La involució que està experimentant el PSC(PSC-PSOE) des de la condició de partit hegemònic i garant de l’ordre estatal a Catalunya durant tres dècades a la de soci subaltern del bloc anti-independentista amb Ciudadanos i PP mereix alguna reflexió.
Hores d’ara hi ha tot de publicistes i polítics addictes a l’ordre establert interessats a afalagar les virtuts fundacionals del PSC per tal de contraposar-les a la línia estratègica que està aplicant disciplinadament Pere Navarro, quan realment no hi ha diferències substancials.
Rellegim les declaracions espontànies a un mitjà amateur com el Diari de la UCE de Prada, corresponent al 23 d’agost del 1998 quan un periodista ocasional (Toni Civit) pregunta a l’aleshores President del Parlament de Catalunya: “Quines diferències hi troba, vostè, entre nacionalisme i catalanisme ?”. Joan Raventós respon: “Jo sóc catalanista. No sóc nacionalista. Crec que Catalunya és una nació i defensaré la condició de Catalunya com a nació sempre, però no sóc nacionalista, sóc catalanista”.
Una argumentació més desenvolupada però d’idèntic contingut la formula Ernest Lluch en un article publicat a La Vanguardia el 10 de febrer del 2000 i titulat significativament “
Nacionalismo y catalanismo“. En resum, el catalanisme desproveït d’un projecte de nació (és a dir, no nacionalista) és compatible amb l’espanyolisme. El projecte nacional del PSC des de la seva fundació ha estat -i és encara avui- és Espanya, no Catalunya. Per això
han obviat sempre que el dret d’autodeterminació sigui aplicable al poble català i ho han encobert des del seu congrés de l’any 1986 sota el vel del federalisme abstracte. El mateix que ha abanderat el pusil·lànime
Raimon Obiols, silent tan al Parlament europeu com a la crisi interna que viu el seu partit.
Els denominats catalanistes crítics avui amb la direcció encapçalada per Pere Navarro han estat còmplices del PSOE i les seves polítiques espoliadores i centralistes. Ha estat la mobilització nacional del nacionalisme cívic al llarg del darrers set anys -precisament durant el segon mandat del tripartit- la que ha deixat al descobert la impostura segons la qual el PSC era equidistant entre l’espanyolisme i l’independentisme.
Ni els dissidents trencaran col·lectivament amb el seu partit per bastir un projecte nacional català, potser ho faran aïlladament els quadres territorials que hores d’ara ja participen en les activitats pro independentistes, ni concorreran en solitari a unes eleccions. Seran acollits per CDC o per ERC en el bloc que esgrimeix el dret a decidir però que és incapaç de plantejar un conflicte amb l’orde estatal per assolir la independència de la nació catalana.