Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

25 d'abril de 2021
ERC,
0 comentaris

Anotacions sobre la (no)commemoració del 90è aniversari d’ERC: ni unitat, ni unilateralitat, ni independència

Avui fa dotze anys que vaig donar-me de baixa d’ERC, després d’haver-hi militat divuit, amb un escrit que vaig titular “Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat“, que trobo -dissortadament- vigent en allò substancial, i que vull completar i actualitzar.

He observat que ni en els actes commemoratius del 90è aniversari de la fundació d’ERC, ni tampoc en les declaracions dels actuals dirigents, ha aparegut ni l’objectiu de la independència del país com a prioritari del partit ni cap referència als lideratges precedents (Barrera, Carod). Tot plegat respon a un procés d’involució ideològica i estratègica per retrotraure’l a l’etapa anterior al 1987, quan comença la transformació cap a l’organització que havia d’aspirar a liderar i aglutinar el conjunt del moviment independentista. Avui, Esquerra cerca integrar votants federalistes o simplement autonomistes, (Nuet, per exemple) per tant, sense altra pretensió que arribar a ser una força de centre dins de l’ordre estatal i autonòmic, lluny de tot rupturisme ni conflicte envers l’espoli fiscal, (Espanya ja no ens roba), la dominació política (el PSOE pot ser un aliat), ni la minorització del català (bilingüisme per sempre), ni als poders socio-econòmics (connivència amb la patronal i els sindicats espanyolistes).

Coincideixo amb el diagnòstic que va fer-ne Francesc Abad al seu bloc Dies de fúria el proppassat 21 de març:

“La primera cosa que m’ha cridat més l’atenció és que ni una sola vegada, a cap dels tuits, ni del partit, ni dels diferents líders, ni de militants, non han fet servir la paraula “independència”. Mai. Ningú. Raro, he pensat. Però la segona cosa em resultava més misteriosa i inquietant: els missatges de felicitació només feien referència al partit, com si no hi hagués res més. Com si aquests 90 anys passats fossin el fonament de la seva legitimitat i la garantia de que qualsevol cosa que facin estarà sempre ben feta. I, el més important, que no necessiten absolutament a ningú més.

El to tan ahistòric, en el sentit de presentar un partit que neix i arriba a avui havent estat sempre el partit de referència i únic m’ha fet pensar en l’estrany que seria que en una assenyalada celebració d’aniversari de qualsevol de nosaltres, amb els nostres familiars i amics, que qui fa anys prengui la paraula i no deixi de felicitar-se a ell mateix, que no hi ha ningú com ell, que és el millor, que està cridat a arribar molt lluny, etc. I que no faci ni la més mínima referència als seus pares, als seus germans, a la seva família. Que se situi a ell mateix com l’únic important a la seva vida, i no faci cap referència ni a amics, ni a persones que l’han pogut ajudar, ni a persones amb les que ha fet coses i/o espera seguir-les fent.

Un to tan ahistòric també des del punt de vista de presentar-se com si sempre hagués estat el mateix partit, del dia de la fundació a ara, 90 anys després, com si sempre hagués estat igual com és ara. I llavors he vist que l’omissió de la paraula independència, que no hagi sortit mai, que ningú no l’hagi esmentada, no era gens casual, i tenia moltes implicacions.”

ERC se situa volgudament, però sense gosar explícitar-ho encara, fora (i en contra) de l’independentisme: ni unitat, ni unilateralitat, ni independència. Només un “picar pedra” permanent sense nord ni trellat, com prediquen Puigcercós, Huguet i Codina. El partit (l’eina) substitueix l’objectiu (la independència), adoptant un esquerranisme sectari com a identitat substitutòria de la catalanitat, la impostura intel·lectual contraposant “la Catalunya pura a la Catalunya lliure” ha esdevingut el mot d’ordre del nou discurs. El fet que considerin els Comuns els seus aliats preferents (malgrat la nefasta gestió de Colau i el creixent espanyolisme que gasten) ja ho diu tot.

El meu amic, company i mestre, Josep-Lluís Carod-Rovira també va acabar marxant uns anys després del partit que havia contribuït de manera determinant a rellançar ideològicament i políticament. Avui, els qui el forçaren a partir campen a Esquerra reclamant-se els seus hereus però tergiversant-ne el missatge fins al punt de capgirar el patriotisme català republicà fundacional en un progressisme abstracte, banal i contra identitari, que fa impossible aplegar l’independentisme català i liderar-lo.

El triplet Puigcercós-Vendrell-Vall ha acabat imposant el seu model organitzatiu copiat del PSC (endogàmia, cooptació, nepotisme) i una dialèctica interna sectària que va acabar desbancant Carod-Rovira, i que ara assumeix Junqueras extrapolant-la al conjunt de la política catalana (liquidar Puigdemont com a objectiu). Avui, aqueixa Esquerra expressa una cultura política ( si és que el pot arribar a qualificar així) partitocràtica, desconnectada del seu passat històric i desvinculada del moviment independentista, capficada a desconstruir el procés encetat al 2010 per substituir-lo per un peix al cove estèril a Madrid i al Govern de la Generalitat. Per definir el moment present, torno a citar l’apunt de Francesc Abad de fa deu dies: “Ens ho estem jugant absolutament tot“, (referint-se a la independència), el problema és que als actuals dirigents d’ERC tant els hi fot.

Post Scriptum, 1 de maig del 2021.

L’anàlisi d’Odei A.-Etxearte, avui a Vilaweb, explica fil per randa, l’obstruccionisme d’Esquerra i les amdigüitats de CUP i Òmnium a l’hora d’assumir que el CxR sigui la direcció estratègica col·legiada de l’independentisme: “Què atura la reformulació del Consell per la República? El CxR emplaça ERC a respondre a l’estratègia del “Preparem-nos” per acollir l’estat major i reconsiderar l’estructura · L’ANC i Òmnium advoquen per un sol òrgan de direcció col·legiada del moviment, que podria ser el Consell si es modifiqués.”

Post Scriptum, 9 de maig del 2021.

L’article d’Oriol Junqueras, abans d’ahir a El Periódico, “Reconstrucció republicana” (contraposant republicanisme a independentisme, com fan també amb el nacionalisme), és el punt culminant de la impostura, el sectarisme i la mediocritat que ha practicat ERC als darrers anys amb uns efectes demolidors pel procés independentista del qual Esquerra se’n desdiu després de tenir “pressa” per fer la independència. Oriol Junqueras i el seu partit passen a engruixir les files del contra-independentisme, fent per una pila d’anys, inviable l’assoliment d’aqueix objectiu. Tot dependrà, però, de la capacitat de resistència i resposta de Carles Puigdemont i els sectors que s’apleguin al seu voltant per persistir, en temps d’una repressió més sel·lectiva i punyent, en un conflicte que el poder espanyol no aturarà fins a l’extermini de la nació catalana, com assenyala avui Vicent Partal a Vilaweb: “Quan Junqueras demana que aguantem açò vint anys més“.

Post Scriptum, 3 d’agost del 2021.

Repassant la trajectòria d’ERC en vistes a un assaig sobre l’independentisme contemporani paro compte en aqueixa hipòtesi: el capgirament abrupte d’Esquerra d’ençà l’octubre del 2017 cap a posicions polítiques que prioritzen l’entesa i, eventualment, la participació en la reforma del sistema institucional espanyol no és una novetat en els noranta anys d’història d’Esquerra. Les oscil·lacions entre independentisme i intervencionisme a Espanya són presents ja els tres dies d’abril del 1931 posterior a la proclamació de la República catalana en una non-nata federació ibèrica. També al 6 d’octubre i la reculada posterior culpabilitzant del fracàs a Estat Català. Però, sobretot, en l’acció de Josep Tarradellas a partir del 1945 com a secretari general del partit, i encara més, a partir del seu ascens a la presidència de la Generalitat l’any 1954. Farà d’ERC el portaestandard del restabliment de l’autonomia front als independentistes que malden per donar per trencat el pacte republicà espanyol, el Front Nacional de Catalunya i el Consell Nacional Català. Aqueix capteniment li permetrà retornar a Catalunya com a president de la Generalitat restaurada l’any 1977 i des d’allavòrens practicar fins l’any 1980 un política d’acatament sense fisures a l’ordre constitucional espanyol en detriment fins i tot dels interessos de Catalunya, com li retraurà Josep Rahola, senador d’ERC, en un article publicat a l’Avui el 23 d’abril del 1978 titulat “D’un petit De Gaulle a un Pétain“.

ERC comandada per Oriol Junqueras abandona tota estrategia independentista, cercant eixamplar la base electoral i militant del partit i adopta un pragmatisme mesell de caire autonòmic aparentment dialogant amb el poder espanyol, com ho va fer Josep Tarradellas, però sense poder reivindicar l’èpica de la seva persistència a l’exili (una conducta exemplar que si pot atribuir-se a Carles Puigdemont).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!