veure que França, com Europa, ha de fer front a una amenaça existencial equiparable a la que va suposar al seu moment el nazisme, que prové no només d’estats o organitzacions islamistes sinó d’individus i col·lectius, no necessàriament conversos, que cerquen l’oportunitat d’acabar amb les societats obertes com les definia Karl Popper.
Alguns polítics volen restablir un servei cívic -obligatori o voluntari- segons els casos, com ja va intentar-ho Nicolas Sarkozy al començament del seu mandat. Altres van més enllà i propugnen el restabliment del servei militar obligatori, com a factor de cohesió social en una França en plena crisi d’identitat. De moment, el que ningú discuteix és la necessitat de la implicació de l’exèrcit en la lluita contra el totalitarisme islamista al seu propi territori, no ja a les antigues colònies -Mali, Siria-, atès que la mena d’accions i l’armament dels gihadistes supera les potencialitats de l’acció estrictament policial .
Passejant pels barris on antany la presència jueva era nombrosa, hom pot comprovar que fora dels soldats que protegeixen els seus centres només alguns turistes despistats gosen passejar pels carrers del Marais on encara resten forçaa establiments rotulats en hebreu. Per solidaritat, aqueixos dies que hi he estat he anat a dinar-hi o fer un got de vi kosher sempre que he pogut. Pel que he pogut observar el discurs antisionista –Dieudonné, les campanyes de boicot a Israel- persisteixen impassibles davant l’assetjament creixent que pateix la població jueva francesa.
Dijous a la tarda, a la plaça de la Sorbona, antany el cau dels revolucionaris de cafè, un grup d’opositors iranians al règim des aiatol·lahs difonia propaganda il·lustrada amb grans cartells mostrant els crims d’aqueixa dictadura genocida sense que gairebé ningú els fes cas. Vaig estar-hi xerrant amb ells una bona estona i enduent-me llibres diversos que documenten el caracter totalitari d’aqueixa teocràcia terrorista que aspira a fer-se amb armes atòmiques davant la passivitat d’Occident. Si haguessin estat pro-palestins els rogles al seu voltant serien nombrosos segur, aqueixos dissortats exiliats iranians estaven de cor amb les víctimes del Charlie Hebdo, inclosos els jueus, una actitud que no es percep entre els qui defensen els plans d’Abbas o Hamas.
D’aqueixos cinc dies passat a París alternant feina i lleure me’n he endut una sensació inquietant que no rau només a la capital francesa sinó que arriba també fins al nostre país: em sembla que Franca reviu els anys previs a l’ocupacio alemanya, l’any 1940, quan les esquerres hegemoniques es van fondre rapidament deixant pas a la col.laboracio amb el totalitarisme nazi. No hi ha haver voluntat de resistencia llevat dels perseguits que no tenien altra opcio: republicans espanyols i catalans i jueus d’arreu. Aqueixa vegada el tombant totalitari de Franca no vindra d’una invasio militar sino d’una subversio interna de caracter totalitari on confluiran neofexistes, islamistes i tardocomunistes, tots ells enemics jurats d’Israel per diversos motius.
Post Scripum, 13 de febrer del 2015.
Una dada que apunta en el sentit expressat en aqueix apunt es que malgrat els atemptats gihadistes de Paris contra Charlie Hebdo i el supermercat de productes jueus la premsa francesa es cada cop mes obertament anti-israeliana i una indiferencia social increible davant la puxanca de l’antisionisme islamic.
Post Scriptum, 15 de febrer del 2015.
Excepcionalment, alguns intel.lectuals musulmans com el professor de filosofia Soufiane Zitouni que va escriure a Liberation l’article “Le Prophete est aussi Charlie” el proppassat 15 de gener o l’imam de Drancy, Hassen Chalghoumi, denuncien des de la comunitat musulmana la connivencia amb el gihadisme i afirmen la seva determinacio en favor de la coexistencia intercultural al si de les societats europees, la francesa en particular.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!