Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

1 de febrer de 2015
3 comentaris

Sí, efectivament Partal, Esquerra vol ser el PSC

Llegeixo, amb retard, l’editorial d’abans d’ahir de Vicent Partal on apuntava el que jo crec que és una obvietat: ERC vol ser el PSC, però no des d’ara arran de la incorporació de militants procedents del Partit Socialista, sinó des de fa molts anys, abans i tot del pacte de primer tripartit l’any 2003.

Vaig viure en directe la deconstrucció des de la pròpia direcció d’ERC de l’impuls electoral -i de legitimitat política- que la coneguda com a “reunió de Perpinyà” amb dirigents d’ETA va suposar i que podria haver donat una capacitat d’iniciativa estratègica en pro de l’exercici del dret d’autodeterminació en aquella etapa quan encara no s’havia iniciat el procés de reforma estatutària. Els dirigents d’Esquerra -sense excepció- van optar per prioritzar l’eix esquerra/dreta, el governar a qualsevol preu i un fals gradualisme cap a la independència amb estacions federals fictícies.

La reducció del republicanisme a una funció simbòlica i inoperant per assumir la definició encara vigent com a partit socialdemòcrata és una prova més de la degradació conscient de la pròpia identitat i de la concepció del paper que hom aspira a assolir entre les altres forces polítiques: la d’actor secundari, primer respecte del PSC, i ara respecte de CIU amb qui manté un vincle necessari tot i la rivalitat aparent per justificar la manca de voluntat i capacitat per liderar un conflicte amb l’ordre estatal espanyol.

Quan els resultats electorals van anar demostrant la falsa ruta d’ERC fins a les nefastes -per a ells- eleccions municipals del 2011, els dirigents van lliurar el timó de la nau sense rumb a Oriol Junqueras, que va pactar el passi a segona línia de tots els  responsables de la desnaturalització del projecte consistent a retornar al patriotisme republicà l’hegemonia política que va obtenir a la dècada de la Generalitat republicana.

Però Junqueras no ha aportat cap canvi significatiu a la línia estratègica d’una Esquerra esdevinguda un component més del progressisme abstracte i banal que hegemonitza des de fa dècades el pensament polític català. Hores d’ara, com després de l’èxit electoral d’ERC a les eleccions espanyoles del 2004, Esquerra més que no pas CIU, torna a ser el principal agent desactivador de la mobilització cívica pro independentista dels darrers quatre anys assumint l’argumentari i el model d’organització de partit del PSC, tot i que haurien de saber que només condueix al fracàs.

Quan vaig abandonar ERC l’abril del 2009, vaig escriure un apunt que considero encara vigent “Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat“, dissortadament les opcions per bastir un relleu a Esquerra -primer, Reagrupament i després, Solidaritat- no han prosperat, però la reacció d’ERC després del 9-N, el sectarisme estèril contra CIU i el rebuig a tota candidatura que prioritzi la declaració unilateral d’independència fan necessària la construcció -comptant amb la CUP- d’una alternativa independentista amb voluntat i capacitat per sostenir i guanyar un conflicte amb l’ordre estatal espanyol.

Post Scriptum, 16 de desembre del 2019.

El congrés del PSC d’aqueix cap de setmana ha consolidat el seu paper de garant de l’ordre estatl establert sobre Catalunya absorvint el vot espanyolista de Ciudadanos i el socioconvergent orfe de referent atesa la definitiva desactivació del PDECat en pro de Junts per Catalunya. La renúncia d’ERC a aglutinar i liderar l’independentisme el converteix en el soci subaltern -governi o no- la Generalitat amb un pacte tripartit per desconstruir el procés engegat al 2010 i consolidar la dominació i l’espoli estructural del nostre país. Un impostor mediocre com Iceta parla d’ERC amb una displicència que demostra el grau de submissió al qual ha arribat Esquerra en la seva fallida intenció de substituir el PSC, al final s’hi ha acabat assemblant tant que són intercanviables.

Post Scriptum, 21 de desembre del 2019.

El 28è congrés nacional d’ERC acabat avui ha confirmat amb un resultat a la búlgara les tesis de la direcció posteriors -i liquidadores- del referèndum del Primer d’Octubre, però significativament els vots dels assistents (558 a favor, 20 en contra i 19 abstencions) estan molt per sota dels 1.700 incialment previstos com a participaants. Malgrat la meritòria causa dels membres crítics del Col·lectiu Primer d’Octubre els dissidents ja no assisteixen als concilis d’Esquerra, on no hi ha debat intern obert i honest, com al PSC. Això sí, uns mantenen el socialisme com a anhel abstracte, els altres fan el mateix amb la independència, i tots plegats canten amb el puny alçat els respectius himmnes.

Post Scriptum, 25 d’abril del 2020.

Vicent Partal ha reaccionat a la deriva d’Esquerra contra el nacionalisme català amb un editorial titulat: “L’absurda discussió amb ERC sobre el nacionalisme”, que comparteixo totalment. La raó de fons d’aqueix despropòsit és la manca de voluntat i capacitat de la direcció encapçalada per Oriol Junqueras per aplegar i liderar l’independentisme, ans al contrari forçant-ne la divisió dreta/esquerra en uns paràmetres aliens al conflicte entre poder espanyol i nacionalsme català. La confluència amb PSC i Comuns és a tots nivells, també al diguem-ne “ideològic” en ek camí de fer seva la frase de Joan Raventós “Catalunya és una nació, però jo no sóc nacionalista”, (quan deia nacionalista, volia dir independentista).

Post Scriptum, 12 de juliol del 2021.

Els elogis a Iceta provinents dels gregaris d’ERC, (Eduard Voltas per exemple), responen a l’anhel de copiar el model del partit que ha imposat al PSC, sense fisures, ni debat, ni valors reals, només un instrument de dominació i mitjà per a la promoció personal. Que Iceta sigui un lector i un piulador compulsiu no significa que sigui un intel·lectual, de fet, no ha escrit cap assaig polític que mereixi els elogis que se li atribueixen. No passa de ser un servent de l’imperi espanyol coneixedor de les febleses dels catalans, prescindible quan el conflicte català ha estat desactivat, i com ho serà la taula de diàleg promoguda per ERC.

De fet, Esquerra ha esdevingut -de fa anys- però ara de manera evident un partit que només aspira a “l’hegemonia” dis de l’ordre autonòmic, que no cerca ni la unitat, ni la unilateralitat, ni la independència. Per tant, no promou cap mesura realment transformadora que posi en qüestió l’ordre establert, només postureig en matèries que no alterin la dominació dels poders fàctics espanyols i subalterns. Per això malda per desactivar les potencialitats latents de l’independentisme, com va assenyalar Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb del proppassat 4 d’aqueix mes: “Cinc detalls clau, ara que torna la idea del referèndum. Em pregunte si aquestes maniobres que veiem, especialment dels partits polítics, no responen també a la idea i la necessitat de mantenir el control social: Hi ha una hipòtesi que no em puc traure del cap, però que ara per ara no és sinó una hipòtesi. Sempre he explicat, invocant Wollin, que el Primer d’Octubre no era solament una votació sobre la independència de Catalunya, sinó també un desafiament popular al model, tan limitat i encarcarat, de democràcia que tenim. I, partint d’això, em demane si aquestes maniobres que veiem, especialment de les cúpules dels partits polítics, no responen també a la idea i la necessitat de mantenir el control social. De tancar la democràcia dins una cleda delimitada. És a dir, que, vist que no sembla possible de frenar la independència de Catalunya, si més no es miraria si, pactant uns pocs per dalt i evitant així el desbordament des de baix de les institucions catalanes, es frena la revolució democràtica. Com ja va passar el 1976.”

  1. Totalment d’acord amb la teva anàlisi. Els que durant un temps vam militar a ERC, després d’haver-lo transformat en un partit independentista i netament d’esquerres, el vam anar abandonant davant la sordesa dels dirigents. També estic d’acord amb tu amb la necessitat de la construcció, incloent la CUP d’una alternativa amb voluntat i capacitat. On ens hem d’apuntar?

    1. Content de coincidir amb tu Xavier i amb molts d’altres que hem passat per l’Esquerra (no) Republicana de Catalunya. A veure si abans del 27-S hi pot haver una candidatura rupturista i coherentment independentista.
      Salut, com es deia abans.
      Jaume

  2. Fem una passa endavant cap a la independència:

    Demanem d’unir forces dels catalans independentistes per aconseguir disposar, el més aviat possible d’un Banc de Reconstrucció i Reindustrialització que treballi per aixecar l’economia de la nova Catalunya Independent.

    Un grup de professionals de l’empresa, professors, periodistes, etc estem treballant al voltant del projecte http://www.CaixaCatalana.cat per aconseguir que la Generalitat derivada de les eleccions del 27 de Setembre del 2015 concedeixi immediatament una llicència bancària a una nova Caixa de Pensions, que es posi a treballar immediatament pel bé de les classes desafavorides de Catalunya.

    Tenim una gran massa d’estalvi a mans de catalans compromesos amb la independència. Aquest estalvi passaria immediatament a entrar a la futura Caixa Catalana per posar-se a treballar, de veritat, pel país i les seves classes més necessitades.

    Les necessitats de financiació que pateixen els autònoms, petits empresaris, agricultors, ramaders, comerciants i emprenedors en general trigaràn anys en equilibrar-se. És imprescindible que els catalans, amb les nostres mateixes forçes i estalvi canalitzem energies per solucionar-ho.

    En aquest moment demanem d’adherir-se a la campanya pro Caixa Catalana Cooperativa de Crèdit per presionar al seu moment a la Generalitat i a Brusel·les per poder començar a donar petits crèdits durant l’any 2016.

    Si no ho fem els catalans mateixos, de baix cap a dalt, no ens ho farà ningú.

    Caixa Catalana Cooperativa de Crèdit
    projecte@caixacatalana.cat
    Telfs: 902 362 066 / 651 686 500

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!