Munic va entrar en la història del segle XX com la seu, l’any 1938, de la claudicació franco-anglesa davant l’Alemanya nazi a costa de l’esquarterament de Txecoslovàquia, un acte tan infame com inútil ja que no va aturar pas l’expansionisme del Tercer Reich ni va estalviar l’holocaust dels pobles europeus.
Ja començat el segle XXI, Munic tornà a ser l’escenari, l’any 2014, d’un pacte desastrós per Occident protagonitzat aqueix cop pel denominat G5+1 i l’Iran a costa d’Israel, amb uns resultats encara per evaluar globalment. I enguany, la capital de Baviera és el punt de trobada entre Rússia i els Estats Units d’Amèrica per acordar ” de facto” el repartiment de Síria, posar fi a la guerra tot mantenint al poder el principal causant de la mateixa, el president Al-Assad, consolidant la influència regional de l’Iran, i com a única nota positiva, establint una regió autònoma kurda, tot desautoritzant de retruc el règim islamista turc liderat per Erdogan.
L’acord precari entre les dues grans potències no resol el conflicte sirià sinó que aboca a una fragmentació de l’estat-nació postcolonial en dos zones d’influència com apunta aqueix article d’Amir Taheri publicat al digital noramericà del Gatestone Institute titulat “Syria: checkered past, uncertain future”. Pel costat israelià, el periòdic Debka analitza el termes del pacte acordat ahir a Munic entre Rússia i els EUA per posar fi a cinc anys de guerra a Síria que ja ha causat 470.000 morts segons publica avui Le Figaro. En principi, per Israel sembla un mal menor.
Pel Líban, en canvi, és una mala solució, especialment per les minories ètniques i religioses contràries a la tutela siriana sobre el país del cedre, com ho deixa ben clar el líder dels drusos Walid Joumblatt, que publica avui mateix a L’Orient-le Jour de Beirut un breu però contundent article titulat “D’une tragèdie à l’autre, l’històire se répète“.
“En 1938, à Munich, Hitler reçut la permission de conquérir la Tchécoslovaquie au nom de la paix, comme le disait Neville Chamberlain. Près de 80 ans plus tard, un nouveau Munich est à l’œuvre.
Le Neville Chamberlain moderne est John Kerry, ange de la paix représentant Barack Obama, prix Nobel de l’indifférence et de l’inaction. John Chamberlain se réunira avec Sergey Nyet, le nouvel André Gromyko, qui représente le Tsar effectif, Vladimir Poutine, l’excellent disciple de Viktor Abakomov. Au nouveau Munich, le gauleiter de Damas, Adolf Assad, sera autorisé à conquérir Alep au nom de la paix.
La plupart des participants à la conférence sont des « jokers », sauf Laurent Fabius, qui a fait de son mieux, mais qui, en raison de l’absence d’empathie d’Obama envers le peuple syrien, démissionne. Dans l’intervalle, le Tsar a envoyé son armée de l’air pour effacer des villes et des villages syriens et laminer la grande partie d’Alep. Il est assisté dans sa mission par les satrapes modernes des Perses, les nombreux mollahs qui descendent de Cyrus le Grand. Leurs légions ont déjà détruit Homs, réduite à des décombres, et se préparent à kidnapper Alep.
Dans cette tragédie, il est honteux pour les Kurdes de Syrie de se battre avec l’oppresseur d’hier, le régime syrien, contre le peuple syrien. Quel anachronisme, qu’au nom de la paix, et aux temps modernes, le peuple syrien soit torturé, tué et déporté… Il s’agit du génocide du XXIe siècle.”
Post Scriptum, 2 de març del 2016.
L’analista algeriana Lina Kennouche publica avui a L’Orient Le Jour de Beirut aqueix article, “La partition de la Syrie selon Moscou: gage aux kurdes ou pression contre les turcs ?” on explora les variants geoestratègiques d’una possible creació d’una regió autònoma kurda a Síria.
Post Scriptum, 5 de gener del 2025.
El comportament mesell dels diplomàtics europeus envers els gihadistes que han pres el poder a Síria és un mal presagi pels pobles de la regió i per Occident. França i Alemanya més aviat estan disposats a claudicar, com ho demostra el gest covard de la ministra alemanya d’afers estrangers de visita a Damasc acatant que el nou líder no li acceptés l’encaixada de mans pel fet de ser una dona. L’operació mediàtica de maquillatge dels actual governants presentant-se com a tolerants sembla més una taqiyya que no pas una reconversió veritable, el propòsit dels antics membres d’Al Qaeda és instaurar un califat acceptat internacionalment per avançar posteriorment cap als seus veritables objectius. Probablement aqueixa sigui una estratègia promoguda pel règim d’Erdogan. L’actitud ferma i vigilant d’Israel sembla la més encertada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En sóc responsable. M’he mantingut al marge, n’he passat totalment. Això no és bo. Tinc feina amb Catalunya i de fet m’he fet el sord davant tan partiment i tanta injuistícia. Desitjo que Catalunya -com a peó geoestratègic que és- tingui més sort. Els Kurds potser n’hauran sortit beneficiosos però els ha costat molt patiment. Ai las!
Millor que Catalunya se’n surti de pressa perquè les coses es giren en un tres i no res.
Salvador Molins, CA i compromesos amb la DUI. Simpatitzant de l’UPDIC.