Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

17 de juliol de 2011
1 comentari

Esquerra, compàs d’espera

Demà fara quatre anys que vaig obrir aquest bloc per iniciar de manera oberta la crítica a la direcció d’Esquerra i avui, a la vigília del punt i final a l’apunt diari, vull tornar a parlar-ne.

En primer lloc, per reiterar que en els apunts dedicats a Esquerra hi ha una línia argumental que avui encara considero vàlida i que vaig resumir en l’escrit on m’acomiadava del Partit on havia militat divuit anys. Les propostes que vam articular des de la candidatura d’Esquerra Independentista al congrés del 2008 són també coherents i essencialment vigents. No obstant això no reexiren al seu moment, la direcció escollida persistí en la falsa ruta de l’aliança tripartita i el fracasos electorals s’han succeït ininterrompudament fins a les recents eleccions municipals del 22 de maig proppassat.

Resseguint les declaracions dels responsables d’aquesta involució respecte de les expectatives que havia generat ERC en el període 1999-2004, no hi veig ni gota d’autocrítica ni voluntat d’esmena. Ans al contrari, hom presenta la pugna congressual del 2008 com un xoc de vanitats  personals sense analitzar seriosament les divergències de caire estratègic en presència. Com si el fet d’haver-hi quatre candidatures fos per si mateix la causa de la desorientació que evidenciava -i encara avui és així- Esquerra. Allò que hom confrontava realment era l’aposta pel progressisme banal i la gestió de l’autonomia promoguda per la direcció des del 2006, front a la responsabilitat d’encapçalar el conflicte amb l’ordre estatal que es reflectia en el no al referèndum de l’Estatut del 2006 i la ponència alternativa presentada per Rcat – defensada per Albert Pereira- a la conferència nacional del 2007.

En segon lloc, el debat sobre la complementarietat entre eix nacional i eix social no està ni molt menys resolt: la reivindicació independentista és reiteradament posposada com si d’un anhel abstracte es tractés, tot a fi i efecte de justificar una pressumpta prioritat per les polítiques socials. La dirigència actual d’Esquerra demostra no tenir clar que tot nacionalisme és en si mateix una opció social (de classe, com és diu en termes marxistes) que pot ser d’alliberament o de manteniment de l’ordre establert. I malgrat que els components d’un moviment nacionalista d’una nació sense estat propi no en siguin plenament conscients, configuren una alternativa frontalment oposada al bloc social que exerceix la seva dominació a través de l’Estat i que s’expressa mitjançant un nacionalisme hegemònic contraposat. Per tant, no hi ha res tan potencialment revolucionari com l’independentisme, ja que realment no existeixen dos eixos diferenciats i intercanviables segons convingui (el nacional i el social) sinó que el primer inclou el segon. Això no ho té clar la direcció d’Esquerra.

En tercer lloc, també persisteix la desconnexió envers la ideologia pròpia del Partit, el republicanisme, que és diluït entre referències boiroses a la socialdemocràcia i al liberalisme. La dificultat per concretar els valors republicans fundacionals en una manera de fer política (ja sigui a l’intern de l’organització, ja sigui envers la societat) diferent de la que practiquen els partits d’ordre persisteix. Només Oriol Junqueras fa un discurs que enllaça novament amb la tradició republicana i independentista d’Esquerra.

Finalment, en el proper congrés d’Esquerra a l’octubre vinent es veurà si retroba el camí perdut des del 2004 ençà. De moment Junqueras aglutina en una candidatura pactada amb els clans fins ara dominants les esperances renovadores de bona part de la militància. Caldrà veure si aconsegueix el mateix consens per fer un viratge estratègic i resitua ERC en l’eix del conflicte Catalunya-España. De moment sembla que deixa enrere els elements que més animadversió manifesten a aquesta eventualitat, com Bonet i Ridao que no paren de fer escarni vers les idees que haurien de ser les seves pròpies. Si Junqueras i el seu equip no se’n surt, Esquerra caurà per la pendent del contra-independentisme displicent i satel·litzat respecte del progressisme reformista espanyol. Si, com desitjo, se’n surt haurà de compartir projecte unitari amb el conjunt de l’independentisme que ha anat aflorant aquests anys al marge d’Esquerra.

 

Post Scriptum, 20 de juliol del 2011.

Oriol Junqueras abans de prendre possessió oficialment del càrrec de president d’ERC ja es desdiu de la promesa de fer primàries per escollir els candidats a les properes eleccions espanyoles. L’argument segons el qual no són possibles està mancat de consistència i el situa al mateix nivell moral que Joan Carretero que predicava regeneració democràtica i ha acabat fent nepotisme. El mal que ahir denunciava Hèctor López Bofill al seu article “No mentiràs” es veu que ha esdevingut hereditari a Esquerra.

Post Scriptum, 19 de setembre del 2011.

Finalment hi ha hagut primàries a Esquerra, només per escollir el cap de llista per Barcelona (no la resta de candidats) a les properes eleccions espanyoles atès que no ha estat possible un pacte entre clans. La clara victòria d’Alfred Bosch front a Joan Ridao i l’elecció de Junqueras com a president suposen l’accés de nous actors a la direcció d’ERC però no pas un canvi d’estratègia, almenys de moment. Alguns dels suports clau que han tingut els nous dirigents són Benach, Portabella o Tresserras, personatges que han sostingut l’estratègia d’aliança a qualsevol preu amb el PSC i obertament hostils a tota iniciativa que prioritzi l’independentisme confrontat amb l’ordre establert. Uns i altres desestimen un acord entre forces independentistes que no passi per la reintegració a ERC (condició a la que s’avindrà un Reagrupament en fase terminal, però no Solidaritat). L’objectiu de bastir una candidatura unitària i tranversal de tot l’independentisme continua plenament vigent, però s’haurà de posposar fins al 2014.

Post Scriptum, 6 d’octubre del 2011.

Esquerra ha clos un congrés de renovació reexit en clau interna gràcies a l’accés a la direcció de Junqueras, Rovira i Bosch, però els canvis en la línia estratègica estan per veure. De fet, els rostres visibles dels reiterats fracassos electorals del Partit (Ridao, Puigcercós, Tardà…) han reivindicat l’aliança tripartita i el “gradualisme” (així anomen a l’assumpció com a pròpies de decisions alienes imposades pel PSOE com el finançament de la Generalitat “pactat” fa dos anys). Aquesta aparent reafirmació en l’error la nova direcció la fa compatible amb el canvi d’òrbita del satèl·li republicà: de girar al voltant del PSC ara passarà a fer-ho al voltant de CIU, amb qui cercarà coincidències progràmatiques en base a objectius aparentment graduals però condemnades al fracàs dins el marc autonòmic, com és el cas del “pacte fiscal”.

ERC enterra l’antipujolisme (un sectarisme estèril i contraproduent) però evidencia un cop més la falta de voluntat i capacitat per liderar un projecte de construcció nacional i el conseqüent conflicte amb l’ordre estatal. La nova Esquerra de la que parla Benach (veure el seu article al Periòdico del proppassat 29 de setembre) desestima frontalment co-liderar una alternativa independentista transversal, per això ha rebutjat l’acord que havia proposat Solidaritat. És en aquesta dimensió que cal ponderar el resultat del congrés d’Esquerra i no pas en les superficials renovacions de persones i misstages que afloren per superar el descrèdit a que ha arribat l’històric partit de Macià, Companys i Barrera. Mentre els canvis no siguin estratègics no hi haurà possibilitat d’un independentisme majoritari socialment i electoralment i aquesta responsabilitat recau fonamentalment sobre els dirigents d’Esquerra.

Post Scriptum, 11 d’octubre del 2011.

Per completar els arguments expressats al post scriptum precedent i cloure aquest apunt adjunto l’entrevista d’Oriol Junqueras al diari Gara i l’article de Toni Strubell a Ara Girona.

  1. Jaume, tant aquest com el que vas escriure de comiat en són molt aclaridors . Però no sé si està clar que Esquerra vagi en la línia de prioritzar la independència.  Tant de bó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!