Arran de la recerca documental que vaig emprendre fa un parell d’any per enllestir la biografia de Lluís Gausachs i Ramon, m’arribà un recull de la correspondència que havia mantingut durant l’exili a França entre el 1939 i el 1977 amb un company de fatigues als anys de la Segona Guerra Mundial: Serafín Marín Cayre (València, 2 de desembre del 1901 – París, 27 de gener del 1984).
Serafín Marín va assumir la condició de padrí de María Ruíz Labarías, (fillola d’un guerriller antifranquista, Antonio Flores, cosí germà del seu pare, que desaparegué durant la incursió a la Vall d’Aran el 1944), la qual em va lliurar notes i fotografies que il·lustren la profunda amistat entre ambdós personatges i m’ha permès aproximar-me a la figura d’aqueix valencià oblidat.
Serafín Marín va estudiar Matemàtiques i Química a la Universitat de Madrid, especialitzant-se a l’Escuela Superior de Telecomunicaciones on va destacar pel seu activisme polític i sindical durant la Dictadura de Primo de Rivera, essent dirigent de l’associació de funcionaris de telecomunicacions. Amb la proclamació de la República el 14 d’abril del 1931 el seu compromís militant guanya en notorietat i un cop esclatada la sublevació militar el 18 de juliol del 1936 esdevé director tècnic del Servei de Telecomunicacions del govern republicà i adquirirà projecció mediàtica gràcies a la popularitat de les seves al·locucions diàries des de Radio Madrid.
El 9 de febrer del 1939 creua la frontera amb França des de Catalunya i és internat als camps de refugiats de Barcarès i Argelers, passant a partir del febrer del 1940 a integrar-se -a la força- a la 215 companyia de treballadors estrangers, fins que al març del 1943 és acollit a la residencia d’estudiants de la Maison des Roches a Chambon -sur- Lignon, on coneixerà Lluís Gausachs. Arran d’una ràtzia de la Gestapo és detingut durant mig any a la presó de Fresnes i a partir del març del 1944 és integrat com a treballador forçat a l’Organització Todt. Evadit del control dels ocupants alemanys s’integra a la resistència francesa, en una unitat de maquisards a la zona de Cantal.
ÉS jutjat en absència seva pel Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas que el condemna mitjançant sentència de 28 de febrer del 1945 a 15 anys d’inhabilitació absoluta i al pagament de 100.000 pessetes.
Acabada la guerra, s’instal·la a Tolosa de Llenguadoc i entra a l’executiva de la UGT i de la Unión Nacional Española, dedicant-se plenament a la coordinació de les diferents organitzacions espanyoles a l’exili, tasca en la que destaca per la seva oratòria i capacitat dialèctica. Esvaïdes les esperances d’una caiguda del règim franquista obté l’autorització com a ensenyant de llengua espanyola el 1949 i es trasllada a París, on residirà fins a la seva mort sense haver volgut tornar mai a l’Estat espanyol mantenint sempre, però, la seva condició de refugiat a França.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Je m’intéresse au séjour de Serafín Marín et Luis Gausachs au Chambon-sur-Lignon. Serait-il possible de consulter leur correspondance (1940-1945)?