Jaume Renyer

La persistent tendència de les enquestes pre-electorals a anunciar la victòria d’ERC al final del cicle que comença el 28 d’abril i s’acabarà el 26 de maig té unes causes sociològiques i culturals respecte de les qual encara no s’ha trobat una interpretació clara. Avançant-me a les anàlisis que caldrà fer a partir de la nit electoral d’aquí a quinze dies apunto algunes reflexions sobre un hipotètic triomf d’Esquerra.

El procés independentista engegat el 2010 arriba al punt àlgid l’octubre del 2017 amb el referèndum d’autodeterminació i la declaració d’independència, l’estroncament per l’aplicació del 155 CE i el resultat de les eleccions del 21-D fracturen la fràgil unitat entre les forces polítiques parlamentàries que s’ha recosit només conjunturalment i parcial amb la constitució del Govern de la Generalitat presidit per Joaquim Torra.

L’actuació sectària desfermada per ERC contra Junts per Catalunya en la pugna (legítima si és honesta) per l’hegemonia del moviment independentista va més enllà de la que sostenen els respectius líders i és de caire estratègic, de fons i també tàctica i comença per la divergent manera d’afrontar la repressió d’un poder estatal que es fonamenta en una mentalitat integrista i supremacista que té en l’ús de la violència l’últim argument per tal de negar qualsevol mena de reconeixement del dret del pobla català a l’autodeterminació. En això coincideixen tots els competents del bloc del 155 CE, essent el tripartit de dreta la variant explícitament neo-franquista del mateix, mentre que el PSOE aparenta estar disposat a un nou encaix autonòmic de Catalunya al Regne d’Espanya “sense privilegis”. Esquerra, que fa bandera permanent del diàleg, hauria de tenir present que el poder espanyol, ja sigui representat pel PP o pel PSOE, no negocia res que afecti substancialment a la unitat de l’estat, com ja s’ha vist des del 2010 ençà (ni reforma de l’Estatut, ni concert tributari, ni pacte fiscal).

En aqueixes condicions, insistir en negociar des del costat català sense tenir una estratègia conjunta només encobreix la manca d’una direcció política col·legiada amb voluntat i capacitat de fer front a un conflicte multidimensional de llarga durada amb l’Estat estant sotmesa Catalunya a un veritable règim d’ocupació. De fet, ERC va començar el procés de desconstrucció del procés independentista el 30 de gener del 2018 quan el president del Parlament va trencar unilateralment l’acord amb Junts per Catalunya per tal d’evitar el seu processament judicial, cedint a l’amenaça de la repressió (una actitud que no l’ha pas aturat, ans al contrari), arrossegant a Junts per Cat a una dinàmica claudicant que encara dura i que ha esberlat encara més la fractura entre ambdues formacions.

Esquerra no explica la seva versió dels fets posteriors al primer d’octubre ni dóna una explicació creïble de l’actuació d’Oriol Junqueras, però n’abomina del resultat dient que “hem perdut i cal reconèixer-ho”, fent seu l’article infame d’Ignasi Aragay fa uns dies a l’Ara “Vull guanyar”, (exactament què ?). Aqueixa ocultació respon a la manca de full de ruta i de voluntat de bastir una unitat estratègica amb les altres formacions polítiques i cíviques. La seva obsessió és assolir la condició de força independentista més votada, fustigant sistemàticament Puigdemont i l’espai polític que representa, però sense explicar per a fer què ?

ERC està enfocant el cicle electoral amb uns plantejaments que res tenen a veure amb els aprovats a la conferència de l’any passat: devalua el compromís sorgit del referèndum del primer d’octubre del 2017 i aposta per un nou referèndum que no serà d’autodeterminació com va explicitar Joan Tardà a La Vanguardia del 6 de març d’enguany: “El independentismo debe reconocer que el referéndum nunca podrá ser independencia sí, independencia no. Pero por otro lado ellos tienen que reconocer que el referéndum no podrá ser este Estatut de Autonomía u otro mejor. El único referéndum que será viable es aquel en el que pueda escogerse entre la oferta que hagan y la independencia.” I si el poder espanyol no fa cap oferta ? A l’entrevista a Vilaweb del proppassat 5 d’abril “Jo vull l’hegemonia” insisteix en aqueix discurs però no sap concretar què volen pactar amb el poder espanyol.

Una victòria a Catalunya el 28 d’abril vinent d’ERC suposarà la liquidació del referèndum del primer d’octubre com a fonament d’una estratègia independentista que no està disposada a seguir amb l’argument que el resultat és un fracàs que cal assumir. Esquerra ha passat de ‘Treballar per fer efectiu el reconeixement del dret a l’autodeterminació exercit pel poble de Catalunya al referèndum de l’1 d’octubre’, a la consigna ‘Aixecarem la bandera del diàleg per fer possible una negociació. Tenim com a objectiu prioritari fer inevitable el referèndum.’ Avui ho ha explicitat el mateix Oriol Junqueras en una carta oberta a la militància on entre altres coses diu: “Crec que no hi ha ningú més independentista que jo i el partit que tinc l’honor de dirigir, potser hi ha gent que ho és tant com nosaltres, però no més. I a la vegada us dic que no hi ha ningú que sigui més dialogant que Esquerra Republicana”. Els fets contradiuen les seves paraules i demostren que no hi ha estratègia conjunta independentista ni direcció col·legiada per la seva negativa a entendre’s amb Junts per Catalunya.

La disjuntiva en aqueix cicle electoral està entre els confusos plantejaments d’ERC i els de Junts per Catalunya i el Front Republicà de manteniment de la unilateralitat (és a dir la voluntat de portar la iniciativa en el conflicte), revalidar la legitimitat del referèndum del Primer d’Octubre, la conversió del Consell per la República en un veritable govern català a l’exili i la intensificació de la internacionalització del cas català. L’ascens d’ERC és vist des del poder espanyol com un mal menor preferible al mal absolut que personifica Carles Puigdemont que és el veritable objectiu a abatre amb la complicitat d’Esquerra i dels dissidents del PDECat (Pascal, Campuzano i companyia) que adopten uns posicionaments convergents amb els d’ERC.

Malgrat les aparences innovadores el relleu que pretén Esquerra es limita a liquidar allò que denominen la “post-convergència”, quan realment els partidaris d’una segona restauració autonòmica compten amb la connivència d’ERC a molts nivells: el model d’escola catalana (republicana ?) presentat pel conseller Bargalló assumeix el bilingüisme com abans ja han assumit que el català no ha de ser la llengua nacional, o com tant se val la UGT que un sindicat nacional com la CSC, o quan prefereixen La Vanguardia o l’Ara a Vilaweb. La caricatura de l’independentisme “màgic” que atribueixen a Puigdemont (oblidant les promeses d’Oriol Junqueras quan tenia presa per declarar la independència si tenia 68 diputats) posa de relleu la seva acomodació a l’ordre establert (la realitat, com en diu Tardà) per tal d’assolir l’hegemonia. Això explica el tractament mediàtic favorable a ERC dels poders fàctics que garanteixen la pervivència del poder espanyol sobre Catalunya que contrasta amb l’animadversió manifesta que dispensen al president Puigdemont (avui El País li dedica una editorial brutal “Apartar a Puigdemont”, mentre que fa pocs mesos obria les seves pàgines a Oriol Junqueras) que paga el preu d’haver liquidat el pujolisme privant així al subsistema autonòmic d’un puntal essencial.

Aqueixa divergència estratègica i de lideratge no es resoldrà, dissortadament, al final d’aqueix cicle electoral, ni probablement tampoc en unes noves eleccions autonòmiques a la tardor (que ja demanen el bloc del 155 CE i el Comuns). ERC no acceptarà una posició secundària respecte de Junts per Catalunya com ja s’ha vist després de les eleccions del 21-D, ni deixarà de cercar l’extirpació del càncer de l’independentisme que segons Sergi Sol (l’alter ego d’Oriol Junqueras, mentre el primer predica la bondat, el segon practica la maldat) són els post-convergents -una condició intrínsecament perversa i inguarible, segons ell-. I, al seu torn, ni l’ANC, ni la CUP, ni la CSC, ni Junts per Catalunya poden claudicar dels seus plantejaments republicans rupturistes i avenir-se a acceptar la restauració temporal d’un “estatus autonòmic” (que de fet és la situació actual).

El procés independentista restarà estancat per un temps (pendent de resoldre quina estratègia política i quin projecte de construcció nacional oferir a la ciutadania) durant el qual el conflicte s’anirà agreujant obrint així les perspectives que apunta l’assaig d’Hèctor López Bofill, “Sobre la República catalana. Escrits de Dret Constitucional i de Dret Internacional”, (Llibres del Segle, Barcelona, 2019) centrat en qüestionar la legitimitat democràtica de la Constitució espanyola del 1978 i la seva supremacia derivada de la violència originària de la qual aqueix sistema és continuació (el franquisme) i es projecta en la involució antidemocràtica en curs. La intensificació de la repressió i la imposició a Catalunya d’un règim d’excepció legitimarà la reivindicació del dret d’autodeterminació a escala internacional fins al punt que una mediació per gestionar la secessió sigui imposada a les parts. Això si la pressió social interior a Catalunya és creixent i costosa pel poder espanyol. Espanya és forta però està en declivi, l’independentisme català té una enorme potencialitat però haurà superar el cost de la persistència. No hi ha altra opció. Si vaig errat, rectificaré gustosament.

Post Scriptum, 13 d’abril del 2019.

La proposta electoralista d’ERC per tal de fer un referèndum sobre monarquia o república espanyola confirma, dissortadament, l’anàlisi d’aqueix apunt. Reformar Espanya és incompatible amb la lluita per la independència, l’aposta d’ERC és una nova “Operació reformista” (intentada per Miquel Roca l’any 1986) però amb un vernís republicà.

Significativament, avui una vintena de membres del CDR de Sabadell han acudit amb pancartes a l’acte d’Esquerra interpel·lant el partit respecte de les seves propostes electorals respecte del nou referèndum i la negociació amb ell poder espanyol. Segons com vagi tot plegat als propers mesos l’escletxa entre ERC i la resta d’organitzacions independentistes es farà més fonda amb unes conseqüències imprevisibles hores d’ara però en tot cas negatives.

Avui, Josep-Lluís Carod-Rovira publica un article al Món titulat “Per quan passi tot això” que (sense haver-ne parlat prèviament) coincideix amb el contingut d’aqueix apunt quan acaba reblant: ” Perquè es pot donar el cas que hi hagi qui guanyi les eleccions, però que hi continuï perdent el país.”

Post Scriptum, 15 d’abril del 2019.

Coincideixo plenament amb l’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “Sigueu conscients de per què El País us exigeix apartar Puigdemont“. I reprenent el seu fil argumental he completat aqueix apunt amb un altre: Després del Primer d’Octubre, un altre referèndum ?

Post Scriptum, 16 d’abril del 2019.

El debat a Vilaweb de les quatre candidatures que no han donat suport al 155 CE contra Catalunya ha mostrat clarament d’una banda, la coincidència entre ERC i Comuns en cercar l’acord amb el PSOE i condicionar l’autodeterminació de Catalunya a la democratització de l’Estat espanyol, i de l’altra, la complementarietat del Front Republicà i Junts x Cat. Significativament, Gabriel Rufián ha eludit comparèixer en aqueix debat després del fracàs a Can Godó evidenciant la feblesa argumental del partit i la seva pròpia.

Post Scriptum, 17 d’abril del 2019.

L’editorial d’avui de Vicent Partal torna a encertar l’anàlisi sobre qui és el referent estratègic de l’independentisme: “Puigdemont i el Parlament Europeu: una nova fabricació que demostra quanta por els fa“.

Post SCriptum, 19 d’abril del 2019.

La conferència de premsa d’ahir de Jordi Sànchez des la presó estant demostra que mentre siguin ostatges els dirigents no poden exercir aqueixa funció ja que actuen condicionats per la situació repressiva que l’Estat els imposa. El seu discurs va ser divergent amb l’estratègia de Junts per Catalunya (compromís i validesa jurídica del Primer d’Octubre, unilateralitat, Consell de la República i internacionalització liderada pel president Puigdemont), una circumstància que l’Ara (que fa campanya per l’entesa PSC i ERC) ha aprofitat per titular que Junts per Catalunya s’ofereix al PSOE sense condicions, quan no és ben bé allò que va dir Jordi Sànchez. Insistir en un nou referèndum, quan ahir mateix Pedro Sánchez el va tornar a descartar per sempre, no pot ser l’únic punt del full de ruta sinó que l’estratègia s’ha de desenvolupar a partir dels elements que s’han esmentat anteriorment.

Pel que fa a la compareixença d’Oriol Junqueras, res de nou: sectarisme de partit (“guanyar” què ?, amb qui ?), suport de franc a Pedro Sánchez per tal que no governi el tripartit neofranquista (i si guanyen què hem de fer ?), diàleg amb PSC i Comuns (mai amb Junts per Catalunya i la CUP). Cap esment ni a fulls de ruta ni a la dura (i llarga) realitat del conflicte que és contra un Estat no contra un determinat govern espanyol. Com bé ressenya Vilaweb: “El Junqueras de sempre, en l’espai més trist mai vist”, (no es caracteritza pas per la transparència del seu pensament, al contrari de Puigdemont). De fet, amb aqueixes actituds entrarem en una fase d’estancament polític i de desgast social interior a Catalunya, ja que l’acció repressiva i arbitrària del poder espanyol (l’institucional i el fàctic) no fa més que agreujar les condicions de la dominació política i l’espoli econòmic que suporta la ciutadania catalana.

Post Scriptum, 29 d’abril del 2019.

ERC veu confirmats els pronòstics demoscòpics i capitalitza el vot útil independentista en detriment de Junts per Catalunya i rendibilitza la punyalada a Puigdemont trencant el compromís d’investir-lo el 30 de gener de l’any passat. La dinàmica de desactivació del conflicte que ha menat des d’aleshores ha neutralitzat l’efecte Puigdemont, qui per la seva banda no ha pogut articular l’espai PDECat-Junts per Catalunya-Crida Nacional per la República en un projecte organitzat capaç de consolidar el suport que va rebre el 21-D.

El fet cert de ser considerat Carles Puigdemont l’enemic número 1 a abatre pel poder espanyol no ha estat suficient per suplir les mancances organitzatives de Junts per Catalunya en aqueixa cursa electoral. La Junta Electoral Central remata l’operació d’aparcar Puigdemont impedint que es pugui presentar a les eleccions europees i ho anuncia avui per evitar un efecte revulsiu si ho publicaven abans del 28-A. ERC veu l’oportunitat d’aconseguir, per fi, ser hegemònica si Junqueras treu més bon resultat que la llista que apadrina Puigdemont si ell, finalment, no pot ser candidat. Comparteixo plenament l’anàlisi post-electoral de Francesc Abad d’avui al seu bloc: “28-A a Catalunya: el triomf de l’estratègia d’hegemonia del partit per damunt del país“.

Post Scriptum, 12 de maig del 2019.

Els resultats del darrer baròmetre del CEO semblen confirmar les hipòtesis d’aqueix apunt ja que apunta la tendència ascendent del no a la independència en favor de propostes d’encaix a Espanya del tipus “federalista” que promou el PSOE. Abans d’ahir, Roger Tugas en va fer una interpretació a Nació Digital qüestionant que realment hagi caigut el suport a la independència i destacant que l’enquesta s’ha fet just després de les eleccions espanyoles del proppassat 28 d’abril.

També pot haver influït que ERC estigui fent una política de partit d’ordre, en el sentit autonomista del terme, desplaçant la causa de la independència del primer pla en favor de plantejaments genèricament democràtics per facilitar una entesa amb el PSOE, com explícitament escriu Josep Huguet, també ahir mateix a Nació Digital, “Drets i números”: “Sense obrir una batalla a fons per la democràcia que com a mínim obligui a retratar-se al PSOE, qualsevol partida política estarà sentenciada.”

Avui, Francesc Abad ofereix des del seu bloc Dies de Fúria una interpretació conjunta de les “Eleccions europees i municipals del 26-M: anàlisi enquestes CEO, CIS, LV i altres” que apunt a una victòria d’ERC a Barcelona i la de Junts per Catalunya a les europees.

Post Scriptum, 15 de maig del 2019.

Avui, Albano Dante-Fachín publica un punyent article a Nació Digital: “Apunts sobre la nova estratègia d’ERC” que coincideix amb les anàlisi contingudes en aqueix apunt.

Post Scriptum, 27 de maig del 2019.

ERC ha guanyat clarament les eleccions municipals amb 818.837 vots i més de tres mil electes, revalidant la victòria a les eleccions espanyoles del 28 d’abril, i això sense mostrar quin són els seus propòsit llevat de refusar la unitat independentista i la unilateralitat envers el poder espanyol. Un èxit de partit però no pas de país, només alterat per la victòria de Carles Puigdemont a les europees amb gairebé un milió de vots (veritablement un triomf de país ja que a les municipals Junts per Catalunya només ha obtingut 535.940 vots). Esquerra ja es prepara per “sacrificar” definitivament Puigdemont i el Consell de la República a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Post Scriptum, 5 de juny del 2019.

Ramón Cotarelo publica avui un punyent article al periòdic El Món relatiu a la confusió deliberada d’ERC sobre la seva estratègia: “Per la independència de Catalunya i la llum de la veritat”, que és coincident amb un altre de Josep-Lluís Carod-Rovira publicat a Nació Digital: “Guanyar o dir la veritat ?” Ramón Cotarelo fou candidat per ERC a les eleccions del 21-D, per tant, sap de què parla.

Post Scriptum, 15 de juny del 2019.

Vilaweb resumia, el proppassat 27 de maig, encertadament el resultat de les eleccions municipals al Principat: “ERC assoleix l’hegemonia municipal i JxCat manté batllies importants”. Però els pactes de govern d’Esquerra (amb el suport de la CUP) amb el PSC han erosionat encara més la presència municipal de Junts per Catalunya que ha perdut les alcaldies de Figueres, Tàrrega i Sant Cugat on havia estat la força més votada. Ho reflecteix cruament Vicent Partal avui a l’editorial de Vilaweb: “Ajuntaments: un dia tan agre com clarificador”. A més de la bufetada de Colau a Barcelona, l’eixamplament de la base cap als Comuns ha resultat fallida (llevat dels casos puntuals de Lleida i Tarragona que han donat suport a l’independentisme contra el PSC) i el PSC(PSC-PSOE) ha consolidat la seva implantació municipal a la Catalunya metropolitana i ideològicament el fals plantejament, progrés o procés, ha estat efectiu en detriment de la causa de l’alliberament nacional.

Post Scriptum, 1 de juliol del 2019.

L’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb, “Perspectiva: ajudar a investir Pedro Sánchez és ajudar Espanya”, és la crònica anunciada del col·lapse del procés independentista provocat pel sectarisme d’ERC que es manté impertorbable en el no a la unitat, a la unilateralitat i a Puigdemont, malgrat la convocatòria de l’ANC per l’Onze de Setembre d’enguany tingui un lema explícit: “Objectiu independència”, absolutament incompatible amb l’eventual vot favorable a la investidura de Pedro Sánchez.

Un col·lectiu de militants d’ERC crítics amb la direcció -que ja es va expressar amb motiu de la conferència nacional de l’any passat- ha adoptat el nom de Primer d’Octubre i promou un manifest que demana sotmetre a consulta interna la posició a adoptar davant la investidura de Pedro Sánchez. La reacció de la nomenclatura que copa la presa de les decisions del partit al marge dels òrgans escollits ja ha fet la seva aposta i no la variarà, de la mateixa manera que no ha aprés res ni ha fet autocrítica de la bufetada del PSC i Comuns a Barcelona.

Post Scriptum, 12 de juliol del 2019.

Dissortadament, amb el pacte d’ahir a la DIBA entre Junts per Cat i PSC és un error més induït en un procés que encara no ha tocat fons de desconstrucció independentista engegat per ERC: la caiguda del Govern presidit per Joaquim Torra és el següent pas, tal com preveu Francesc Abad al seu apunt d’ahir: “Posem el zoom sobre el passat i sobre el futur per analitzar la vergonyeta de pactes locals que estem patint”:

“Com pot esclatar la situació? També pot passar que l’encegament d’ERC en la seva estratègia per l’hegemonia ho faci saltar tot pels aires, i que precipiti un nou escenari electoral autonòmic, pensant que mantindrà la fortalesa exhibida en el cicle electoral del 28A i 26M, que malgrat els fiascos de l’Ajuntament de Barcelona i la DIBA el seu pacte amb els Comuns per fer cordó sanitari a Junts x CAT es manté viu. I que malgrat el que ha passat a la DIBA, l’escenari del joc de majories al Congreso espanyol pot permetre facilitar-se mútuament el poder, ERC al PSOE a Madrid, i el PSC a ERC i Comuns a Barcelona després d’unes noves eleccions autonòmiques, com insistentment reclamen des d’ERC veus tan importants com en Tardà o en Rufián.”

És inútil insistir en refer la unitat amb ERC, no la volen conscientment i saben que així no hi ha independència possible, però la realitat és que ja no és el seu objectiu. Més greu encara, el rerefons de l’animadversió de Rufián contra el Grup Koiné és la destrucció de la cultura cívica catalanista com a factor d’identitat nacional i de cohesió social. Hem de descartar la independència per molt de temps i retrocedir a l’estadi de supervivència nacional davant l’acció alienant del progressisme post-nacional i hispano-cèntric del qual ja forma part ERC.

Post Scriptum, 19 d’agost del 2019.

Fa tres dies Francesc Abad explicava al seu bloc els tres escenaris previsibles per aqueixa tardor, dels quals el pitjor és aqueix, el B: “Aquesta setmana es filtrava l’estratègia que defensa un sector d’ERC, liderats per Joan Tardà i Gabriel Rufián (i Oriol Junqueras?): convocatòria immediata d’eleccions després de la sentència, i si el resultat electoral ho permet, una nova majoria parlamentària, amb ERC i Comuns (i s’entén suport extern de PSC) per a un nou Govern. I un nou escenari polític en el que la independència no estaria en l’agenda immediata, i quedaria sotmesa a una “acumulació de forces”, a ser més dels que ara som.

Que tota aquesta estratègia passi per la convocatòria IMMEDIATA d’eleccions no és gens casual. La convocatòria IMMEDIATA d’eleccions és l’únic que pot permetre, després d’alguna protesta simbòlica, passar pàgina de la sentència del TS, neutralitzar qualsevol possible reacció popular, neutralitzar qualsevol escenari com el descrit abans,l’escenari A.

Si ERC no se suma a una estratègia unitària com la descrita en l’escenari A, l’independentisme perd la legitimitat de ser majoria social i democràtica. Sense ERC, Junts per CAT i CUP al Parlament esdevindrien minoria. El President Torra i el Govern quedarien neutralitzats, perquè no serien expressió de cap majoria parlamentària, quedarien lligats de mans i peus. I amb la convocatòria d’eleccions també quedaria neutralitzada qualsevol reacció cívica, mobilització popular.”

Aqueixa és, dissortadament, l’alternativa que té més probabilitats de consumar-se perquè depèn exclusivament d’ERC i tots els indicis d’aqueixos darrers dies (atacs a “l’extrema dreta independentista” personificada per Sílvia Orriols i Nova Història per part de Gabriel Rufián) cerquen provocar la ruptura irreversible al si de l’independentisme consumant així Esquerra el procés de descontrucció del referèndum del Primer d’Octubre de fa només dos anys. L’única manera d’evitar-ho és que hi hagi una candidatura unitària independentista al marge d’ERC capaç de guanyar les properes eleccions, ja siguin espanyoles o autonòmiques).

Post Scriptum, 28 de setembre del 2019.

Per arrodonir aqueix apunt em remeto a l’entrevista que publica avui Vilaweb a l’analista porto-riqueny Ramón Grosfogel: “Junquerisme és rendició”.

Post Scriptum, 9 de maig del 2021.

L’article d’Oriol Junqueras, abans d’ahir a El Periódico, “Reconstrucció republicana” (contraposant republicanisme a independentisme), és el punt culminant de la impostura, el sectarisme i la mediocritat que ha practicat ERC als darrers anys amb uns efectes demolidors pel procés independentista del qual Esquerra se’n desdiu després de tenir “pressa” per fer la independència. Oriol Junqueras i el seu partit passen a engruixir les files del contra-independentisme, fent per una pila d’anys, inviable l’assoliment d’aqueix objectiu. Tot dependrà, però, de la capacitat de resistència i resposta de Carles Puigdemont i els sectors que s’apleguin al seu voltant per persistir, en temps d’una repressió més sel·lectiva i punyent, en un conflicte que el poder espanyol no aturarà fins a l’extermini de la nació catalana, com assenyala avui Vicent Partal a Vilaweb: “Quan Junqueras demana que aguantem açò vint anys més“. De fet, la ruptura de negociacions per formar govern amb Junts per Catalunya, anunciada per Pere Aragonès és el punt culminant d’aqueixa estratègia d’assetjament contra l’independentisme per tal de justificar el retorn a l’autonomisme que ERC lidera.

Post Scriptum, 3 de novembre del 2021.

Punyent anàlisi d’Ot Bou, avui a Vilaweb: “Ni peix ni cove ni manera de cuinar-lo. Només el PSC treu profit de l’estratègia pretesament negociadora d’Esquerra”.

Post Scriptum, 2 d’octubre del 2023.

En aqueixes paraules s’hi resumeix el seu fracàs: “Marta Rovira fixa el reconeixement del conflicte polític com a “mínim” per investir Sánchez. La secretària general d’ERC reclama “poder parlar” sobre un nou referèndum en una taula de negociació”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!