Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

15 de maig de 2015
1 comentari

Lluís Gausachs i Ramon, patriota republicà i secretari del president Tarradellas (1954-1977)

Aqueixa setmana arriba a les llibreries la biografia de Lluís Gausachs i Ramon (Barcelona, 21 de desembre del 1916 – Cabestany, el Rosselló, 21 de juliol del 1998), publicada per Pagès Editors, que he redactat per encàrrec de  l’Arxiu Montserrat Tarradellas Macià i la Diputació de Barcelona amb l’objecte de recuperar la memòria de qui fou secretari particular del president de la Generalitat a l’exili entre els anys 1954 i 1977.

La obra ha estat una iniciativa proposada per la directora de l’Arxiu, Montserrat Catalán i Benavent, que va conèixer personalment Lluís Gausachs quan el president Tarradellas va retornar de l’exili i va ocupar simultàniament la presidència de la Generalitat provisional i la Diputació de Barcelona, administració a la qual prestava servei com a funcionària. D’aqueixa coincidència professional entre Montserrat Catalán i Lluís Gausachs en va sorgir una coneixença personal, també amb l’esposa d’aquest, Maria Lluïsa Ferris, que li va permetre capir la intensitat i l’abnegació que van esmerçar durant els llargs anys fent costat al president Tarradellas. D’aquí ve que, passat els anys, un cop nomenada directora de l’Arxiu Montserrat Tarrradellas i Macià, hagi dedicat la seva activitat professional a bastir aquest centre de documentació al monestir de Poblet editant part dels fons dipositats i hagi promogut també la publicació d’una obra reivindicativa de tot el que va significar la dedicació de Lluís Gausachs al funcionament de la presidència de la Generalitat a l’exili.

Els arxius històrics, com el que s’ha anat congriant al voltant dels fons documentals aportats per Josep Tarradellas i que s’ha anat ampliant progressivament amb donacions que hi han fet personatges de la vida política catalana, que en un grau o altre d’intensitat hi van tenir relació, no només són l’aplec de llibres, imatges i documents d’una suma de personalitats i institucions sinó motors de recuperació i reivindicació d’allò que Antoni Rovira i Virgili anomenava “l’ànima col·lectiva” d’un poble en un moment determinat de la seva història. Per tal que això sigui veritablement possible cal una direcció arxivística que sàpiga captar i orientar els ingredients que van integrant aquesta ànima col·lectiva: els lligams sentimentals entre els protagonistes dels fets històrics, les vivències socialment compartides que configuren la mentalitat popular, les referències simbòliques i culturals que actuen de catalitzadors dels esdeveniments que no només poden explicar-se per les dades econòmiques i les estadístiques oficials. En aquest sentit l’encert de Montserrat Catalán és fer aflorar mitjançant la divulgació de l’actuació d’un agent secundari però imprescindible, com fou Lluís Gausachs, les experiències personals i col·lectives que es congrien al voltant dels grans personatges com és el cas de Josep Tarradellas.

La meva professió no és pas la d’historiador, sinó la de jurista tot i que m’he endinsat en el món de l’assaig biogràfic amb una obra precedent sobre un personatge, Jaume Cornudella Olivé, que té bastants punts en comú amb la personalitat de Lluis Gausachs. A ambdós se’ls pot qualificar amb la categoria d’homes del silenci, l’expressió que va emprar el mateix president Josep Tarradellas en unes declaracions als mitjans de comunicació catalans arran del traspàs del seu col·laborador i amic Jaume Cornudella l’any 1983. Aquesta expressió es pot fer extensiva per definir a aquells patriotes catalans que durant la guerra del 1936-1939 i el posterior exili, van mantenir una activitat militant en circumstàncies extremament adverses al servei de la causa nacional catalana i de les institucions que la representaven. Fent-ho amb esperit de sacrifici, de servei al país com ho fan els servidors dels estats constituïts quan aquestos es troben en situacions excepcionals. Catalunya és una nació sense estat però ha tingut servidors que han actuat com si l’estat que anhelaven existís.

Una de les característiques de Lluís Gausachs és l’absoluta discreció de les seves actuacions, lluny de l’afany de protagonisme i de la notorietat interessada que tantes vegades caracteritza els actors de la vida pública en una situació de normalitat democràtica. La seva personalitat té més dimensions que les que han quedat documentades en els fons documentals que ell mateix va lliurar a l’arxiu Tarradellas del Monestir de Poblet, que integren un miler llarg de documents (cartes, telegrames, notes, ressenyes…) intercanviats entre el president Josep Tarradellas i el seu secretari durant el llarg període en el qual va durar la seva relació.

Lluís Gausachs fou mestre de vocació, tot i que va poder exercir pocs anys, fou soldat a l’exèrcit republicà al llarg de tota la guerra, fou refugiat entre 1939 i 1944 als camps d’internament francesos, integrat a la força a les companyies de treballadors estrangers creades per ajudar a l’esforç de guerra de França, empleat com a mà d’obra per l’ocupant alemany a l’Organització Todt al mur defensiu de l’Atlàntic i, alhora, fou col·laborador de la resistència aliada contra el nazisme i els seus còmplices. Fou maçó i també fou militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Però de totes aquestes dimensions de la seva personalitat en deixà volgudament molt poca constància documental, fins al punt que les poques referències que consten en aqueix llibre són degudes a la col·laboració de familiars i amics. Per posar només un exemple, ni els seus mateixos fills sabien que el primogènit rebé el nom d’Eduard que era un dels “noms de guerra” que Lluís Gausachs utilitzà en les seves activitats clandestines a la França ocupada i amb el qual, recorden, se li adreçaven amics d’aquella època que de tant en tant el visitaven. Així, doncs, ultra algunes notes esparses intercalades entre la correspondència amb el president Tarradellas, ni en els arxius de la oficina de refugiats i apàtrides de França he pogut extreure documentació acreditativa de les seves activitats.

Aquest llibre pretén contextualitzar la personalitat de Lluis Gausachs en l’ambient social i polític en el qual va anar formant la seva personalitat més que no pas en els esdeveniments històrics en els quals es veié implicat. Fou el secretari fidel d’un president personalista que prenia les decisions politiques trascendents en solitari, comiunicant-les-hi confidencialment però sense compartir-ne la deliberació. Executor, confident, organitzador d’encontres i contactes a l’ombra, tot això i més fou Guasachs per Tarradellas, però de les situacions de transcendència històrica que visqué , especialment en el moment del restabliment de la Generalitat, l’eficient secretari no opina i per això no he entrat a estudiar-les ja que s’escauen als especialistes en la historiografia catalana contemporània.

He intentat reflectir a través dels textos seleccionats els trets compartits per bona part de la seva generació: consciència de catalanitat, patriotisme, esperit liberal i antiautoritari, fraternitat republicana i capacitat de resistència i abnegació en la dissort col·lectiva del nostre poble. En aqueix context he intentat perfilar la singularitat de la seva vicissitud i els trets essencials de la seva personalitat.

Quan vaig començar volgudament a l’atzar a llegir la correspondència de Lluís Gausachs, em vaig trobar a la primera aquesta carta adreçada a Josep Tarradellas el 28 de juny de 1961, en la qual el primer introdueix un paràgraf que defineix la seva personalitat i la prioritat absoluta que atorgava a la coherència de l’actuació personal amb els ideals polítics de cadascú tot blasmant a aquells que exhibint-los en aparença es comporten altrament:

“Cada un té i ha de tenir els seus ideals. Mai m’he rebel·lat contra qui sigui pel fet dels seus ideals. Els he combatut amb totes les meves forces -d’estudiant, al front i per les muntanyes i boscos d’aquest país- però mai m’ha revoltat el fet que pensessin diferent a la meva manera de veure les coses. Però veure que hi ha gent que a la vida creu que no ha d’exigir altra cosa que “viure bé i figurar…”, sigui amb els que “trencaren les cadenes”, amb “les camises velles”, amb els “borbons salvadors d’Espanya”, amb “els escamots” o amb els “camarades”, no ho arribo a comprendre. Sobretot quan sé perfectament que no són res d’això… i que en el fons es riuen de tot!.

Excuseu-me!”.

Aqueix alt nivell d’exigència moral en el compromís polític el porta a ser extremadament crític amb les actuacions dels personatges de l’exili sobre els quals envia informes al president Tarradellas, amb una prosa a cops sarcàstica però sempre elegant. La seva escriptura esta farcida d’expressions avui inusuals o oblidades, pròpies de l’època que li va tocar viure i que reflecteixen la seva ironia particular: “perdre la xaveta”, “que l’inconegut et sigui lleu”, “la botelleta d’aigua que fa confondre el sol amb un incendi”, “el secret de l’ametller, que eren setze que el sabien”, “tirar a serrar”.

Lluis Gausachs hom el pot definir com un idealista per la seva congènita afinitat llibertària i també com un pragmàtic republicà per voluntat política expressament adquirida, reflexa fidedigne del tarannà i el tremp que va caracteritzar l’Esquerra del seu temps. Fou fidel a la llibertat com a valor polític fonamental i al partit –ERC- i a la institució nacional de govern del nostre poble –la Generalitat-. La seva prolífica correspondència permet apreciar l’esforç –al meu criteri reeixit- per conciliar l’esperit llibertari de les seves arrels amb el catalanisme de les seves conviccions, actuant amb una voluntat de servei al país indestructible.

Finalment, he d’advertir que aqueix llibre no pot ni ha de pretendre assumir l’objectiu de revisar el conjunt de l’actuació de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat a través de la seva relació amb el seu secretari particular. La major part de la vida adulta de Lluís Gausachs gira al voltant de la seva absoluta dedicació al servei de la institució nacional de govern de Catalunya i de la persona que en va ocupar la presidència durant l’exili. He procurat centrar-me en l’actuació del secretari de confiança que informa al president sobre fets i persones, que escriu ressenyes dels actes als quals assisteix expressament amb aquesta finalitat i que trasllueix a través de les seves cartes personals la dura vivència de l’exili, les circumstàncies que l’obliguen a unes condicions de vida i treball precàries i a una reafirmació constant dels principis ètics i polítics que l’han dut a posar la seva vida al servei de la causa nacional de Catalunya i de la persona i la institució que creu fermament que la representen.

Post Scriptum, 1 de novembre del 2017.

Rellegint l’exemplar del Correo Catalán del 25 d’octubre del 1977 dedicat gairebé monogràficament al retorn del president Josep Tarradellas (que els meus pares van conservar) trobo a la darrera pàgina unes breus paraules de Lluís Gausachs valorant el moment històric del restabliment de la Generalitat: “És molt difícil que pugui expressar-me en un dia com aquest. És un dia de grans emocions i jo, particularment, em sento excessivament emocionat com per articular qualsevol frase”.

  1. És impressionant!!! La biografia d’aquests personatges cal estudiar-la molt profundament.

    Una pregunta: Què feu si no teniu el testament ni cap contacte amb els hereus i és anterior al 1936 o anterior del 1910. Els arxius si no estan ben endreçats són horribles!!!

    Gràcies per la gran tasca tan legal, minuciosa i precisa que féu! Mai estarem prou agraïts! Endavant Jaume!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!